"Paper mullat", Màrius Carol

Cleòbul de Lindos, que va ser un dels set savis de Grècia, va esculpir en pedra l’aforisme: “Acceptar la ­injustícia no és una virtut, sinó tot el contrari”. Dit d’una altra manera, allò que és injust no correspon acceptar-ho i hem de ser capaços de combatre-ho. El Tribunal de Justícia de la UE ( TJUE) va reconèixer la condició d’eurodiputat d’Oriol Junqueras des del mateix moment en què va ser elegit. Segons el raonament dels jutges de Luxemburg, Junqueras hauria d’haver estat posat en llibertat en tractar-se d’un pres preventiu a fi de complir amb els tràmits de la seva designació i, en tot cas, l’ Alt Tribunal hauria hagut de sol·licitar un suplicatori a la Cambra per continuar actuant contra la seva persona. Tot i ­això, els magistrats del Suprem, d’acord amb el criteri de la Fiscalia, han decidit mantenir-lo a la presó, desautoritzar el seu despla­çament al Parlament Europeu per prendre possessió de l’escó i ­refusar la tramitació del suplicatori. El més curiós del seu argument és que afegeixen que la nova doctrina sobre la immunitat dels eurodiputats serà la que apliquin en el futur, malgrat que és diferent de la que s’ha tingut en compte amb Junqueras.

La decisió de Luxemburg es converteix així en paper mullat. La mateixa Advocacia de l’ Estat va suggerir que, encara que la sentència del Suprem era inatacable, es deixés sense execució el compliment de la pena de presó i es negociés amb el Parlament Europeu els termes de la llibertat de moviments a què podria acollir-se el president d’ERC. Certament, el Tribunal Suprem no ha considerat aquesta proposta i ha tractat la instrucció del TJUE com un document per a jurisprudència posterior. La resolució explicita que no se’l pot posar en llibertat perquè ja no és un pres preventiu, sinó algú sotmès a judici oral, la qual cosa suposa causa sobrevinguda d’inelegibilitat. El Parlament Europeu va deixar de reconèixer Junqueras com a eurodiputat després d’aquesta interlocutòria.

Cleòbul de Lindos va defensar en els seus escrits que l’home ha d’actuar sempre tenint present l’ordre, el temps i la moderació. Demanar-ho en el cas dels tribunals hauria de ser un pleonasme, però últimament el desordre, l’atemporalitat i la radicalitat són amenaces reals de la justícia. Ens falten savis i sobren ideòlegs.

, 11/01/2020 - lavanguardia