"El pecat universal", John Carlin

Hi ha una tendència en certs cercles a pensar que el racisme és monopoli dels blancs. Si els que pensen així haguessin estat amb mi a Sud-àfrica a començaments de setembre s’haurien emportat una sorpresa.

El racisme més cruel en aquell país ja no és el d’altres temps. Avui negres insulten, odien i maten negres. Durant la setmana que hi vaig ser la notícia dominant va ser que hordes de negres sud-africans havien assassinat dotze negres estrangers a Johannesburg, a més d’assaltar-ne molts més i en alguns casos incendiar les seves botigues. Hi va haver fúria per tota la resta del continent i algunes represàlies. L’ambaixada de Nigèria va retirar el seu ambaixador. La selecció de Zàmbia no va viatjar per jugar un partit de futbol. El president de Ruanda va cancel·lar una visita oficial.

El fenomen no és nou. Jo vaig ser a Johannesburg cobrint aquesta mateixa història, però amb força més morts, fa una dècada. L’experiència m’ha donat una mica de perspectiva. Ser un immigrant africà a Sud-àfrica significa per a molts conviure amb el terror. Ser-ho a Europa és massa vegades dur, però no tant. Un moçambiquès potser no guanya més a Londres o a Lisboa que a Johannesburg o a Ciutat del Cap, però viurà en relativa pau.

De Sud-àfrica vaig viatjar a Cadis, on vaig parlar amb un empresari de l’ Índia que em va dir que el racisme al seu país era molt pitjor que el que la seva gent patia a Europa.

Durant la conversa vaig recordar que fa uns anys vaig estar a l’Estat veí de Bangla Desh entrevistant refugiats rohingyes, l’ètnia musulmana perseguida per les autoritats de Birmània com els cristians al seu dia pels romans, tot i que amb més rigor. Vaig recordar l’intent del poder hutu d’exterminar tots els integrants de la tribu tutsi a ­Ruanda el 1994, genocidi que va deixar un milió de morts. Vaig recordar també les matances d’indígenes a Guatemala durant els anys vuitanta, i més recentment les dels coptes cristians per fanàtics musulmans a Egipte.

No hi ha un monopoli del racisme. Estem parlant d’un pecat universal. Amb la important diferència, potser, que avui als països que anomenem ­occidentals són més conscients del mal, es flagel·len més i estan fent més per combatre’l. A Europa i l’Amèrica del Nord s’ha arribat al sa extrem que el pitjor que et poden dir és que ets un ­racista.

No hi ha un monopoli del racisme, és un mal universal, amb la important diferència, potser, que avui als països que anomenem ‘occidentals’ són més conscients i fan més per combatre’l

(Oriol Malet)

Però de vegades, per ignorància i per por, es passen i es cau just en el que es pretén evitar, en una greu injustícia. Tal és el cas del jugador portuguès del Manchester City Bernardo Silva, acusat de racisme per un missatget amb fotos que va enviar a través de Twitter fa uns dies. Els senyors que manen a la Football Association ( FA) han ficat el nas en l’assumpte i si Silva no els convenç de la seva innocència els propers dies, li poden imposar una sanció de sis partits. Segons els mitjans anglesos, també podrien castigar el seu entrenador, Pep Guardiola, per haver-lo defensat.

El presumpte delicte de Silva va ser enviar un tuit amb una foto del seu company i bon amic Benjamin Mendy quan era petit al costat d’un dibuix d’un nen negre grassonet, la imatge d’una marca de xocolates anomenada Conguitos. La suposada broma de Silva era que tots dos – Mendy és negre– s’assemblaven. No era per morir-se de riure, diria jo, però Mendy no es va ofendre, com ell ha estat el primer a reconèixer-ho.

En canvi, els senyors de l’ FA, diversos periodistes anglesos i almenys una oenagé sí que van triar ofendre’s i ara l’intel·ligent i poliglota Silva, el jugador més estimat al vestidor multinacional del City, s’enfronta a una sanció i, molt pitjor, a carregar l’estigma del racisme per la resta dels seus dies. El curiós és que l’ FA ha tir at endavant malgrat
que Mendy mateix ha sortit en defensa de Silva i l’anglès Raheem Sterling,
un altre jugador negre del City, tam-
bé. Sterling és conegut per les seves campanyes contra el racisme de veritat. Però ni ell, ni Mendy, ni Guardiola no van poder evitar que l’ FA perdés l’oportunitat de demostrar al món la seva exquisida i superior sensibilitat racial.

D’on ve tot això? L’arrel, em penso, és una barreja de culpa i moralisme ­beat que procedeix, almenys en part, de la percepció que el racisme només és una cosa que els blancs fan als negres. D’aquí ve la pressió per estar en permanent alerta davant la possibilitat que qualsevol blanc, especialment si és un personatge públic, hagi traspassat la línia i comès una transgressió imaginària o real contra un negre, sempre una víctima en potència, segons aquesta visió del món, sempre innocent, sempre vulnerable, infantil.

El que no entenen els botxins morals de Silva és que demostren un profund paternalisme: si Mendy no sent que és una víctima, si no se li va ocórrer que la broma de Silva va ser de mal gust, és que és massa limitadet per veure-ho, pobre.

El que tampoc no entenen és que la sanció que proposen per al jugador portuguès amaga una fosca ironia. Són ells els racistes en el fons si pensen que associar una persona negra amb un dibuixet còmic d’un noi negre és en si mateix ofensiu. Què? És lleig tenir trets africans, per definició? És com si un amic negre enviés a Twitter una foto meva al costat d’un dibuix de, per exemple, l’iracund capità Haddock dels contes de Tintín, i escrigués que ens assemblem. Jo no m’ofendria, i molt menys em passaria pel cap la noció que el meu amic estava sent racista. O sigui, la meva reacció seria la mateixa que Mendy va tenir amb Silva.

El que no entenen els botxins morals de Bernardo Silva, acusat de racisme per un missatget amb fotos que va enviar a través de Twitter, és que demostren un profund paternalisme

Mendy també potser està d’acord amb mi en el fet que al cridar “racisme!” per una petitesa com aquesta el que es fa és abaratir i restar pes al racisme de veritat. Una vegada més, la des­proporció, crear problemes innecessaris, inventar-se drames on no cal defineix els temps d’avui als països rics del món. No hi ha matisos, no hi ha sentit de l’humor. Regna l’estupidesa, el pitjor tipus d’estupidesa, la solemne estupidesa.

El més bo ara, el realment bo, seria que l’ FA sancionés Guardiola per defensar el seu jugador. Perquè llavors no tindrien més remei que sancionar Mendy i Sterling per haver fet el mateix. I llavors es delataria la doble moral, la falta de seny i la insularitat d’aquests defensors de l’ FA que, a l’esforçar-se per exhibir la seva virtut davant el món, no fan més que caure en ridícules contradiccions. Si jo fos Silva, me n’aniria d’ Anglaterra ara mateix. Si fos Guardiola, m’ho pensaria.

06/10/2019 - lavanguardia