Espanya segueix sent una finca dels de sempre

La conferència es va celebrar fa dues setmanes a la Mutua Madrileña. A la sala, com és ha­bitual, no hi cabia ni una agulla. Pablo Casado a primera fila. Al seu costat, a mà esquerra, Rocío Fagalde –integrant del patronat de la Fundación Villacisneros, l’organitzadora–, Isabel ­Díaz Ayuso, Esperanza Aguirre –que el 2014 va guanyar el primer premi de la fundació (era l’escultura d’un toro)– i Ana ­Botella. Darrere, Alejo Vidal-Quadras. La conferència, “Una toma de conciencia”, era una sessió més del cicle Un nuevo Frente Popular . Des de la moció de censura substancien la tesi de l’existència d’un front. El plantejament, que activa el record de la tragèdia, és de combat. Si fins aquell moment el propòsit de les sessions havia estat “el necesario fortalecimiento de España”, des del 3 d’octubre del 2018 van reorientar la seva tesi amb un doble objectiu: establir un paral·lelisme amb la dinàmica fatal que va desembocar en la Guerra Civil i reforçar un bloc d’oposició nacionalista.

El 13 de gener passat hi van intervenir tres ponents. L’historiador Alfonso Bullón de Mendoza, president de l’Asociación Católica de Propagandistas, especialitzat en el carlisme i paradigma del revisionisme neofranquista (com evidencia la sèrie sobre la guerra Mitos al descubierto emesa el 2011 per Telemadrid). El segon era Íñigo Gómez-Pineda, president de la fundació, que va ser registrada el 2007 i que té com els seus dos objectius fundacionals la “defensa de los valores cristianos de Occidente” i la “difusión de la historia de España como elemento esencial en el desarrollo profesional y personal del individuo”. I el tercer va ser Jaime Mayor Oreja, membre del consell directiu de la fundació. La seva tesi era que Espanya travessa una situació crítica i l’origen d’aquest mal és un pacte subscrit pel president Rodríguez Zapatero i ETA. El PSOE, interpretat com el causant de la guerra, tornava a ser caracteritzat com el responsable principal de la funesta deriva actual. “En aquel momento, pasó del socialismo a la revolución; hoy, de la ­reforma a la ruptura”.

Davant d’aquesta amenaça agònica, va sostenir l’exministre, s’ha de donar una ­batalla en múltiples fronts. Un és polític: aquest nucli reaccionari, bàsicament madrileny, ha reclamat el reagrupament de les dretes (allà ho han proposat també Aguirre o Jiménez Losantos o l’ara euro­diputat Tertsch, un altre membre del consell directiu). Però l’ofensiva no és només política sinó total, perquè l’objectiu és transcendent: salvar la nació tal com l’ha imaginat la tradició reaccionària, promoure els valors associats a l’esmentada tradició (una de les seves obsessions és l’anomenada ideologia de gènere) i alhora enaltir el relat que la legitima.

No és casual que la fundació tingui una ambiciosa política de memòria. No només per la seva aplicació Hispania : un joc de preguntes i respostes d’adoctrinament trempat. No només perquè va apadrinar el manifest Por la historia y la libertad (“en España viene perpetrándose un inadmi­sible y flagrante historicidio desde la aprobación de la mal llamada ley de Memoria Histórica de diciembre de 2007”). No només perquè l’últim premi hagi recaigut en la historiadora María Elvira Roca Barea, autora de l’exitós i mistificador Impero­fobia y leyenda negra, que és un exemple perfecte de les batalles culturals que monopolitzen la nostra discussió pública. La política de la memòria que resumeixo es concreta, des dels seus orígens, amb el ­suport a les víctimes del terrorisme, un ­suport moralment indiscutible però en el seu cas ideològicament ambigu: s’ha instrumentalitzat a favor d’una posició en l’horitzó de la qual no hi ha la reconciliació i sí l’apropiació del dolor per sedimentar una idea de la nació uniformitzadora.

L’escultura que va rebre Roca Barea es titula Zulo i “pretende reflejar la angustia vivida por quienes fueron secuestrados y torturados por etarras”. Ningú encarna millor aquella angoixa que José Antonio Ortega Lara. El 2015, quan ja era dirigent d’un nou partit, va fer les seves primeres conferències a la fundació. El 2017 va tornar-hi per identificar les tres alarmes que sofreix el país: el separatisme, l’islamisme radical i els oblidats per aquelles dues amenaces. Però és que abans, el 2012, precedint per uns mesos Cayetana Álvarez de Toledo (una altra habitual), Santiago Abascal va impartir la conferència “La España de las autonomías”. Va ser una impugnació a l’estat autonòmic i també una invitació a una manifestació que se celebraria amb el lema “España somos todos”. La llista de signants de la convocatòria és interessant. Han estat aquests cercles d’activistes que venen i van de la política a l’opinió, des dels seus mitjans i insistint en aquest polaritzador discurs de la por, els qui han construït el canal més alarmant per a la qualitat de la democràcia: aquell que està permetent el trànsit de la base electoral conservadora cap a l’amenaça a la llibertat que és Vox.

A primera fila, atentament, escolta Pablo Casado, atrapat en un bloc reaccionari que quan parla de nació ho fa perquè res no canviï i preservar així influència i poder.