"Llei i democràcia", Ignacio Sánchez-Cuenca

L’aplicació de la llei sempre requereix un marge interpretatiu. Aquest marge és estret en el cas de delictes jurídicament simples (com, per exemple, l’atracament d’una ­joieria) i és més ample en delictes complexos en els quals la norma és ambigua o els fets jutjats es poden valorar de diverses maneres. Això és especialment així quan es tracta de delictes ­polítics.

En aquest sentit, la judicialització de la crisi catalana ha servit perquè aflori la forma en què interpreta la llei la justícia espanyola. Davant la inacció política del govern de Mariano Rajoy, el Tribunal Constitucional, l’ Audiència Nacional, la Fiscalia General de l’Estat i la Junta Electoral Central han intervingut de manera decisiva, des­denyant en les seves ar­gumentacions el pes dels valors democràtics. Quan han sorgit conflictes entre valors democràtics i procedimentals, sempre han prevalgut els segons. No s’ha buscat un equilibri entre els diversos béns
en joc.

Així es pot comprovar en la sentència sobre el procésdel 14 d’octubre. Com que aquest no és el lloc adequat per a una anàlisi en profunditat, em centraré en un assumpte en principi secundari: com la Fiscalia, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional amb prou feines han donat rellevància al principi democràtic quan es va plantejar un conflicte entre la condició representativa dels acusats i el desenvolupament de la instrucció i el judici. Mitjançant l’abús de la presó preventiva i de raonaments una mica forçats sobre risc de fuga i desordres als carrers, el poder judicial ha interferit greument en l’exercici de la democràcia representativa.

En el cas d’Oriol Junqueras, va ser elegit diputat del Parlament en les elec­cions del 21 de desembre del 2017, diputat a les Corts en les eleccions del 28 d’abril del 2019 i eurodiputat en les eleccions del 26 de maig del 2019. El jutge Llarena va impedir que Junqueras (igual com Joaquim Forn i Jordi Sànchez) puguessin assistir a les sessions del Parlament pel perill de “greu enfrontament ciutadà”, considerant així que uns potencials aldarulls tenien molt més pes que l’exercici del dret fonamental a la represen­tació política. Posteriorment, el Tribunal Suprem va autoritzar que Junqueras (igual com Raül Romeva, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull) recollís l’acta a les Corts espanyoles, però ho va fer ­sabent que el Congrés i el Senat els suspendrien a tots emparant-se en la llei d’ Enjudiciament Criminal, que estableix que quan hi hagi presó provisional per delictes de terrorisme o rebel·lió es perdrà la condició de diputat o senador. Com que el jutge d’instrucció va qualificar (sense fonament) les conductes dels acusats com a “rebel·lió”, el Suprem va passar la decisió final a les Corts.

La judicialització de la crisi catalana ha servit perquè aflori com interpreta la llei la justícia espanyolaEl poder judicial espanyol ha interferit greument en l’exercici de la democràcia representativa

El moment més complex es va viure en les eleccions europees. Elegit de nou Junqueras, el Suprem li va impedir presentar-se davant la Junta Electoral Central per complir amb les formalitats requerides (acatament de la Constitució), ja que llavors podria haver anat a Brussel·les (ciutat, segons el Suprem, de màxim risc pel fet que hi viu Carles Puigdemont), amb el consegüent risc de fuga, la qual cosa “posaria en un perill irreversible les finalitats del procés” ( interlocutòria del 14 de juny del 2019). Per què una persona amb immunitat voldria ­escapar-se, no s’aclareix. En no permetre-li sortir de la presó per complir les formalitats ­esmentades, es va privar Junqueras de la seva condició de representant europeu i de la immunitat que comporta el càrrec. Posteriorment, el Suprem va plantejar una qüestió prejudicial sobre la immunitat de Junqueras, però, en lloc d’esperar la resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ( TJUE), va prosseguir amb el judici i va dictar sentència. Com ja és ben sabut, el TJUE ha resolt que el tribunal espanyol no va actuar correctament en no reconèixer la condició d’eurodiputat de Junqueras ni la immunitat corresponent.

La sentència del TJUE és breu i clara (davant els habituals poti-potis jurídics dels nostres magistrats). Més enllà de les diferències d’estil, el que m’interessa subratllar ara és que el TJUE construeix la seva argumentació sobre el principi de la democràcia representativa, que ­entén com la base de l’ordre legal de la UE. Aquest punt de partida és infreqüent en els alts tribunals espanyols. I, precisament perquè parteix del principi democràtic, conclou que el més important és que el candidat hagi estat elegit “mitjançant sufragi universal directe, lliure i secret”, expressió de la voluntat ciutadana. Aquesta és l’essència de la democràcia, que no pot ser desnaturalitzada per pro­cediments administratius que cada Estat pugui exigir per formalitzar la condició d’eurodiputat. Mitjançant la seva interpretació administrativista dels interessos en lliça, els magistrats del Suprem espanyol van interpretar la llei de la manera més desfavorable possible per als valors democràtics.

Aquesta falta d’atenció als esmentats valors en la interpretació de la llei es constata igualment en les sentències del Tribunal Constitucional i fins i tot en els discursos de Felip VI. Hi ha un biaix sistemàtic que porta a una interpretació cega de la llei, sense sensibilitat cap als valors democràtics en joc. Davant la sentència del Tribunal Suprem del Canadà sobre la secessió del Quebec, en la qual es buscava un equilibri entre el principi constitucional i el principi democràtic, els nostres alts tribunals han prioritzat sistemàticament el principi constitucional.

La cultura jurídica espanyola arrossega el llast d’un formalisme molt acusat que la fa poc sensible als valors democràtics. Bona part de les controvèr­sies que s’han suscitat a propòsit de la causa especial tenen a veure amb la manera
en què s’interpreta la llei davant qües­tions que afecten aquests valors. La democràcia apareix en interlocutòries i sentències com una creació de l’ Estat de dret i no l’ Estat de dret com un me­canisme de què es dota la democràcia per protegir i perfeccionar els seus principis i valors.

Potser es podria convidar magistrats i fiscals a rebre unes classes sobre principis democràtics

De la mateixa manera que la falta de sensibilitat d’alguns jutges en els delictes de gènere ha portat a plantejar l’obligatorietat d’uns cursos de formació en la matèria, potser es podria convidar magistrats i fiscals a rebre unes classes sobre principis democràtics. Em temo que amb l’obsolet sistema d’oposicions no aprenen prou aquesta matèria. Necessitem un sistema jurídic més atent als valors democràtics. Quants problemes que ens podríem haver estalviat.

, 11/01/2020 - lavanguardia