90.- Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara. Les tres revolucions que van canviar Europa; Agustí Pons; 21-III-20

LIBER100-90
recomanacions bibliogràfiques

1917: la Gran Guerra. Europea, europea. Fa prou de temps que dura com per saber que serà pujar un esglaó més en l'escala de l'humanitat homicida.

"Els jueus no tenien dret a la nacionalitat romanesa però sí, en canvi, l'obligació de fer el servei militar" (p. 102)

Al mig, els Alps i la no guerra suïssa. I al mig, Zuric, cul de sac espaitemporal per a les restes de les restes de l'Europa creadora. Les creacions d'Europa. Tremola. De l'infame al magnífic. I viceversa.

"Mentre que nosaltres inauguràvem la galeria a Bahnhofstrasse, els russos van viatjar a Petersburg per aixecar la revolució. ¿No serà el dadaïsme, com a símbol i com a gest, la contra del bolxevisme? ¿No oposa la cara quixotesca, inoportuna, incomprensible, del món a la destrucció i el càlcul total?" (Hugo Ball, 7-VI-1917) (p. 175)

Zuric, cul de sac espaitemporal de l'exili. Dels exilis d'una Europa que crema a la seva pròpia brassa.

De l'exili del creador del Partit (Polític). Del format (ai! McLuhan...) de Partit que, fora del món anglosaxó, tothom ha copiat, copia i copiarà. Els uns i els altres. Els d'aquí i els d'allà. I és que l'herència leninista no és el comunisme, ridícul i letal, sinó EL partit. El que tots seguim fent servir. La condemna patològica de la democràcia. LA partitocràcia.

Tingué quelcom a veure la proximitat amb el Vaticà de l'exili suís de Lenin amb la inspiració d'un model de partit íntegra i totalitàriament jeràrquic?

De l'exili d'Hugo Ball, a qui s'afegiria Tristan Tzara, que (de)mostraria un brillant (no podia no ser-ho) Finish Europae. O, dit com correspon, dadà.

De l'exili d'un James Joyce, perseguint la -darrera- Obra d'Art del -darrer- Artista. I trobant, potser, l'objecte escrit que Ball, Tzara, ...volien penjat a les parets del Cabaret Voltaire.

Hi eren i no s´hi van trobar. Però ells foren la veritable Revolució europea. Per a bé i per a mal.

NB: "No és casualitat que Stefan Zweig fos una de les darreres visites que va rebre Freud a l'exili de Londres poc abans de morir. (A l'entrevista, per cert, hi va anar acompanyat per un jove pintor anomenat Salvador Dalí)" (p. 156)

L'autor:
https://www.escriptors.cat/autors/ponsa

https://www.escriptors.cat/autors/ponsa/zuric-1917-lenin-joyce-tzara

Què hi feien el 1917 a Zuric Lenin, Joyce i Tzara?

A Zuric, 1917. Lenin. Joyce. Tzara (Pòrtic) l'escriptor i periodista Agustí Pons posa la lupa en les vides paral·leles dels tres personatges ara fa un segle i, a través d'ells, retrata aquell instant decisiu de la història europea des de la neutral Suïssa. Però Pons no és neutral ni ho vol ser. "Què ha passat perquè la figura de Lenin acabés imposant-se en el meu llibre? Molt senzill: les revolucions protagonitzades per Joyce i Tzara afectaven, si de cas, l'esperit. En canvi, la de Lenin ha estat real, de carn i ossos [...] I el resultat ha estat el més catastròfic de tota la història de la humanitat: cent milions de víctimes" escriu l'autor, que denuncia el fet que les atrocitats de Stalin hagin tapat les de Lenin, "un dels grans criminals de la història, i ho ha estat en nom del bé. Aquesta és una paradoxa que, a hores d'ara, encara ens angunieja", afegeix.

(Ignasi Aragay. Ara, 23 de setembre del 2017)

* * *

Ara, a Catalunya, carlins i federals van units

–Situar en una mateixa ciutat els tres personatges que marquen la revolta política, la revolta literària i la revolta poètica del segle XX no sou el primer en fer-ho. Ja expliqueu que hi ha una obra de teatre, de Tom Stoppard del 1974, Travesties, que fa coincidir els tres personatges. Tanmateix, continua essent una troballa fantàstica. Com va néixer el vostre llibre?
–A Cartes a Clara ja deia que si jo fos novel·lista escriuria una novel·la sobre aquests tres personatges. Jo estic fascinat per Lenin en el terreny intel·lectual. La idea més bonica del món, que tots som iguals, i la idea de l'optimisme històric, que acabi amb un desastre tan imponent, que ens ha esclatar a la cara... és una desgràcia i una sort que ens hagi tocar viure-ho. És apassionant veure com les millors idees, que provenen de la Il·lustració del segle XVIII, que creuen que a través de la ciència aconseguirem el progrés, se'n van a fer punyetes. Com diu Vassili Grossman "en nom del Bé no s'havia fet mai tant de Mal. Això defineix el segle XX".

(Montserrat Serra. Vilaweb, 28 de setembre del 2017)

* * *

El final d'un món

Agustí Pons ho explica com un periodista civilitzat i compromès amb la societat liberal. Consulta la premsa de l'època, té la bibliografia clàssica apamada i passeja per la ciutat dels fets per fer-se una composició de lloc precisa (i, si cal, retratar-se amb el puny alçat davant la casa on va viure el líder bolxevic). Veu l'escena com la mira un biògraf. Així la principal vàlua de Zuric, 1917 és la seva grapa divulgativa, tan ben resolta com ho seria un reportatge sobre el mateix episodi escrit per un periodista culte de qualsevol país del món.

(Jordi Amat. La Vanguardia. Llibres, 7 d'octubre del 2017)

* * *

Tot va començar el 1914

Pons sosté la tesi actual, sobre el fet de què tot comença, i potser tot acaba, amb aquella malaurada Primera Guerra Mundial. Europa era oberta i lliure, es podia anar amb facilitat a París, a Praga, a Trieste o a Berlín, una ciutat en la qual esclataven totes les novetats del moment. És veritat que aquella Europa admirable estava tan sols a l'abast de determinades classes socials, limitada a determinades elits, en ocasions més culturals que no pas econòmiques. [...] La perversitat de tot plegat [...] és que amb bones idees s'ha arribat a la crueltat més absoluta [...] Agustí Pons torna amb Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara a fer-nos gaudir d'un estil planer i acurat al mateix temps que el reafirma com a un dels millors periodistes-escriptors del present, a casa nostra.

(Julia Costa. Llegir en cas d'incendi, 9 d'octubre del 2017)

* * *

Retrat de família

Dels tres retrats, els més aconseguits són els de Lenin i Tzara, perquè l'autor tenia alguna novetat per comunicar als seus lectors. En el cas de Lenin volia baixar el personatge de l'estratosfera més enllà del bé i el mal per encarnar-lo en el present del 1917 perquè el poguéssim veure tal com era en l'aspecte personal, familiar i social, un retrat, per cert, no gaire afavoridor però ajustat a la veritat biogràfica. Amb la figura de Tzara fa una cosa molt lloable que és reivindicar el poeta, més que seguir el camí massa fressat i fàcil d'insistir en la seva paternitat del moviment dada. Però Joyce se li escapa a l'autor perquè es refia massa de les fonts directes i de la biografia monumental i intimidatòria del 1959 de Richard Ellmann, ignorant la nova i controvertida obra de Gordon Bowker, publicada al 2011.

(D. Sam Abrams. Avui. Cultura, 15 d'octubre del 2017)

* * *

De revolucions

L'Agustí Pons, periodista del que ja no queden, escriptor, liberal de quan no volia dir neocon, savi i mestre de tota una generació de periodistes culturals, descriu nítidament la imatge d'aquell temps a Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara una crònica argumental sobre l'època que va canviar el segle XX i quina influència perdura fins avui. Un llibre que ajuda a pensar críticament les revolucions contemporànies bo i complementant-lo amb l'anterior 1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX.

(Rafael Vallbona. El Mundo, 19 d'octubre de 2017)

* * *

La ciutat neutral que va marcar Europa

Hi ha llocs i moments que semblen predestinats a marcar un punt d'inflexió en la història. La neutralitat suïssa en la Gran Guerra va permetre que tres de les personalitats més subversives del segle XX recalessin a Zuric. Un hi va endegar el dadaisme (Tristan Tzara), que va enderrocar la tradició poètica europea; l'altre hi va escriure els tres primers capítols d'Ulisses (James Joyce), novel·la que va revolucionar el gènere. I el tercer (Lenin) hi va traçar les línies mestres de la revolució bolxevic. Amb prosa àgil, Pons retrata l'aire d'una ciutat on els protagonistes es reunien amb altres refugiats: de Freud a Jung, passant per Zweig, Arp o Ball.

(s/a. Sàpiens, novembre 2017)

* * *

Pensar creativament: la deriva subversiva. A propòsit de Zuric, 1917

Al llibre actual, Zuric, 1917..., Pons ens presenta retalls de la vida de Lenin i Joyce, especialment. Són passatges deliciosos, autèntiques aproximacions a la singularitat de cadascun d'ells: Joyce oscil·la entre l'alcoholisme i una sexualitat desbocada; Lenin, tendre i irascible, és capaç de coordinar la convivència de la seva amant amb la seva dona i la seva sogra. La focalització de l'entorn personal i familiar ajuda a valorar les dimensions personals dels creadors encara que no els explica [...] Llegir les pàgines de Pons és acostar-nos i assaborir unes vides, unes idees i uns valors, però sobretot explicar-nos l'esforç tenaç que ha acompanyat sempre tot creador formidable.

(Enric Balaguer. Blog A tall d'invocació, 1 de novembre del 2017)

* * *

Zuric, 1917

Entre nosaltres, el periodista i escriptor Agustí Pons és dels que més s'ha proposat entendre el fenomen de la decència de la vella civilització humanista europea, la de la tradició il·lustrada. I ara ens en dona una altra prova amb Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara una suggerent crònica-assaig. [...] Voler imposar la perfecció o el bé a la força ha estat una de les característiques de la modernitat. Quantes energies malbaratades per forçar l'emergència de l'home nou, encara que sigui al preu de milions d'éssers humans! El segle XX ens hauria d'haver vacunat contra tota mena d'utopies absolutistes. No cal saber a ulls clucs on és el bé. N'hi ha prou de saber que és, i on és, el mal. I combatre'l.

(Oriol Pi de Cabanyes. La Vanguardia, 6 de novembre del 2017)