"Halloween amb el ‘Caudillo’", Francesc-Marc Álvaro

Enmig de la crisi política més gran de la democràcia, en plena campanya electoral, quan la ultradreta ha aconseguit escons a les Corts espanyoles, algunes autonomies i diversos ajuntaments, i al més pur estil dels reality shows televisius, avui treuen les despulles del dictador Franco de la seva tomba al Valle de los Caídos. El que havia de ser un exercici de justícia reparadora per reforçar la democràcia ha acabat sent un teatret de gesticulació a més glòria d’una versió caricaturesca i barata de les dues Espanyes. El deure de memòria ha anat derivant en exorcisme de Halloween i, finalment, ens han servit un gran esdeveniment de màrqueting al servei de Pedro Sánchez. L’ús postmodern de la mòmia serà estudiat a diverses facultats en el futur, començant per les escoles d’art dramàtic. Conserveu les imatges d’avui.

El resultat de fer tan malament una cosa tan necessària ha donat lloc a un doble fenomen, no per sabut menys preocupant. D’una banda, la banalització extrema de la figura del tirà que, després d’un cop d’Estat i una guerra civil, va fer servir el terror i la violència per imposar-se i manar. Per l’altra, la victimització (amplificada per diversos mitjans) dels impúdics familiars de Franco i dels seus partidaris, creant un ­relat veritablement al·lucinant que diu molt de la impunitat amb què determinades elits van continuar vivint i campant a partir del 1976.

Fernando Camino / Getty (Getty)

Tot això anava de memòria, anava de justícia, anava de dignitat i ara ja no sé de què va. A més, la retirada de les despulles del dictador és condició necessària però no suficient perquè el Valle de los Caídos deixi de ser l’infame monument que els vencedors de la contesa van construir per enaltir la seva victòria amb la coartada de l’homenatge a “tots els morts”, fal·làcia al mateix nivell que la d’aquells “25 años de paz” o aquella “reconciliación” que no es va donar mai perquè només va ser submissió i, després, va consistir a no mirar enrere. Una cosa és que la política estigui en mans dels cuiners d’enquestes i una ­altra és que ens empassem les farinetes oportunistes del dia. Tot això anava d’a­bordar alguns deures pendents que la transició va postergar, però la paradoxa és feridora: es traslladen els ossos del Cau­dillo precisament quan la mentalitat franquista –que semblava residual i marginal– torna modernitzada gràcies a Vox i altres fenòmens, que proven d’homologar la caspa en una societat oberta, això que finament es denomina deriva il·liberal , que no és més que un colossal gir autoritari, que redueix el sistema de llibertats a una pantomima.

D’altra banda, per al PP, tot el que té a veure amb la memòria traumàtica del franquisme és sempre sobrer i no mereix atenció. “No s’han de reobrir les ferides” és la seva tesi, la qual cosa sona a sarcasme tenint en compte que les ferides van supurant i posen en risc alguns òrgans del cos. Rajoy ho va deixar clar al congelar les polítiques que tenien a veure amb la llei de Memòria Històrica aprovada en el mandat de Zapatero. L’eurodiputat Esteban González Pons escriu una cosa que defineix perfectament aquest enfocament tan particular: “El cas és que, vist el panorama des de Brussel·les, tot Europa ha oblidat ja els seus dictadors, integrant-los amb més o menys fortuna en la consciència políti-ca general, menys Espanya. Només nosaltres continuem donant voltes a la calavera del nostre dictador 45 anys després que morís al llit”. S’oblida el polític valencià que “la consciència política general” en la major part de països europeus que van viure la Segona Guerra Mundial es va reformular a partir del significat de la ­derrota de Hitler i els seus còmplices locals, uns fets dels quals es va deslliurar el franquisme, que va sobreviure apuntalat gràcies a la lògica geopolítica de la guerra freda. No és casual que els socis europeus del PP condemnin els feixismes sense matisos. El problema de la consciència política general espanyola és que encara hi ha els qui estan disposats a defensar el paper de Franco i el seu llegat, encara que no es reconeguin com a franquistes i exerceixin de suposats demòcrates. Aquest angle mort de legitimació discreta i suau (però arrelada) del tirà és el que ens converteix en europeus rars, molt més que les desfilades de cada 20-N dels que van saludant amb el braç alçat.

Hauríem de celebrar que el franquisme perd avui un dels seus santuaris, però la manera amb què Sánchez ha manegat aquest assumpte ho tenyeix tot de gris. La batalla política, judicial i mediàtica per enviar la mòmia de Franco a un altre lloc ha tingut moments delirants que mostren el que hi ha sota la catifa, i l’acomplexament de l’esquerra oficial davant l’agenda de l’adversari. Malgrat tot, la història no rebobina, això cal tenir-ho clar. Estic d’acord amb el professor Enzo Traverso, que, en una entrevista a L’Avenç , declara que la nostra època “no és tant un retorn a la dècada del 1930, és a dir, un context històric totalment distint del nostre, sinó una marxa cap a alguna cosa desconeguda”. Paisatges nous amb fantasmes antics i misèries persistents.