"Vint-i-set ossos", Plàcid Garcia-Planas

Amsterdam se m’ha esmunyit sempre de les mans, i amb ella La núvia jueva , la tela de Rembrandt.

La primera vegada va ser el 1991, de pas cap a la Haia per escoltar Milosevic parlant de pau en plena guerra amb Croàcia. La tela se’m va esmunyir com a Europa se li esmunyien els Balcans en una enèsima conferència de pau organitzada per la Comunitat Europea, reunions que només obrien la porta a més guerres.

“Tots els processos del món contemporani tendeixen a la integració. Els impulsos nacionalistes van contra el corrent general, aquell gran riu, aquell Mississipi”, va afirmar el líder serbi a la revista Time mesos després, quan els seus ja assetjaven Sarajevo. La seva resposta final ho aclaria tot: “A Sèrbia, els nacionalistes no estan en el poder”.

Va ser la primera i última vegada que vaig veure Milosevic, gairebé el vaig tocar, i amb ell vaig aprendre el que és Europa. Vaig aprendre en paisatges reals ( Bòsnia 1995 i Kosovo 1999) que Europa era incapaç d’aturar guerres europees. Els Estats Units, una vegada més, ho van fer per ella. I res, absolutament res, indica que en el futur sigui diferent.

Milosevic va morir quinze anys després en aquella mateixa ciutat mentre era jutjat per genocidi, crims de guerra i contra la humanitat que ja cometia (suposadament) mentre ens parlava del gran corrent del Mississipi.

El segon cop que Amsterdam, i la tela, se’m va esmunyir de les mans va ser l’any passat, anant a la sinagoga de Leeuwarden, capital de Frísia. M’esperaven els fills d’un matrimoni jueu que el meu avi va ajudar a escapar dels nazis i, al capdavall, de l’ Holocaust.

A la sinagoga, la Yvette em va estendre la mà amb l’aliança dels seus pares brillant al dit. S’havien casat, deia 79 anys, en aquell mateix lloc i dia. Barend Boers va posar l’anell al dit de la núvia, Mimi Dwinger, a la sinagoga que ja no és sinagoga: els jueus es van emportar el 1965 tot l’interior a Israel i des d’aleshores és una sala de ball.

Es van casar quatre mesos abans d’esclatar la II Guerra Mundial. Van escapar a finals del 1942 amb un altre matrimoni jueu holandès, en el pitjor moment, quan Anna Frank ja havia començat a escriure el seu diari. Creuant el Pirineu van ser detinguts i tancats a la presó de Girona, d’on el meu avi els va treure. Van aconseguir arribar a Vigo i allunyar-se per l’oceà. En Barend va tornar per al desembarcament de Normandia.

A la vella sinagoga de Leeuwarden, els tres fills del matrimoni Boers van agrair públicament, per segona vegada, el gest del meu avi. Si els haguessin retornat a França “probablement nosaltres no se­ríem ara aquí”.

LEX VAN LIESHOUT / AFP (AFP)

Tres quartes parts dels jueus holandesos van ser assassinats a l’ Holocaust, el percentatge més alt d’Europa occidental. Ni Holanda ni Amsterdam no són els que Josep Pla va descriure el 1928. “Serpentejant entre una població de gent tendra i blanca hi ha [a la capital] vuitanta mil ­jueus, la majoria portuguesos. Aquesta gent bruna, d’ulls negríssims, arrissada i turbulenta, és com un sofregit de ceba, cremat, escampat sobre un garrí daurat i rosa”.

No sabria gaire com interpretar aquesta descripció, que Pla va tornar a imprimir el 1947, quan l’Europa que va retratar acabava de patir “la guerra més repugnant, diabòlica i bruta dels segles”. Amb especial negror per a aquella gent que va retratar com un “sofregit cremat sobre un garrí daurat i rosa”.

Tampoc no sabria interpretar el silenci amb què Pla va cobrir la memòria d’ Aly Herscovitz, una núvia jueva que va tenir al Berlín dels anys vint i que va acabar els seus dies a Auschwitz.

Fa una setmana vaig anar a Amsterdam amb el propòsit de no anar enlloc més, que no se m’esmunyís. I vaig anar directe al Rijksmuseum, a La núvia jueva , una pintura que abduïa Van Gogh: va assegurar a un amic que donaria deu anys de la seva vida per estar dues setmanes davant seu amb un tros de pa sec per menjar.

El joc de mans dels amants hebreus és extraordinari, al pit, al ventre, fregant-se els dits, i vaig observar la tela al costat d’una amiga de l’ ex-Iugoslàvia la memòria de la qual també passa per unes mans.

Durant la guerra, amb alguns humanitaris occidentals, va ser segrestada per un dels exèrcits en lluita. Trasbalsada, sense ulleres, tancada en una quadra sense llum, tres dècades després continua impressionada per les mans d’un dels seus segrestadors. Mans que, d’amagat, van decidir ajudar-la per sota de la porta donant-li menjar i en­viant missatges a l’exte­rior. Ella no les podia veure. Només tocar.

Cada mà humana té 27 ossos i 35 músculs, prou per escriure Mein Kampf o Winnie the Pooh , deia la poetessa polonesa Wislawa Szymborska.

La meva amiga ex­iugoslava no vol posar adjectius nacionals a “aquelles mans” (“aquelles mans”, repeteix, com si no tinguessin explicació). Ni als que la van segrestar. “No em va segrestar una nació, sinó éssers amb noms i cognoms”.

Aquelles mans no eren sèrbies, croates o musulmanes, com les mans de la núvia de Rembrandt no eren jueves. Que era una núvia jueva s’ho va imaginar el banquer que el 1833 va comprar el quadre. Els experts diuen que són Isaac i Rebeca, però intueixo que la parella bíblica és una disfressa d’éssers que vivien a prop del pintor, o amagats en la seva ment.

“Soc estudiant de Filosofia”, li va dir a la meva amiga la veu rere la porta.

Les persones, com les ciutats o els adjectius, se’ns acaben esmunyint de les mans. Fins que, amb el temps, se’ns esmunyen les pròpies mans.