Luis Racionero, o la pèrdua del fil del 68

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Racionero_i_Grau

Resultat d'imatges per a "Luis Racionero"Adeu a un liberal psicodèlic

  • Mor als 80 anys l’escriptor Lluís Racionero, que el 2011 va guanyar el premi Gaziel amb les seves memòries
, Barcelona

09/03/2020 - lavanguardia

Assagista, novel·lista, urbanista, “liberal psicodèlic”, Lluís Racionero ha estat una de les figures més heterodoxes i originals de la cultura catalana i espanyola recent. Ahir es va morir als 80 anys.

Nascut a la Seu d’Urgell el 1940, fill de militar, la seva mare pertanyia a una família de propietaris rurals. Va estudiar Enginyeria i Econòmiques a Barcelona, però el seu moment de revelació intel·lectual el va tenir a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, on va anar amb la seva primera dona, María José Ragué Arias, i on va assistir a les revoltes estudiantils prèvies i posteriors al Maig del 68. Allà va estudiar urbanisme, una disciplina que a Espanya encara no tenia grau universitari. Es va amarar de les obres d’ Aldoux Huxley, Allan Watts i Ar­thur Koestler, i va tractar Marcuse, Ginsberg i Angela Davis. Es va familiaritzar amb el hippisme i l’ús lúdic de l’ LSD, amb la ingestió del qual va dir que havia sentit “la unitat del tot després de la diversitat de les coses”.

FORMACIÓ AMERICANA

A Berkeley va assistir a las revoltes del 68 i va estudiar urbanisme

De tornada a Barcelona, va participar en la primera etapa de la revista Ajoblanco i es va convertir en líder intel·lectual dels nous moviments alternatius amb el seu assaig del 1977 Filosofías del underground , en què analitzava tres escoles de pensament: les individualistes, de caràcter romàntic o anarquista; les orientals, “que han proposat una visió alternativa del món”, i les psicodèliques, vinculades a la droga. Més d’una vegada va manifestar que, a parer seu, “l’única revolució cultural del segle XX ha estat la hippy”.

El 1983 guanya el premi Anagrama d’ Assaig amb Del paro al ocio , en què propugna que la prosperitat material de les societats desenvolupades s’ha de compensar amb un gaudi més gran de la quotidianitat. “Els nòrdics serveixen per inventar i produir, són experts en els mitjans però infantils en les finalitats; són els mediterranis, experts en les finalitats, els que han d’organitzar la vida per gaudir de l’abundància”. Una filosofia que ampliaria en el seu treball posterior El mediterráneo y los bárbaros del norte , en què Racionero afirmava que se situava en una via tan a part del capitalisme i la seva explotació com del marxisme i la seva mirada economicista.

AMBICIÓ INTEL·LECTUAL

A ‘Oriente y Occidente’ descriu les tres grans cultures en convivència

En la seva feina com a urbanista també advocava per un disseny mediterrani. “Copiar els nòrdics és absurd”, deia. “Les estructures de metall i acer poden ser molt útils en un país sense sol, però portar això aquí és absurd perquè es trobaran amb greus inconvenients funcionals”.

En el que potser és el seu assaig més ambiciós, Oriente y Occidente (1993), Racionero descriu la coexistència de tres grans cultures mundials: la cristianomusulmana, la hindú de l’ Índia i la confucianobudista de l’ Extrem Orient. Havent exhaurit Occident el seu cicle heroic, Orient agafa el relleu. El Japó és el país industrial més dinàmic del món, i la Xina, que té la bomba atòmica, comença el seu desenvolupament. Quedaran llavors al món, assenyalava, tres zones de poder econòmic: la CE, els EUA i el Pacific rim (conca del Pacífic). Ara bé, adverteix l’escriptor, “si Orient es desenvolupa a l’estil japonès, tot Occident pot caure sota la seva dependència en l’àmbit econòmic. Si en comptes d’això Occident articula un model no competitiu i un mètode de desenvolupament tou per a Orient, llavors hi podria haver una fusió cultural i cooperativa en comptes de competitiva”.

El 2009 va publicar el seu llibre de memòries Sobrevivir a un gran amor, seis veces , que va definir com a “teràpia irònica” i en què desgranava la seva freqüentada vida sentimental retratant algunes de les seves exparelles, entre les quals la mediàtica doctora Elena Ochoa, més endavant lady Foster. “ Racionero se sincera quan diu que la seva recerca de la felicitat no ha estat en va, ja que ha gaudit de moments sublims seguits d’amargors desoladores, si bé és conscient que el millor són els principis i el que costa és preservar l’amor”, va escriure sobre aquest llibre Màrius Carol. El 2011 va guanyar el premi Gaziel amb Memorias de un liberal psicodélico .

Políticament, després de la seva etapa més radicalment àcrata d’índole californiana, va protagonitzar una aproximació al nacionalisme (va arribar a figurar a les llistes d’ERC per Girona el 1982) i es va acostar després al Partit Popular. El govern de José Maria Aznar el va nomenar director del Col·legi d’ Espanya a París i després de la Biblioteca Nacional.

Va temptar sovint la novel·la històrica. La seva primera incursió en aquest camp va ser amb Cercamón , escrita en català. El protagonista és un trobador del segle XII immers en la cultura del Rosselló anterior a la batalla de Muret. Cercamón va constituir un important referent als anys vuitanta i va ser elogiada públicament pel llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, a qui es va guanyar amb la seva recreació del “país medieval que no va poder ser” i que no era ni espanyol ni francès. Ha estat molt reeditada.

Després Racionero va dedicar altres novel·les històriques a creadors com Leonardo Da Vinci, Ramon Llull o Antoni Gaudí. Amb el seu fill Alexis va signar l’assaig El arte de vagar , entorn de la vocació viatgera.

Molt vinculat a La Vanguardia , col·laborava cada quinze dies a la secció d’Opinió i cada mes al suplement Cultura/s . Dos dels seus últims llibres els va publicar a l’editorial Libros de Vanguardia . Un de dedicat a la vida espiritual i un altre a l’hedonisme, de manera que recapitulava els dos grans pols que van marcar la seva trajectòria. A Una espiritualidad para el siglo XXI , del 2016, advocava per una visió i una pràctica que begui de les aportacions del passat però que reclami sense complexos el seu lloc en un món marcat per la materialitat. A Manual de la buena vida , del 2018, s’ocupava d’allò que a parer seu fa que l’existència valgui la pena de ser viscuda: els viatges, la gastronomia, l’art, les cases boniques, la voluptuositat... Els dos llibres completen el testament d’un intel·lectual complex que no va tenir por de nedar contra corrent ni va creure que espiritualitat i bona vida fossin incompatibles, sinó que sempre les va considerar complementàries.

 

Al meu bon amic

09/03/2020 - lavanguardia

s e n’acaba d’anar un amic, un mestre, un savi,

Havia llegit el seu primer llibre, editat pel seu bon amic Salvador Pániker, Ensayos del Apocalipsis . Més calmat i sense cap indici de supèrbia, em va explicar que havia estudiat Enginyeria Industrial i Econòmiques a Barcelona. I Urbanisme a Berkeley sota el guiatge
de Cristopher Alexander. A San Francisco havia conegut Alan Watts, que l’havia introduït en la cultura de l’àcid i en la saviesa de l’hinduisme i del budisme. En un capvespre a Sausalito, Allen Ginsberg l’havia impregnat de la filosofia hippy, del viatge sense rumb ni data de retorn i de la poesia beat. Em va explicar sorneguer els seus vespres de tertúlia a la llibreria City Lights de Lawrence Ferlinghetti i la seva entranyable amistat amb l’hispanista exiliat José Fernández Montesinos, amb qui sempre tindria un deute perquè li havia passat les claus de l’escriptura.

L’Espanya del postfranquisme i dela corrupció li feia fàstic; ell volia la de Madariaga, Ortega, Pla

L’olfacte m’havia donat la pista per trobar el primer intel·lectual espanyol que parlava del bon viure de l’hedonista, del viu com penses de l’anarquista i de mantenir la curiositat il·limitada de Leonardo i de Pico Della Mirandola davant l’especialització del que accepta la jerarquia dels polítics. Lluís Racionero s’endinsava sempre en l’ humanisme.

Al cap d’uns dies me’n vaig anar al seu paisatge, Sant Martí d’Empúries, on tenia llogada una caseta. Passejant per primera vegada per les ruïnes gregues i romanes, em va dir durant una posta de sol: “La llibertat consisteix en la capacitat d’escollir, però per escollir cal tenir alternativa”. Jo li vaig ­replicar: “Doncs ja l’hem creada col·lectivament a la revista Ajoblanco ”. Al cap d’uns anys em va confessar: “Havia tornat de Califòrnia i em sentia com un zombi, aïllat. De sobte em vaig trobar amb una gent molt jove amb qui tenia amistat i sintonia. Em va caure com una bomba i em vaig tirar a la piscina”.

Una de les seves qualitats va ser conrear amb elegància l’art de la conversa culta i refinada. A vegades la disputa s’acabava en esbroncada, cridava, donava un cop de porta histèric i desapareixia. Al cap d’unes hores, et buscava i il·luminava la poesia de Baudelaire, “el millor poeta”, recitant-la, o et desgranava les claus dels simbolistes o et donava una lliçó d’economia. Ho construïa amb una cordialitat exquisida, com si no hagués trencat mai un plat. A llarg de la seva vida en va trencar uns quants. Una altra qualitat meravellosa d’en Lluís : et sabia convidar al que més li plaïa. A vegades un guisat en un restaurant estimat, una excursió al país dels càtars o una ampolla de vi de la Borgonya que guardava al seu celler com un tresor durant anys i compartia amb els amics encara que ell només en fes un xarrup. Algunes situacions les ruixava amb una rialleta perversa que transformava en enigma.

Creia en la màgia dels curanderos antics que sabien el secret de les pocions. I no el seduïen les medecines, els hospitals ni els metges. Li agradava Wagner: durant anys vam escoltar plegats les retransmissions del festival de Bayreuth a la meva caseta de Menorca o allà on ens agafés, fins i tot en ­aeroports mitjançant un petit transistor. Li agradava Tolstoi i les grans novel·lasses. Li possibili­taven enumerar els desastres de les guerres en un to que feia por. “Per mi, l’escriptura té a veure amb una forma de vida, ha de beure de la realitat i de la natura”, i començava a parlar de l’ Alexandria que descobria el Quartet de Lawrence Durrell, de l’amor, de la perversitat i dels mons aniquilats per les guerres.

Una vegada, quan la revista Ajoblanco ja no existia, vaig anar a la seva casa de Cinc Claus, on s’havia retirat a escriure, a llegir en silenci i a debatre durant hores amb Josep Pla, Salvador Dalí i Esteve Albert. Dos empordanesos i un rodamon del Pirineu. Jo li anava a fer una entrevista per a un gran mitjà; vam passar un parell de dies recordant els dos àcids que havíem compartit amb altres col·legues. Per ell, un bon viatge era la comprovació pràctica de la teoria de la relativitat. A continuació et citava Shakespeare: “Hi ha moltes coses al cel i a la terra, Horaci, de les quals has somiat i de les quals pot somiar la teva filosofia”. La tercera nit em vaig tancar a la seva biblioteca i sense adonar-me’n, en aquell ambient d’església romànica, vaig començar a escriure la novel·la que feia anys que intentava escriure. M’hi vaig quedar nou mesos i la vaig acabar.

Ben sovint recordàvem els productius exilis de l’equip a l’illa de Menorca, quan vam haver de fugir de la policia i les platges estaven fins i tot sense gent mentre els paisatges i les taules continuaven silvestres sense cèrcols per a turistes. El magnetisme ancestral l’inspirava. També vam compartir un tema recurrent, les paradoxes de les falses democràcies i de l’única possibilitat que ens quedava: canviar el sistema des de dins mitjançant una gran revolució cultural.

Crec que a la seva casa de Cinc Claus hi va viure els anys més sòlids de la seva vida. En Lluís era hospitalari i un bon mestre en l’art de la convivència. Els caps de setmana rebia els seus amics de l’ escola, que ha conservat fins ara. Amb ells debatia durant hores sobre llibres i política. Passejava pels penya-segats i descobria racons inaudits que et mostrava amb la ingenuïtat del nen que portava a dins. A vegades, a la casa de l’ Empordà i més endavant a la del Pirineu t’hi podies trobar Theodore Roszak, George Steiner, Joan Ponç o un pagès de la zona. Sempre parlant de temes nous, imprevisible, i donant exemple de la seva gran curiositat intel·lectual, que incloïa tots els camps del coneixement.

La transformació urbanística de Barcelona en la preolimpíada la va portar malament. Volia participar-hi, era urbanista, era amic de Richard Meier, i en Lluís havia escrit un llibre fonamental sobre urbanisme: S istemas de ciudades y ordenación del territorio. Estava en contra de les places dures. Sempre va defensar els espais verds i els grans parcs que et permeten recuperar la pau de l’esperit quan vius a la gran ciutat. Maragall no li va encarregar res, però es va sentir reconegut quan van aplicar una idea que ell va portar de Berkeley: l’ Urban Design. “Dissenyar la ciutat com una obra d’art per mitjà de places de dimensió humana i d’esponjar les densitats traient cases en mal estat i obrint petits espais alliberats per a ús públic”. Al cap de poc de conèixer una de les seves set dones, es va traslladar amb ella un any a Oxford, on va utilitzar una de les millors biblioteques del món, va estudiar Las máscaras de Dios , de l’antropòleg Joseph Campbell, i va tractar diversos premis Nobel.

L’ Espanya del postfranquisme i de la corrupció li feia fàstic; l’ Espanya que ell volia era la de Madariaga, Ortega, Marañón, Américo Castro, Pla. En algun moment de la seva vida va creure que l’entreveia; després es va esvair completament el somni i es va fer catalanista. Fins i tot va arribar a militar a Esquerra Republicana durant un temps. Va viure uns anys a París, com a director del Col·legi d’ Espanya, i a Madrid com a director de la Biblioteca Nacional.

El seu amor al Barça, la tornada a Barcelona, els seus viatges al Brasil, Singapur, Itàlia, Grècia i Cuba, els seus amics més íntims, el seu fill, l’escriptura i la passió per les dones el van mantenir en tensió vital satisfactòria durant aquests últims anys en què va renunciar a l’anhel platònic.

Per contrarestar aquest enorme disgust, us aconsello que llegiu
el seu últim llibre: Manual de la ­buena vida . Com a amic i com a col·lega sempre anirà amb mi allà on jo sigui.