"Contra la tirania", Jordi Barbeta

No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota l’escalf de la justícia. La cita és de Montesquieu, el pare de la divisió de poders. És significatiu que el dia que l’Estat espanyol comet el major atemptat contra els drets fonamentals i les llibertats civils, el Govern de Pedro Sánchez s’hagi vist en la necessitat de tapar-se la vegonya amb un espot publicitari proclamant en diversos idiomes que Espanya és un estat de dret. Excusatio on petita accusatio manifesta.

La sentència del Tribunal Suprem ha estat la més dura de totes les possibles -la rebel·lió ja havia estat tombada per un tribunal alemany- i compleix fil per randa el guió previst des d’un bon començament quan el llavors ministre portaveu Íñigo Méndez Vigo ja va qualificar les mobilitzacions del 20 de setembre com un alçament tumultuari. L’acusació de rebel·lió només tenia com a objectiu justificar la jurisdicció del Tribunal Suprem, la presó provisional i la suspensió dels càrrecs electes perquè no poguessin exercir la seva representació.

El tribunal ha considerat un alçament sediciós una manifestació de protesta, la del 20 de setembre de 2017, quan una comissió judicial es va personar a la seu del Departament d’Economia.  La comissió va poder fer la feina prevista, no es van practicar detencions, els negocis de la zona van continuar la seva activitat i finalment els Jordis van desconvocar la concentració. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han estat condemnats a 9 anys de presó, nou. Amb raó Amnistia Internacional ha reclamat reiteradament el seu alliberament.

"La major tragèdia d'aquest període de transició social no és el clam estrident de la gent dolenta, sinó el silenci espantós de la gent bona" (Martin Luther King)

La sentència del Suprem interpel·la tots els demòcrates, molt especialment els demòcrates espanyols i també els demòcrates europeus, perquè genera una jurisprudència tan restrictiva per l’exercici de drets i llibertats que suposa la confirmació definitiva d’una involució política incompatible amb els valors democràtics fundacionals de la Unió Europea.

Han condemnat a cent anys de presó a dirigents polítics i líders socials com a primer pas per erradicar la dissidència política, la qual cosa hauria de generar alguna reacció de les forces democràtiques espanyoles. Tanmateix, en comptes d’això tots els líders polítics espanyols sense excepció, fins i tot el líder de Podemos, Pablo Iglesias, han tancat files avalant la repressió i les condemnes com a fruit del funcionament de les institucions democràtiques, fins el punt de deslegitimar les protestes contra la sentència. De la mateix manera, els mitjans de comunicació d’àmbit estatal continuen exercint el paper d’agitadors del nacionalisme espanyol més anticatalà, creant un clima advers perquè cap institució ni líder polític s’hagi atrevit a plantejar una sola proposta política seductora o almenys conciliadora .

Ens trobem doncs en un moment que el pèndol de la història es mou endarrere. Així que pertocarà un altre cop a les forces democràtiques catalanes centrar-se a abanderar les reivindicacions democràtiques i a la societat catalana mantenir-se a l’altura de les circumstàncies. És perillós tenir raó quan el Govern s’equivoca, deia Voltaire, però “la major tragèdia d'aquest període de transició social no és el clam estrident de la gent dolenta, sinó el silenci espantós de la gent bona. Qui accepta el mal sense protestar està cooperant amb la seva perpetuació”, va afegir Martin Luther King.

Jordi Barbeta
Barcelona. Dilluns, 14 d'octubre de 2019
2 minuts
elnacional.cat