"45 anys", Pilar Rahola
Una prèvia ben curiosa: el dia que es tanca el Congrés dels Diputats i, simbòlicament, s’inicia la campanya electoral, hi ha una operació policial contra els CDR a Catalunya. I l’endemà, el Suprem aprova l’exhumació de les restes de Franco. Gens malament per a l’inici de campanya del PSOE: carnassa catalana per a la dreta ultramuntana, i la mòmia de Franco per a la progressia; les casualitats o causalitats de la política...
Sigui casual o causal, el cert és que Pedro Sánchez no ha perdut ni un minut per vanagloriar-se de la gesta amb un tuit èpic: “Avui vivim una gran victòria de la democràcia espanyola. La determinació de reparar el patiment de les víctimes del franquisme ha guiat sempre l’acció del Govern espanyol. El Suprem avala l’exhumació de les restes de Franco i el seu trasllat a El Pardo. Justícia, memòria i dignitat”.
Esperar 45 anys per treure Franco del Valle no és una victòria de la democràcia, sinó una derrota
Victòria? És a dir, esperar 45 anys perquè les restes d’un dictador, responsable de l’execució de milers de persones, surtin del mausoleu que es va construir a més glòria de la seva tirania és “una gran victòria de la democràcia”?, o més aviat sembla una dolorosa derrota? I reparació? Perquè això de dir que es “repara el patiment de les víctimes del franquisme” sembla una broma negra, quan no s’ha extradit els franquistes a la justícia argentina, no s’ha anul·lat el consell de guerra que va condemnar a mort el president Companys, no s’han enterrat la majoria dels més de 150.000 assassinats a les cunetes, i molts dels franquistes de vell i nou encuny han tingut i tenen càrrecs públics. I si hi afegim allò del Pazo de Meirás, la fortuna acumulada per la família del dictador, els privilegis que van mantenir durant anys, amb passaports diplomàtics inclosos i exempts de tributs, i l’absoluta impunitat amb què alguns franquistes pota negra van continuar en política, fins i tot havent firmat sentències de mort, i tot això durant mandats socialistes, la cosa es posa menys èpica i més patètica.
No. No és cap victòria, per molt pit electoral que tregui Pedro Sánchez –que, per descomptat, vol fer efectiu el trasllat de Franco abans de les eleccions–, sinó al contrari, és l’evidència de la victòria del franquisme, més enllà de la democràcia. No cal dir que és una excel·lent notícia que finalment se l’emportin al cementiri de Mingorrubio, on l’esperen altres insignes franquistes com Carrero Blanco o Arias Navarro. Però també és cert que no hi ha gaire cosa a celebrar, perquè, a diferència d’altres països que han fet les paus amb el seu passat fosc, a Espanya es continua exaltant el dictador: carrers, pobles, homenatges, partits que el blanquegen o el glorifiquen, i tot plegat afegit a la nul·la voluntat de dignificar els milers de víctimes. Quaranta-cinc anys després, l’únic que farà Espanya és moure la mòmia, com si fos el gran tancament d’una maldat històrica, quan en realitat és el contrari: la constatació d’un fracàs democràtic.
25/09/2019 - lavanguardia