Marco Cappato, l’eutanàsia en acció (política)

Dimecres de la setmana passada l’exeurodiputat Marco Cappato somreia, alleujat, després de molt de temps d’espera. El Tribunal Constitucional italià havia sentenciat que ajudar a morir un malalt amb una patologia irreversible no sempre es pot castigar. Va ser una sentència històrica, ja que significa que l’eutanàsia deixarà de ser condemnada automàticament a Itàlia, sempre que es compleixin unes condicions: que el malalt consideri intolerable el patiment físic i psicològic que li provoca la seva patologia, però continuï sent “capaç de prendre decisions lliures i cons­cients”, i que es faci dins de les estructures italianes.

El primer és el que va fer Cappato, de 48 anys, membre del Partit Radical, acompanyant a morir a Suïssa Fabiano Antoniani, més conegut com a dj Fabo. S’havia quedat cec i tetraplègic en un accident de cotxe, i el 2017, amb 40 anys, va decidir que el que volia era posar fi al seu infern de dolor en una clínica de Zuric. La sentència obre la porta a l’absolució de Cappato, que s’enfronta a fins a 12 anys de presó per haver-lo portat fins a Suïssa i autoinculpar-se de tornada a Itàlia.

L’activista i dj Fabo van decidir fer públic el procés per obrirun camí molt difícilal país

RICCARDO ANTIMIANI / EFE RICCARDO ANTIMIANI / EFE (EFE)

El camí fins a arribar aquí ha estat molt llarg. Fa molts anys que Cappato és activista a favor de l’eutanàsia, i lidera l’associació Luca Cos­cioni, la principal per a aquesta causa a Itàlia. El 2013 va recollir prou firmes per proposar una llei davant el Parlament que legislés sobre la mort digna. Després de tres anys sense que això passés va anunciar que començaria una acció de desobediència civil i ajudaria a qui l’hi demanés.

Una de les persones que li va escriure va ser Valeria Imbrogno, la parella d’ Antoniani durant vuit anys, que recorda molt bé la nit del 13 de juny del 2014, quan va començar tot. “Havia anat a punxar a casa d’uns amics i va decidir tornar a casa del seu pare. Li vaig trucar a les 2.05, i a les 2.07 va tenir l’accident”, explica a La Vanguardia . En Fabo va perdre el control del cotxe i després ja era massa tard. Es va despertar a l’hospital San Raffaele de Milà, on els metges els van dir que s’havia salvat de miracle, però que havia perdut la mobilitat total de braços i cames. Uns dies després es van adonar que també havia perdut la vista. Des d’aleshores va necessitar un respirador per parlar, amb moltíssima dificultat i dolor; tenia espasmes que li comportaven un patiment constant i ni tan sols podia ingerir res més que líquids.

“Des que ens vam assabentar que també s’havia quedat cec, jo ja vaig saber que ell voldria posar fi a tot això”, recorda Imbrogno. Des d’aleshores, el seu paper en la vida d’ Antoniani es va convertir en una lluita constant per donar-li esperances. Van intentar tota mena de fisioteràpies, fins i tot una a l’ Índia no recomanada per la comunitat mèdica, però res no va fer efecte. “Després en Fabiano va passar un temps de reflexió, fins que em va demanar si tindria prou força per anar a Suïssa”. Una ràpida recerca a Internet els va portar fins a Cappato. Quan el polític i activista els va anar a veure a casa seva, a Milà, els va explicar que tenien dues opcions sobre la taula. La primera, suspendre les teràpies i la sedació, que comportaria una mort entre una setmana i deu dies. Ell no va voler de cap manera que la seva parella i la seva mare haguessin d’esperar tot aquest temps per veure’l morir. La segona opció era anar a Suïssa. Desenes d’italians recorren aquest camí cada any en silenci. Cappato va avisar que fer-ho públic comportava riscos, però Antoniani va voler que la seva mort servís per posar-l’hi més fàcil a d’altres en la seva situació. Així doncs, van enviar junts una carta en forma de vídeo al president de la República, Sergio Mattarella, que va convertir el cas en el més mediàtic d’ Itàlia. “Des de fa dos anys estic bloquejat al llit immers en una nit sense fi, i m’agradaria poder triar morir sense patir”, li suplicava Fabiano a Mattarella, que li explicava que abans era un jove que havia fet de tot a la vida , fins i tot motocròs, però que la seva gran passió havia estat la música. “Els seus amics li deien tarantella , perquè, com el ball, no parava mai quiet. Se sentia engabiat”, diu Imbrogno.

Cappato demana que ara el Parlament decideixi legislar d’una vegada per totes sobre l’eutanàsia perquè el viatge a Suïssa deixi de ser perseguit. “Ara mateix no només està restringit als que no tenen la capacitat econòmica de costejar-se el viatge”, explica – Imbrogno va haver de recaptar els 12.000 euros que els va costar la clínica de Zuric entre els seus amics–, “sinó també que només hi poden anar els que estan a prop geogràficament”. El viatge d’ Antoniani va ser possible perquè podia anar amb cotxe des de Milà, malgrat que va ser un turment. Un sicilià, per exemple, ho tindria impossible.

Ara bé, si a qualsevol país aquest debat és delicadíssim, a Itàlia l’arrelament de l’ Església catòlica i el seu fràgil sistema de partits fa que sigui una odissea. Abans d’emetre aquesta sentència, el Constitucional va demanar l’octubre de l’any passat que el Parlament legislés sobre l’eutanàsia –van donar de marge fins al passat 24 de setembre–, però la qüestió és tan sensible que fins ara no ha estat capaç de fer-ho. “Els líders dels partits tenen por de trencar aliances. No sé si ho faran, però continuarem”, avisa Cappato.

, Roma. Corresponsal

05/10/2019 - lavanguardia