(León:) "La nova Sibèria", Enric Juliana
Primavera de 1978. Rodolfo Martín Villa , ministre de l’Interior del segon govern d’ Adolfo Suárez , cita a la plaça de Santa Ana de Madrid el jove advocat Pedro de Silva Cienfuegos-Jovellanos , autonomista asturià, acabat d’incorporar al PSOE des del partit d’ Enrique Tierno Galván i cridat a tenir un paper polític preeminent a la seva regió. Martín Villa va al gra: “Pedro, traieu-vos del cap la possibilitat d’una comunitat autònoma que inclogui les conques mineres d’ Astúries i Lleó; aquesta autonomia seria, per a tothom, un problema al quadrat”.
El descendent de Jovellanos, elegit president del Principat d’Astúries el 1983, confessaria anys més tard a aquest periodista que durant aquella conversa va veure confirmats els seus dubtes sobre la conveniència d’una gran autonomia minera. “Jo ja n’estava convençut, però en aquella conversa vaig comprovar que Martín Villa tenia els mateixos temors. A Astúries tot estava en crisi; si li afegíem la conca minera de Lleó multiplicaríem el problema per dos”. Així va quedar consignat al llibre Mo desta España: paisaje después de la austeridad (2012).
J.Casares / EFE (EFE)
Comença a aflorara Espanya un debat d’abast: el debat sobre la descentralització econòmica
Martín Villa, fill de Santa María del Páramo, a la província de Lleó, tenia un altre mapa al cap: una gran regió interior anomenada Castella i Lleó, que seria la més extensa d’ Espanya –en realitat, una de les més extenses d’Europa–, com a contrafort gòtic de les possibles tensions centrífugues de Catalunya, aleshores moderades per l’audaç pacte suarista per a la tornada del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas , i contrapunt, també, a la virulenta situació d’Euskadi, sota la pressió d’ETA. La societat basca s’havia abstingut majoritàriament en el referèndum constitucional després d’haver obtingut el reconeixement explícit dels drets forals i la possibilitat d’unificar el País Basc i Navarra en una única comunitat autònoma per la via del referèndum. Al mapa autonòmic d’ UCD, Castella i Lleó i Castella-la Manxa apareixien com dues grans reserves de vot moderat, davant la preponderància de les esquerres a Andalusia, Extremadura, València, Balears, Astúries, Navarra i també a Catalunya, fins que Jordi Pujol va demostrar, el març del 1980, que era capaç de sumar el vot nacionalista comarcal amb el vot urbà més moderat, molt tèbiament catalanista, espantat davant la possibilitat d’una Generalitat de socialistes i comunistes. ( A la província de Madrid en aquella època hi havia empat entre dretes i esquerres).
D’aquella gran Castella i Lleó en va acabar saltant Santander, amb un brot regionalista fort des que Suárez havia tornat el concert foral a Bizkaia i Gipuzkoa, les províncies basques que Franco havia qualificat de “traïdores”. El 1976 es va publicar un Manifest dels Cent a favor de l’autonomia càntabra. Entre els signants d’aquest text hi havia l’economista vinculat al sindicat vertical Miguel Ángel Revilla . A Logronyo, l’advocat socialista Javier Sáenz de Cosculluela joguinejava amb la idea d’incorporar la província a la comunitat autònoma basca, com una segona Àlaba, a fi de rebaixar el pes electoral del PNB. Finalment La Rioja també va ser autonomia uniprovincial. A Segòvia, terra d’ Anselmo Carretero , l’intel·lectual socialista de les nacionalitats, hi va haver intents de seguir el mateix camí. Les protestes de més envergadura van tenir lloc a Lleó. Ressons de l’antiga Acció Agrària Lleonesa i també del Partit Republicà Lleonès Autònom. Un pòsit històric que no s’havia apagat, animat per joves cercles regionalistes, reivindicava una autonomia diferenciada de Castella. Quaranta anys després, aquest corrent torna a guanyar força com a resposta a la desertització econòmica i demogràfica. El quadrant nord-oest format per Lugo, Ourense, Astúries, Lleó, Zamora, Palència i Salamanca ha entrat en depressió. Podríem dir que és el nou sud d’ Espanya. “És la nova Sibèria”, va dir un dels oradors que van intervenir ahir en la manifestació de Lleó.
L’ Espanya interior està prenent la paraula de diverses maneres, i el tema va de debò. Comença a aflorar un debat de més abast que la qüestió de Catalunya: el debat sobre la descentralització econòmica d’Espanya.