el pols USA-Xina pel control dels mars

Per als think tanks de seguretat nacional a Washington, Barack Obama és el “first pacific president” (primer president pacífic). Però caldria aclarir. Per pacífic no es refereixen a la pau sinó a l’oceà. Des del contundent compromís en el discurs que Obama va pronunciar a Canberra (Austràlia), al novembre, per “defensar el Pacífic” i desplegar 2.500 marines al port australià de Darwin, ha deixat bastant clar que es pren molt seriosament el que els falcons del Pentàgon qualifiquen des de fa anys d’“amenaça xinesa”. Obama està gestionant un anomenat “canvi capital” en estratègia de seguretat i hegemonia dels EUA, explica en una entrevista Michael Klare, especialista en la geopolítica de recursos energètics de la Universitat d’Amherst, a Massachusetts. Passa des del “determinisme ideològic” de mantenir costoses guerres terrestres i canviar règims a l’Orient Mitjà al “realisme econòmic” de controlar la Xina. I la manera d’explotar el punt feble de la nova potència asiàtica, a més de principal creditor dels EUA és consolidar el control de l’US Navy sobre les rutes marítimes de comerç i proveïment de la Xina, tant dels recursos minvants de petroli, minerals i aliments necessaris per a la revolució industrial xinesa com d’exportacions de béns manufacturats. “En essència, l’estratègia d’Obama ja és controlar el mar”, diu Klare. Si això sembla més el segle XIX que el segle XXI no és casualitat. Segons Klare, el manual més llegit a les acadèmies navals, tant a Washington com a Pequín, en aquests moments és el d’Alfred Thayer Mahan, l’assessor del bel·ligerant president Theodor Roosevelt, que va promoure el domini marítim i la guerra contra Espanya per controlar les Filipines, un país que torna a ser clau. El primer punt calent d’aquesta nova estratègia vella de controlar els oceans és el mar Meridional de la Xina, el coll del Pacífic occidental i l’oceà Índic, per on passa el 90% del comerç mundial i ones calcula que poden existir importants
dipòsits de petroli i gas.

Al mar de la Xina, adverteixen Patrick Cromin i Robert Kaplan en un nou informe de l’influent Centre per una Nova Seguretat Americana (CNAS), “els interessos nord-americans estan en perill” a causa de l’“auge econòmic imilitar de la Xina (...), que amenaça les línies lliures de comerç”, adverteix. La creació de zones xineses d’exclusió al mar i la reivindicació de sobirania sobre diversos conjunts d’illots al mar de la Xina violen el lliure moviment marítim. “Hi ha comerç de contenidors, de petroli i matèries primeres; és crític per a nosaltres”, va dir Zachary Hosford, analista del CNAS, a Washington.

Però Klare adverteix que el país per a qui aquestes rutes marítimes són veritablement crítiques és la Xina. Cada vegada més dependent de la importació de recursos estratègics, tant minerals com d’energètics, des de l’Àfrica, Iberoamèrica i l’Orient Mitjà, la Xina no pot sobreviure sense el transport marítim, sobretot el mar Meridional, pel qual s’enllacen les cadenes de subministrament de les seves plataformes manufactureres. En canvi, els EUA són cada vegada més independents en energia gràcies als dipòsits de petroli no convencional al Canadà i de gas natural a l’interior dels Estats Units.

Tenint en compte tot això, podria ser més lògic que la Xina patrullés els oceans per protegir el lliure comerç. Però el CNAS va instar el mes passat que el Congrés faciliti un pressupost per “elevar la presència naval fins a una flota de 346 vaixells al Pacífic, en lloc dels 260 previstos ara després de les retallades pressupostàries”, i “fomentar una nova xarxa de socis de seguretat dels EUA a Àsia”. En realitat, la nova estratègia pacífica ja va començar el 2009 amb el càstig d’un vell soci. Els EUA van desestabilitzar el Govern proxinès del primer ministre japonès Yukio Hatoyama quan aquest va plantejar el 2009 tancar les bases dels Estats Units a Okinawa i va vaticinar un “inevitable acord de seguretat amb la Xina a causa de la integració de les dues economies”. Hatoyama va durar sis
mesos.

Les pressions van continuar a Hawaii, a la cimera Àsia-Pacífic de l’any passat, on Hillary Clinton va impulsar l’Aliança Transpacífic, un bloc comercial que exclou la Xina. Recentment s’han firmat els últims acords per establir una minibase de marines a Darwin, desplegar quatre vaixells de combat a Singapur i estrènyer relacions amb l’Índia, Indonèsia i el Vietnam. Un acord simbòlic del pacífic president és l’emplaçament de tropes a les Filipines vint anys després del tancament de les bases nordamericanes.

El terreny està adobat per als EUA, ja que l’agressivitat xinesa en un mar que ha considerat la seva àrea d’influència ha generat conflictes amb els veïns entorn a la pesca (el 20% de la nutrició d'Àsia) i l'explotació de jaciments de petroli i gas.

De moment, l'aposta de EE. UU. per protegir els mars és més simbòlica que real. Són temps de retallades de pressupostos, fins i tot militars, i "no hi ha una gran ampliació de la nostra presència militar en el Pacífic", diu Hosford. Però tot indica que els xinesos entenen el missatge que la vella superpotència vol transmetre a la nova. Xi Jinping, el viceprimer ministre xinès, ho va resumir la vespra del seu viatge a EE. UU. aquesta setmana: "Donar prioritat a una agenda militar de seguretat, elevar desplegaments militars i reforçar aliances militars no és el que la majoria dels països a la regió volen veure", es va lamentar. Segons Klare, Pequín es troba en un "estat proper al pànic".

En una precampanya electoral presidencial que inclou anuncis obertament sinófobos, la nova estratègia d'Obama pot semblar moderada en comparació. Però fins a l'ex falcó de la guerra freda Richard Betts, del Consell de Relacions Exteriors (CFR), adverteix que la insistència de EE. UU. a ser l'únic garant de la seguretat a Àsia no és compatible amb el vertiginós auge econòmic de Xina. "Obama almenys no parla de guerra freda però, a mitjà termini, no quedarà més remei que cedir a Xina un major paper en la gestió de la seguretat a la regió", va dir a La Vanguardia després d'una conferència a Nova York la setmana passada.

19-II-12, A. Robinson, lavanguardia