"Querulància", Ignacio Sánchez-Cuenca

En la recent sessió d’investidura, Pablo Casado va amenaçar Pedro Sánchez de denunciar-lo per prevaricació si aquest no destituïa immediatament l’encara president de la Generalitat. El PP, a més, ha presentat una denúncia contra Torra, per usur­pació del càrrec. Amb l’arribada de Vox, la querulància política s’ha intensificat encara més: només aquest partit ha interposat catorze denúncies contra rivals polítics; totes, per cert, han estat desestimades. L’última, contra el ministre Ábalos per la seva trobada aeronàutica amb la vicepresidenta veneçolana. I tot això sense esmentar l’elefant a la sala: les desenes de causes pendents del ­ procés .

Espanya és un dels països amb més taxa de litigació per càpita (“ens veurem als tribunals”). La societat espanyola recorre amb facilitat a la denúncia. Segons una base de dades de l’OCDE, en una mostra de 23 països, Espanya apareix en les primeres posicions, només superada per Rússia i la República Txeca. Darrere nostre venen, sorpresa, Grècia i Itàlia. Aquesta dada és un símptoma del fet que no som capaços de resoldre les diferèn­cies sense la mediació del sistema judi­cial. No tenim unes normes socials comunes i consensuades de convivència a les quals puguem apel·lar per resoldre els nostres conflictes: per això no es veu cap altra sortida que la intervenció d’una tercera part. La causa última d’aquesta ­patologia rau, al meu parer, en la falta de confiança interpersonal. En societats travessades per la desconfiança, tan sols l’autoritat dels jutges aconsegueix concloure les disputes.

Per bé que es tracta d’una anàlisi molt preliminar, he creuat les dades judicials reunides per l’OCDE amb les dades sobre confiança interpersonal de l’ Enquesta Social Europea ( European Social Survey) a vint països: hi ha una correlació ­negativa molt forta entre les dues variables (-0,62): com menys confiança in­terpersonal, més freqüència dels litigis. En societats en què regna la con­fiança, s’opta pels tribunals fonamentalment per a la reparació d’un dany, no per resoldre diferències. Precisament perquè no tenim unes normes comunes de con­vivència, les forces de l’oposició no es van posar d’acord per fer fora Ma­riano Rajoy fins que no hi va haver una pri­mera sentència judicial sobre la Gürtel. Un tribunal va parlar i es va fer la unió entre PSOE, Podem i els partits nacio­nalistes.

D’altra banda, els polítics, per esca­polir-se de les seves responsabilitats, consideren que l’única veritat que compta és la judicial. Tant és que els hagin ­enxampat in fraganti: mentre no hi hagi una sentència que constati el que tothom va veure, el polític no es dona per entès.

Els partits, com que no es ­refien els uns dels altres, no són capaços de consen­suar uns criteris per a la selecció dels membres del Tribunal Constitucional o del Consell General del Poder Judicial. Tot i que les nostres regles de selecció són molt semblants a les d’altres països europeus, funcionen a la pràctica d’una manera diferent. Davant la impossibilitat d’acordar noms, es recorre a l’anomenat intercanvi de cromos per esquivar les majories reforçades que requereix la llei: jo dono suport al teu candidat, encara que sigui un incapaç, a canvi que tu ­donis suport al meu sense dir ni piu. D’aquesta manera, se suprimeix qual­sevol discussió sobre què compta com un candidat ac­ceptable.

Així mateix, el desenvolupament hipertròfic del dret administratiu prova de resoldre el dèficit de confiança establint procediments reglats minuciosament i barems aparentment objectius perquè qualsevol decisió de l’ Estat sembli una conseqüència mecànica d’uns criteris preestablerts. Més enllà de com són d’arbitraris
els barems, i de les conseqüències absurdes que sovint produeixen, el que m’interessa destacar és que les felices puntua­cions numèriques són el recurs imprescindible quan els òrgans decisors no són capaços de consensuar uns principis
sobre què compta com una bona decisió, ja sigui per contractar una empresa o
per seleccionar un professor d’univer­sitat. Aquest sistema, basat en els procediments i en la renúncia a entrar en la substància, produeix, com no podia ser de cap altra manera, una litigació insuportable.

El propòsit de desjudicialitzar la querulant política espanyola és, sens dubte, lloable. Però perquè resulti efectiu, caldria avançar en la consolidació d’uns ­valors comuns. Mentre regni la descon­fiança, l’oposició no es resistirà a intentar bloquejar qualsevol avenç mitjançant ­recursos judicials. Necessitem estàndards sobre què és admissible en el joc polític i en un sistema democràtic. Assolir la desjudicialització en el context actual de polarització, en­frontament i intransigència em sembla una tasca titànica, per no dir quimèrica.