Espanya cañí 310: "La vídua de la duquessa o... ...tres bodes i un funeral", John Carlin

03/01/2020 - lavanguardia

La història

Se centra en una baralla sobre una herència, un drama de palau i alhora una sàtira de la política contemporània espanyola. Basada en fets reals, la trama es desenvolupa gairebé tota a l’històric poble de Sanlúcar de Barrameda, a la desembocadura del riu Guadalquivir.

L’elenc

LILIANE nascuda a Kaiserslautern, Alemanya; criada a Catalunya; enamorada a la província de Cadis. Sacrificada, soferta i tenaç. Custòdia d’un tresor.

LEONCIO duc de Medina Sidonia número XXII, marquès de Villafranca del Bierzo XVIII, marquès dels Vélez XIX, comte de Niebla XXVI, (“ Grande d’ Espanya” i Alonso per als seus amics), alt i elegant, ferventment religiós, consumit per una sensació d’injustícia davant la convicció que el tresor que vigila l’alemanya és seu.

PAMELA rossa, veneçolana, esposa del duc, amb qui comparteix fe i indig­nació.

PEPE advocat, guardià dels secrets.

LUISA coneguda com a Isabel o la Duquessa Roja, mare d’Alonso, Pilar i Gabriel, esposa de Liliane, duquessa de Medina Sidonia, marquesa de molt més, antifranquista, devota de Voltaire, propietària del palau dels Medina Sidonia a Sanlúcar de Barrameda. La seva ombra sobrevola la trama tant com el fantasma del rei difunt a Hamlet .

Sinopsi dels cinc actes

Acte 1

L’any 2008. Un casament simple i secular a l’alcaldia de Sanlúcar. Presideix una jutgessa, hi ha dotze testimonis i la parella són dues dones. La més seriosa de les dues i la més jove, d’uns cinquanta anys, és Liliane. A Isabel, la duquessa de Medina Sidonia, que en té setanta-un, se la veu alegre i bromista, gaudint de l’acte de rebel·lia contra els antics codis de la noblesa espanyola que el seu matrimoni suposa. Tota la vida a Isabel l’han anomenat “ocellet”, perquè és baixeta i prima. Pesava trenta-sis quilos. Avui en pesa menys de trenta. S’està morint de càncer de pulmó i tots els presents ho saben. Isabel reconeix davant l’alcaldessa que ella és la que ha proposat de casar-se in articulo mortis, un últim gest d’amor, un punt pragmàtic, cap a la persona amb qui ha compartit la seva vida durant vint-i-set anys. Liliane, conscient que això és mig casament i mig funeral, intenta dissimular la seva incomoditat durant la breu cerimònia, però s’ha passat mitja vida complaent Isabel i no li negarà la seva última voluntat. “Sí, ho vull”, diu Liliane. “Sí, ho vull”, somriu Isabel.

(La imatge es dissol...)

Any 1955. “Sí, ho vull”, declara, desafiadora, una núvia diminuta de dinou anys vestida de blanc, mirant als ulls al sacerdot en el moment culminant d’un casament en una església plena de gom a gom, una festa religiosa de la high society espanyola. La núvia és Isabel; el seu marit, José Leoncio González de Gregorio i Martí, un terratinent de Sòria d’idees poc afins a les seves, més a les del general Francisco Franco.

La parella té tres fills en ràpida successió, dos nens i una nena, i set anys després del casament el matrimoni s’anul·la per la via religiosa. Isabel es trasllada a París, deixant els fills amb el pare, que els passa a la seva besàvia. A la ­capital francesa, Isabel s’allibera de les cadenes de l’ Espanya franco-catòlica, escriu poemes, beu, balla, fuma i es mou en els cercles socials de l’ avant-garde intel·lectual europea. Després de la grisor espanyola aquesta és la vie en ­rose .

Radicalitzada, Isabel torna a ­Espanya set anys després, es reuneix amb els seus fills, escandalitza la burgesia de Sanlúcar amb les seves actituds llibertines, fa política a favor dels camperols i el règim franquista l’empresona. Surt vuit mesos després, escriu una novel·la polèmica, La huelga , i abans que la tornin a empresonar fuig a França, travessant la frontera disfressada d’home. Reprèn la seva vida parisenca i només torna a Espanya al cap de set anys, després de la mort de Franco. La premsa li posa el sobrenom de la Duquessa Roja .

Després d’iniciar el que serà una llarga tasca de reformes, Isabel s’instal·la a la seva casa ancestral de Sanlúcar, el palau dels ducs de Medina Sidonia. En un guardamobles a Madrid troba un tresor que s’emporta al seu palau a Sanlúcar: un arxiu familiar de valor incalculable amb sis milions de documents i vuit-cents anys d’antiguitat.

Acte 2

L’any 1982. Casament a Sanlúcar. Es casa el fill gran, principal hereu d’ Isabel i futur duc, Leoncio Alonso González de Gregorio y Álvarez de Toledo. Una de les convidades al casament és Liliane Dahlmann, amiga íntima de la núvia. Més duradora que el matrimoni d’Alonso seria la relació iniciada aquell dia entre Isabel i Liliane, que es coneixen i s’enamoren. Liliane abandona la seva casa a Barcelona i se’n va a viure amb Isabel, a compartir casa amb ella i a treballar al seu costat en la gran i última missió que Isabel emprèn: ordenar i catalogar de pròpia mà el colossal arxiu familiar.

Historiadores amateur, les ­dues entenen que el que tenen entre mans és un bé nacional i una mina per als futurs historiadors: l’ arxiu comença al segle XIV i conté informació de primera mà dels viatges dels conqueridors a Amèrica, de l’Armada Invencible (comandada per l’aleshores duc de Medina Sidonia), de l’expulsió dels moriscos, d’intrigues reals i, entre moltes altres coses més, de relats detallats de la vida eco­nòmica i social quotidiana d’ Espanya des de l’edat mitjana endavant.

El 1984 un plet legal que els tres fills porten contra la mare per l’herència d’una parenta morta consolida el lloc de Liliane com a centre afectiu d’ Isabel. Isabel li diu a Liliane: “Per mi els meus fills han mort”. Decideix que de cap manera el palau i l’ arxiu no pas­saran a mans dels seus descendents biològics. Crea una fundació per blindar el tresor contra tota possibilitat que això passi. L’objectiu d’ Isabel, el seu últim acte de rebel·lia republicana, és assegurar que quan ella mori els béns dels Medina Sidonia passin no per títol hereditari als seus fills sinó a la nació espanyola; que sigui un bé públic, com el Museu del Prado. Isabel es nomena presidenta de la Fundació Casa Medina Sidonia; Liliane en serà la secretària vita­lícia.

L’únic marit que va tenir Isabel, el terratinent de Sòria, mor a ­finals de febrer del 2008. Nou dies després, sense dir-ne res als seus fills, Isabel es casa amb Liliane. ( Veiem repetida una imatge fugaç dels “Sí, ho vull”.) L’endemà Isabel mor. No hi ha lluna de mel però se’n va d’aquest món amb la satisfacció de pensar que ara el futur desitjat per al palau i l’ arxiu està doblement assegurat.

Li­li­ane, la persona en qui més confia al món, no només es converteix en presidenta de la fundació, Isabel mor entenent que és ara la seva principal hereva.

Acte 3

Entra en escena el fill gran d’ Isabel, el flamant duc de Medina ­ Sidonia, Leoncio Alonso Gonzá-lez de Gregorio y Álvarez de Toledo. Alonso es va divorciar l’any 1998, es va casar tres anys després amb Pamela García Liceaga y ­Damián i, a través d’ella, amb l’es­glésia evangèlica a la qual ella ­pertany, l’ Església Universal del Regne de Déu. El fundador bra­siler de l’església i els seus dei­xebles més propers han tingut problemes amb la justícia a diversos ­països al llarg de vint anys, acusats entre altres coses de blanqueig de diners i malversació financera.

(Getty)

Però Alonso no ha perdut la fe en la justícia i hi recorre quatre anys després de la mort de la seva mare per denunciar que Liliane es va aprofitar de la seva mare al casar-se amb ella i per exigir ser reconegut com a hereu i propietari majoritari del patrimoni Medina Sidonia.

“La meva mare mor i m’assabento que està casada”, diu el duc. “Ho vaig superar, tot té un sentit gràcies a Déu –literalment–. Vaig decidir lluitar. Era injust”.

Hi ha dos judicis, un a Sanlúcar i un altre a Cadis. D’una banda la fundació, els set patrons de la qual són el Ministeri de Cultura, la Junta d’ Andalusia, la Diputació de Cadis, l’Ajuntament de Sanlúcar, Liliane Dahlmann, un professor universitari de Sevilla i finalment, sí, Alonso, el duc.

El duc guanya... i no guanya. El primer judici aparentment acaba bé per al duc. Com ell diu: “M’indemnitzaven amb disset milions. Vaig recórrer contra la sentència renunciant a aquella fortuna i vaig demanar que es reconegués la meva part en la propietat”.

Al final obté una victòria moral, però no una victòria real. Ell és el propietari, segons les sentències dels jutges, ell i els seus dos germans, a cadascun dels quals els correspon la seva quota de la propietat; però ni el duc ni els seus germans no poden fer el que vulguin amb la propietat, per exemple, vendre la seva part. La paradoxa i la paràlisi es deuen al fet que els béns que conté el patrimoni Media Sidonia són, segons els admirablement salomònics jutges, “indivisibles”. No es pot treure res del recinte; no es pot vendre ni un metre quadrat del palau, ni un quadre, ni un full de l’ arxiu. D’altra banda, la llei diu que només Liliane té dret a viure al ­palau.

Pepe Gómez, un veterà advocat que va ser amic i assessor de la duquessa Isabel, actua a favor de la fundació, és a dir, de Lilliane. “La sentència no es pot executar”, diu Gómez. “Atès que els béns són ‘indivisibles’ no és possible executar-la en el món real. És una sentència metafísica”.

Segons Gómez i altres eminents ciutadans de Sanlúcar, la solució terrenal hauria de passar per la intervenció de les quatre administracions de govern que participen en la fundació, però avui dia es conformen de mirar cap a una altra banda. No s’han posat a buscar una solució negociada perquè al final els costaria massa diners o perquè no veuen gaire rèdit electoral a fer-ho, o per totes dues ­coses.

Mentre uns s’estan amb els braço plegats, Liliane continua posant fil a l’agulla. Custodia les vint-i-quatre hores del dia l’ arxiu i el palau, on viu sola, o sola si s’ex­clouen els seus tres gossos i un senyor gran que ve cada nit a interpretar el paper de guàrdia de seguretat. Liliane amb prou feines surt perquè l’espanta la vulnerabilitat del contingut del palau, amb els seus antics quadres i mobles, i els sis milions de documents històrics de l’ arxiu, que encara segueixen en la seva condició ancestral, tots en paper sense haver estat digitalitzats.

“Això hauria d’estar protegit com un banc”, diu Liliane. “En canvi aquí estic jo, una presonera amb els seus gossos. Continuo per un compromís amb Isabel, que em va elegir a mi com a presidenta
i conservadora i directora de la fundació. Però el preu és molt
alt. Em vaig fotre la vida enlaire, però no em rendeixo. Cada vegada que veig la seva foto dic: ‘ Isabel, què m’has fet?’”.

La vida se li va fotre molt més enlaire el març del 2019 després d’una trobada cara a cara amb el duc. El palau funciona també com un hotel i el duc li va dir que havia vingut a Sanlúcar a un acte i li va preguntar si podria allotjar-s’hi durant un parell de nits. Liliane li va dir que sí i, més de sis mesos després, ell i la seva dona conti­nuen allà, posant a Liliane més dels nervis que mai, i a alguns dels que venen a fer visites al palau també.

Acte 4

Juliol del 2019. Una guia acompanya una dotzena de turistes pels sumptuosos salons del palau. Admiren els sofàs daurats, els tapissos medievals i es posen a mirar un quadre del duc de l’Armada Invencible quan apareix el duc del plet interminable amb Pamela, la seva dona, just al darrere. “Això és casa meva!”, declara. “Benvinguts a casa meva!”. “Manipulen la veritat!”, escup Pamela. “Quanta mentida!”.

La guia, furiosa, explica el que ha passat a Liliane, que alça els ulls al cel. “Una altra vegada! No es cansen d’emprenyar!”, respon i li ensenya a la guia un vídeo filmat amb una càmera de seguretat: Pamela de nit caminant amunt i avall per un passadís del palau, com hipnotitzada, resant, de tant en tant aturant-se per fer el senyal de la creu en una porta.

“Això no és casa de ningú”, diu Liliane. “Jo visc aquí perquè estic obligada a viure-hi. Res no m’agradaria més que poder alliberar-me i viure en una casa normal a fora i venir al ­palau només a complir les meves hores de feina, com una persona normal. Però no puc. He de protegir tot això, i ara més que s’hi ha instal·lat l’okupa”.

El gran temor de Liliane i de la gent que l’envolta és que el duc insisteix a obtenir la seva herència per després poder donar-la a l’ Església Universal del Regne de Déu. El malson de Liliane és que el palau, lluny de ser un bé públic, es converteixi un dia en el Vaticà de la secta brasilera.

El duc s’escandalitza quan s’assabenta d’aquesta sospita. “És una ridiculesa”, diu. “No hi ha amenaça per a ningú. La meva mare volia que això no es dividís i ho ha aconseguit; volia que fos indivi­sible i ho va aconseguir, legalment. El que volia jo i la meva mare per a la fundació: idèntic. Jo soc la millor garantia de la fundació. Diuen que jo només vull diners però, això no es pot vendre! És un bé cultural. Jo el que vull és ser aquí, que el d uc de Medina Sidonia sigui a casa seva, ser aquí amb els meus avantpassats, ser president de la fundació i que totes les altres coses es quedin igual, indivisible”.

Mentrestant, el duc s’està sine die al palau, fent el que alguns consideren, fins i tot membres de la seva família, el ridícul. A ell no el molesta el que la gent opini. “Penso quedar-m’hi”, diu. “M’agrada. Em prova”.

“No té cap lògica legal que continuï allà, sis mesos després”, diu l’advocat Pepe Gómez. “Es presenta un delicte d’ocupació. La fundació li va demanar que se n’anés i va dir que no”.

Quin sentit té que es negui a abandonar el palau? “És un gest buit. D’impotència”, segons Gómez. “Fa això perquè sap que per la via processal que ell ha iniciat no va enlloc. Del que es tracta és de l’aparença de la possessió”.

Liliane i Alonso comparteixen sostre, un sostre gran, però viuen en dues ales oposades del palau i es troben als passadissos només per casualitat, presos tots dos, a la seva manera, del seu passat, de les seves obligacions o de les seves vanitats, i dels llimbs a què els ha condemnat la kafkiana judicatura espanyola.

Per què no es posen d’acord entre tots dos?

Liliane: “És el que jo em pregunto”.

El d uc: “És el que pregunto jo”.

Acte 5

No se sap el desenllaç de la història. S’ofereixen aquí dues possibi- li­tats. La primera és més cinemàtica; la segona, un final feliç exemplar, una celebració del sentit comú de la qual tothom pot aprendre. Un dia es veurà quina de les dues s’ajusta més a la realitat.

1. Un vespre a Sanlúcar, en un bar davant el riu Guadalquivir, durant la posta de sol, un jove sent un empleat d’una de les administra­cions que comenta a un amic que el sistema de seguretat del palau no és ni remotament el que hauria de ser atès l’incalculable valor del tresor que conté. Una setmana després mitja dotzena de lladres penetren al recinte, lliguen de mans el sereno (que no ha sentit l’arribada d’un camió al pàrquing del palau perquè estava captivat pel primer episodi de La casa de papel ), adormen els gossos de Li­liane amb trossos de carn ­dopats, l’agafen a ella al llit, la ­lliguen, l’emmordassen, i en una hora buiden l’ arxiu dels documents, s’emporten un parell de quadres del palau, els fiquen al ­camió i quan la policia se n’assabenta cinc hores més tard els lladres i el seu botí estan en un hotel als afores de Casablanca, on es troben amb un senyor brasiler d’aspecte beat i una maleta plena de dòlars... “El robatori del segle”, exclamen tots els diaris d’Europa. Espanya queda en ridícul. El ­president del Govern promet una investigació. Roden caps en les quatre administracions públiques que formen part de la fundació. Liliane es debat entre el suïcidi i tornar a Alemanya. El duc es jubila a Veneçuela, on és nomenat vicari de l’ Església Universal.

2. Las cuatro administraciones de gobierno cambian de parecer y, en vez de lavarse las manos y delegarlo todo a los jueces, entienden que una resolución del conflicto por la vía política de la negociación puede ofrecer no un problema sino una oportunidad. Conscientes de que la clave consiste en satisfacer tanto los egos como los bolsillos de las partes, se sientan a negociar con los herederos –Liliane, el Duque y sus dos hermanos–. De repente los cuatro descubren que no, que el enemigo no tiene cuernos y cola, que el problema que se han creado ha sido tan innecesario como absurdo y en un día se ponen de acuerdo respecto a las cantidades de dinero que cada uno debe recibir. Se determina categóricamente que los bienes de la fundación pasan para siempre a la nación española y al duque no sólo le dan como vivienda un confortable recinto dentro del palacio sino que lo nombran presidente vitalicio de la fundación. A Liliane la nombran secretaria de la fundación, como cuando vivía Isabel, le otorgan un sueldo y colocan a su alrededor un equipo profesional independiente, en plan Museo Guggenheim, para por fin digitalizar los seis millones de documentos, gestionar el acceso al archivo y al palacio y extraer lo máximo de ambos tanto en dinero como en prestigio. Ni el duque ni su esposa interrumpirán las visitas de los turistas y Sanlúcar, cuya economía necesita ayuda, se transformará en un lugar de estudio para historiadores del mundo entero, agregando valor a la ciudad, a Andalucía y a España. Se habrá gastado dinero público para compensar a los herederos pero resultará ser una magnífica inversión. Los políticos a nivel local, provincial, autonómico y estatal que confeccionaron el arreglo serán celebrados por todo lo alto y consolidarán sus mayorías electorales. Hacen historia y dan un ejemplo al mundo entero: por fin, un problema innecesario resuelto. Para la escena final otra boda sería demasiado pedir, quizá, pero para satisfacción del espectador lo deseable sería que el Duque y Liliane se fundieran en un fuerte abrazo, como el del Pedro Sánchez y Pablo Iglesias. ¿Una fantasía? Seguramente. Pero para eso está el cine. Para soñar.