"Deslliureu-nos dels intel·lectuals", Ignacio Sánchez-Cuenca

Després del col·lapse electoral de Ciutadans, són ja dos els partits promoguts per insignes intel·lectuals que han acabat a l’ abocador de la història. Primer va ser Unión Progreso y Democracia (UPyD) i ara li ha tocat al seu successor, Ciutadans.

Els dos partits es van presentar inicialment com a formacions moderades en el terreny ideològic, pretesament liberals. Volien posar fi a l’anquilosament i corrupció dels partits existents. Oferien un menú assortit de reformes institucionals, amb un marcat to regeneracionista. I, per descomptat, naixien per combatre el nacionalisme basc i català.

UPyD es va crear el 2007. El va promoure un nombrós grup d’intel·lectuals, molts d’ells amb un admirable compromís de resistència contra ETA a l’esquena. El més actiu i ­visible de tots ells, Fernando Savater. El van acompanyar en aquest camí, amb un grau variable d’implicació, noms com Mario Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Antonio Elorza, Aurelio Arteta, Francisco Sosa Wagner, Irene Lozano i molts altres. Gairebé tots ells van decidir quedar en un segon pla, posant al ­davant una política pro­fessional, Rosa Díez, que havia estat consellera en el govern de coalició PNB-PSOE i que després va competir per la secretaria general del PSOE el 2000. Després de viure el col·lapse d’UPyD, ha acabat demanant el vot al Partit Popular de Pablo Casado en aquesta última campanya electoral.

Ciutadans es va fundar el 2006 a partir d’una plataforma composta, entre d’altres, per Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Albert Boadella, Arcadi Espada, Xavier Pericay i Félix Ovejero. El líder elegit per dirigir el partit era un jove inexpert, Albert Rivera, algú que tenia poc en comú amb els seus il·lustres promotors.

Els dos partits van fer els seus primers passos durant la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero. Es van oposar sorollosament tant al procés de pau que va intentar posar en marxa el govern socialista després de tres anys sense víctimes mortals d’ETA com a la reforma de l’ Estatut català. La seva crítica va ser tan estrident que es van guanyar tota classe de felicitacions per part de la premsa més dretana. A més, els promotors intel·lectuals, tots els quals tenien tribunes en els principals mitjans escrits del país, es van dedicar, en moments diferents, a enaltir les figures de Díez i Rivera, generant un culte a la personalitat que va acabar trastornant els dos líders i els va portar a cometre tota classe d’errors polítics que, en el seu moment, van passar factura. I quina factura.

Més enllà del trist destí de Rosa Díez i Albert Rivera, dues joguines trencades d’aquests intel·lectuals posats a fer d’aprenents de bruixot, el que m’inte­ressa destacar aquí és l’evolució ideolò­gica que van tenir els dos partits. En el cas d’UPyD, el que en principi va ser un acte de ­coratge cívic en la lluita contra ETA, aviat es va transformar en una croada ideolò­gica contra el nacionalisme en general. Així i tot, crec que al principi va ser saludable que els dos partits qüestionessin l’he­gemonia política del nacionalisme als ­territoris basc i català, però el discurs va acabar degenerant en un rebuig vis­ceral i ­excloent de tota forma de nacio­nalisme polític, de vegades sense cap conside­ració pel principi del respecte a les mi­nories.

Resulta sorprenent la debilitat d’aquell discurs rabiosament antinacionalista. La condemna era tan genèrica com la d’algú que conclogués que totes les esquerres són estalinistes o totes les dretes feixistes. Per molt intel·lectuals que fossin, molts d’ells tenien una argumentació molt pobra, desconeixedora de la immensa li­teratura acadèmica sobre el tema. N’hi havia prou amb unes citacions tronades de Karl Popper sobre el nacionalisme com a atavisme tribal per construir un discurs de demòcrates contra antidemòcrates . Després s’hi afegien algunes ximpleries, com allò que el nacionalisme es cura viatjant, per fer l’efecte que el casticisme polític que hi havia en el nucli de la seva ideo­logia era en realitat una cosa moderna i cosmopolita.

Amb el pas del temps, l’antinacionalisme català i basc d’aquests partits va acabar emparant un nou nacionalisme es­panyol intransigent i uniformitzador. Ja sé que aquest nacionalisme espanyol té arrels molt profundes en la història, però dic que era nou perquè va ser silent durant els primers vint anys de democràcia. Per molt que es disfressés de constitucionalisme i igualitarisme liberal, la negació absoluta de la rellevància política dels sentiments nacionals al País Basc i ­Catalunya no era més que una ­forma d’imposar un nacionalisme d’ Estat, l’espanyol, sobre els nacio­nalismes basc i català. ­Perquè nacionalisme significa, abans que res, or­ganitzar la política a escala nacional. Si és a escala ­espanyola, és nacionalisme espanyol. Si és a escala basca, és nacionalisme basc. El projecte nacionalista es pot dur a terme cívicament, respectant els drets individuals i els principis democràtics, o mitjançant imposició i eliminació del diferent. En la història abunden exemples dels dos tipus de na­cionalisme (i de múltiples casos intermedis).

El prejudici subjacent era molt obvi: segons UPyD i Ciutadans, només la nació espanyola pot constituir-se en una democràcia constitucional. Les nacions basca i catalana no poden assolir aquesta forma política, el seu projecte etnicista els ho impedeix, no poden formar una república democràtica. Per això, cal pro­tegir del perill nacionalista els ciutadans d’aquestes re­gions amb la Constitució del 1978. Segons aquesta forma de ­raonar, si Catalunya arribés a independitzar-se, no seria una democràcia com l’espanyola o la portuguesa, sinó que s’assemblaria més aviat a la Sèrbia de Milo­sevic.

En realitat, avui ja sabem que per sota del constitucionalisme bategava un nacionalisme, l’espanyol. N’hi ha prou amb ­recordar la participació de Ciutadans al míting de Colón, al costat del PP i Vox. El discurs histèric i extremista de Ciutadans sobre la crisi catalana ha contribuït de­cisivament que molts votants hagin optat, com a conseqüència lògica, pel nacio­nalisme espanyol castís, el de Vox, dar­rere del qual també és possible trobar altres intel·lectuals en origen, com Gustavo ­Bueno i alguns dels seus seguidors.

Un sector molt influent i ben connectat de la intel·lectualitat espanyola ha exercit un paper important en la crispació na­cional i l’empobriment del debat públic sobre aquest assumpte. Després dels fracassos d’UPyD i Ciutadans, així com l’èxit de Vox, farien bé de no malgastar més temps en la política i dedicar-se al que se’ls dona millor, les lletres.