la mort de Soleimani, sabotatge geopolític de Trump a Macron/França/Europa

La UE, Rússia i la Xina veuen frustrat el seu pla de salvar l’acord nuclear

• Macron ha fet un gran esforç de mediació entre Washington i Teheran

El brusc enverinament del conflicte entre els Estats Units i l’ Iran després de la mort del general Soleimani amenaça de provocar efectes col·laterals de gran envergadura. Una de les conseqüències potencialment més greus seria que es frustrés de manera definitiva l’intent de la Unió Europea, Rússia i la Xina de salvar l’acord nuclear amb Teheran –firmat el 2015 i afavorit per l’ Administració Obama– i d’evitar que el règim islàmic es doti d’armes atòmiques.

El precís dron nord-americà sobre Bagdad ha sacsejat una situació geopolítica ja de per si molt complexa i perillosa. Ara Teheran té menys incentius per respectar l’acord nuclear. La retòrica emprada de país assetjat i forçat a l’autodefensa es veu confirmada pels fets.

Durant un mes, entre el 25 d’agost i el 24 de setembre de l’any passat, es va obrir una inusual finestra d’esperança, gràcies en bona mesura al tossut esforç diplomàtic d’ Emmanuel Macron, però el nus no es va arribar a desenredar. El president francès, amfitrió de la cimera del G-7 a Biarritz, va orquestrar una maniobra audaç. Mentre els líders de les set democràcies més industrialitzades es reunien, Macron va fer venir a la ciutat bascofrancesa, el 25 d’agost, el ministre iranià d’Afers Exteriors, Muhammad Javad Zarif, que es va entrevistar amb el seu homòleg francès, Jean-Yves Le Drian, i amb el mateix titular de l’ Elisi.

No va ser un simple cop d’efecte de Macron. L’endemà, a les rodes de premsa finals, es va anunciar una possible trobada en un termini de diverses setmanes entre Donald Trump i el president iranià, Hassan Rohani. El líder dels Estats Units va semblar acceptar el repte. Va insistir que una entesa amb Teheran seria assequible si els iranians renunciaven de veritat al programa nuclear, a la producció de míssils balístics i a la seva influència pertorbadora a l’ Orient Mitjà. Trump va tenir paraules amables cap al poble iranià, va reconèixer les penúries econòmiques que pateix i fins i tot va evocar un hipotètic préstec internacional amb la garantia del petroli.

Un mes després, a Nova York, durant l’Assemblea General de les Nacions Unides, va arribar el moment de la veritat. Trump, Rohani i Macron eren a la mateixa ciutat. Els temptejos no havien madurat prou per a una cita en persona. Sí que hi havia l’alternativa d’una trucada, d’un gest apaivagador, d’aproximació.

Segons va revelar en el seu moment The New York Times , es va arribar a establir una línia telefònica segura entre els hotels on s’allotjaven Trump i Rohani. Alertat sobre la imminent trucada, Macron i alguns dels seus ministres, que estaven sopant, van abandonar el restaurant per dirigir-se a l’hotel Millenium, on s’allotjavael president iranià. Era una gestió final per aconseguir una fita diplomàtica. Calia cuidar els detalls. Trump estava disposat a parlar. Els iranians, en principi, també. Tot i això, aquests últims van optar per un regateig de basar, molt d’última hora. No era un detall fútil. Exigien, com a condició prèvia a la trucada, ni més ni menys que l’anunci públic dels Estats Units conforme aixecaven les sancions imposades a l’ Iran. Macron va telefonar a Trump, sabent per endavant que es negaria a tal concessió. Allà acabaria aquest miratge de desglaç.

Des que Trump va decidir abandonar l’acord nuclear amb l’ Iran, perquè considerava que era insuficient i contenia massa llacunes, la diplomàcia francesa ha admès el principi d’una renegociació. Sense Washington, el pacte manca de força real per aplicar-se en un escenari on pugnen interessos tan diversos com els d’Israel, Aràbia Saudita, Turquia o Rússia, a més de l’enfrontament secular entre els blocs de l’islam sunnita i xiïta.

La mediació de Macron en el cas iranià obeeix al seu desig personal de lideratge a Europa i s’inscriu, així mateix, en una vella tradició francesa, heretada de De Gaulle. París –segons paraules del mateix Macron– aspira a ser una “potència d’equilibri”, capaç de ser fidel als seus aliats però amb molta autonomia de moviments al tauler internacional.

La relació històrica entre França i l’ Iran no ha estat gens lineal. De Gaulle va estar molt pròxim a l’últim xa, Reza Pahlavi, que el 1975 va firmar un acord amb França per a la construcció de cinc centrals nuclears. Tot i això, tres anys després, el 1978, França acollia l’aiatol·là Khomeinicom a exiliat, que es va instal·lar en una localitat pròxima a París, Neauphle- le- Château, que es va convertir en lloc de pelegrinatge. Des d’allà Khomeini va organitzar la seva tornada triomfal a Teheran, el gener del 1979, després de la victòria de la revolució islàmica.

El nou règim teocràtic iranià, amb la seva visceralitat contra els Estats Units i el seu furor antiimperialista, a l’inici va fascinar intel·lectuals d’esquerra francesos com ara Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. Després va venir el reflux; el xoc amb la realitat. A Suresnes, a l’oest de París, va ser assassinat Shapur Bajtiar, exprimer ministre del xa. A França també s’hi refugiaria –fins avui– el primer president de la República Islàmica, Abolhassan Bani Sadr, després de caure en desgràcia.

La fase pitjor de les relacions entre París i Teheran va ser durant la guerra entre l’ Iran i l’ Iraq (1980-1988), mentre el socialista François Mitterrand ocupava l’ Elisi. França, subministradora d’armes a l’ Iraq –caces bombarders i míssils que van fer molt de mal a l’ Iran–, va prendre partit per Saddam Hussein, llavors aliat d’ Occident. Van ser anys negres, de foscos atemptats terroristes a París i a Beirut, i preses d’ostatges.

L’acord del 2015 va voler ser una operació de realpolitik , multilateral, per conjurar el perill d’una escalada nuclear a la regió i contribuir a la coexistència pacífica, alhora que alleujava l’ Iran de les dures sancions i permetia l’obertura a un atractiu mercat de 83 milions de persones. Ara la mort de Soleimani frena aquest projecte amb una hipoteca molt pesada, potser impagable.

05/01/2020 - lavanguardia