"La llei és un burro", John Carlin

“Els defensors d’aquest regne han treballat bé, tant en secret com en públic. Creuen que han pacificat Irlanda. Creuen que han comprat la meitat de nosaltres i han intimidat l’altra meitat. Creuen que ho han previst tot, creuen que estan preparats per a tot; ­però necis, necis, necis! Ens han donat els nostres fenians morts”.

Els defensors del Regne d’ Espanya no han regalat cap mort als fenians catalans encara, però s’entossudeixen a lliurar-los màrtirs. A les grotescament desproporcionades sentències per als nou per “sedició” (terme apropiadament medieval), se suma la fins i tot més escandalosa decisió dels jutges, si cap, d’haver-los mantingut un parell d’anys a la presó abans de condemnar-los. Això és el que Amnistia Internacional anomena “presó sense judici”.

I ara s’escandalitzen que hi hagi violència als carrers de Barcelona. Com el cap de policia a la pel·lícula Casablanca quan l’informen que la gent juga al casino per diners. “ I’m sho­cked, shocked!”, exclama el capità Renault, burleta i hipòcrita alhora.

La violència genera violència, senyors i senyores, i si empresonar els líders independentistes amb judici i sense no és violència, caldrà reinterpretar el significat de la paraula. Els nois de Barcelona posen els llumins, però els adults de Madrid subministren la gasolina.

L’única sorpresa és que no hi hagi hagut més violència. La qual cosa no significa justificar la delinqüència d’un petit sector dels manifestants catalans, sinó tenir un coneixement elemental de com es comporta l’animal humà. Els jutges i polítics a Madrid fa una dècada que van provocant, període en el qual –oh, sorpresa– el vot independentista s’ha triplicat. Si Mariano Rajoy i ses senyories no existissin, els ­secessionistes catalans haurien d’inventar-los.

ORIOL MALET (Jaime Malet)

Avui l’únic que se sap és que l’embolic català va a més. Que lluny d’haver-se previst tot i resolt tot, l’únic que s’ha acon­seguit a l’haver abandonat la política per la llei, el diàleg per la tronada judicatura espanyola, és fomentar el conflicte i ­escalfar l’ardor del sentiment independentista.

Oceans de tinta han fluït sobre el perquè de tot això, però la resposta es pot reduir a una paraula: referèndum. A diferència del desgavell del Brexit, un invent de la cúpula d’un partit polític anglès, a Catalunya hi ha hagut un clamor majo­ritari tant entre independentistes com ­entre espanyolistes per celebrar un re­ferèndum que resolgui d’una vegada i per totes (o almenys per una generació) la qüestió sobirana. Si s’hagués fet fa set, sis, cinc anys, fins i tot potser fa un parell de setmanes, qualsevol amb un mínim coneixement de la política catalana sap que ­hauria guanyat el vot remain , el de quedar-se dins d’ Espanya. Avui no hi hauria aldarulls, no hi hauria polítics presos, la imatge internacional de la jove democràcia espanyola no seria per terra.

Condemnar el tracte als empresonats no significa desitjar que Catalunya se separi d’ Espanya. A la major part de la gent de fora d’ Espanya horroritzada per les condemnes els importa un rave si Cata­lunya és independent o no. L’error és imaginar-se que el que opina que ficar aquestes persones a la presó és una salvatjada ha d’estar a favor de les seves idees polí­tiques. Jo, per exemple, detesto els líders nacionalistes anglesos que han impulsat el Brexit, però si en fiquessin un a la presó sense judici em manifestaria als carrers a favor del seu alliberament.

Pel que fa a Catalunya, la meva segona llar, preferiria que es quedés dins d’ Es­panya, tant per motius pràctics com ­sentimentals. Però això dels presos no és una qüestió ideològica. No està oberta al debat. És una qüestió de drets humans. I si la llei espanyola exigeix que s’em­presoni per dotze o més anys a individus que no van matar, ni van predicar la ­violència, ni van fer mal material a ningú –a polítics el pecat més gran dels quals és la inep­titud, la irres­ponsabilitat i viure en un món de fan­tasia–, llavors, com diu un personatge de Dickens a la novel·la ­Oliver Twist , la llei és un burro.

Per què tant d’afany a complicar un problema que fins fa no gaire hauria estat de fàcil resolució? Perquè la prioritat dels que han manat en la política ­espanyola no ha estat posar fi al problema més gran que assola el seu país. La prioritat, com bé em va ­comentar fa unes set­manes un polític socialista andalús, és “aconseguir vots a Terol”, o sigui a la resta d’ Espanya. I es guanyen més vots a Espanya donant hòsties als in­dependentistes catalans, i als catalans en general, que dialogant amb ells.

M’entendreixen els meus amics catalans que no han volgut detectar la rancúnia generalitzada que hi ha a la resta d’ Es­panya cap als seus. Els ­catalans són per a la resta d’ Espanya com els argentins per a la resta d’ Amèrica Llatina. Mario Vargas Llosa ho va retratar amb deliciós humor a la seva novel·la La tía Julia y el ­escribidor. El protagonista bolivià, Pedro Camacho, sent el que el narrador ano­mena un “odi als argentins... més ve­hement que el de la gent normal”. Per a l’ esbojarrat Camacho hi ha “una abundància proliferant” a la ribera sud del Riu de la Plata “d’oligofrènics, acromegàlics, i altres subvarietats de cretins”.

En els casos de certs polítics catalans,
la descripció no s’allunya tant de la ve­ritat, però seria una lleu exageració dir que el bolivià fictici ofereix un reflex de com els altres espanyols veuen els ca­talans, amb la possible excepció dels fidels de Vox. Malgrat això, sí que hi ha aquí el germen de com pensen molta gent normal , el que ha obert una vena electoral que massa ­polítics espanyols no han volgut desa­profitar.

Quan es resoldrà l’embolic català? Quan arribi al poder a Espanya un govern, probablement d’esquerres, amb una ­majoria prou folgada com per permetre’s el luxe d’anteposar els problemes na­cionals als vaivens electorals. Esperem mentrestant que els necis que tant pul·lulen als mons polítics i judicials es resisteixin a inventar-se més màrtirs.

20/10/2019 - lavanguardia