"Els patriotes de baix", Agustí Colomines

Els “patriotes de base” també hauria pogut ser el títol d’aquest article. Els independentistes d’abans que el terratrèmol guerracivilista ho destruís tot parlaven dels “de baix”, del poble, dels que defensaven la nació sense reclamar res, ni privilegis ni honors, per referir-se a la base del moviment. Als “de baix” no els calia apel·lar a cap unitat estratègica, perquè ells eren la unitat. El comú de la gent, patriòtica, tossudament alçada, la que fa realment història, no falla mai. Ni abans ni ara. Els politicastres, en canvi, omplen els fulls del calendari mentre són vius. Després no se’n recorda ningú. La crisi política del primer terç del segle XX no va ser menor a la que vivim avui. I les disputes entre els grups polítics també eren monumentals. En aquell temps, Francesc Macià era atacat per extremista perquè des de la tribuna del Congrés amenaçava amb les conseqüències d’un possible esclat de violència. Però és que l’Estat i la patronal mataven pels carrers, a punta de pistola, polítics i sindicalistes catalans. Algú hauria pogut reclamar quedar-se a casa davant aquest desori, Macià va reclamar el contrari.

“La por és una de les innumerables formes de la ignorància”, escrigué Josep Pla el 20 de juny de 1924 per defensar les posicions suposadament “intransigents” de Francesc Macià, que llavors estava disposat fins i tot a agafar les armes. La por és una reacció bàrbara, incivil, que, quan és cerval, provoca que qui l’agafa acabi prenent decisions irracionals. Macià només tenia por dels polítics. No és que l’escriptor empordanès combregués amb els postulats del vell coronel, però li valorava la passió que transmetia, la connexió que l’Avi tenia, com qui té un do, amb els “de baix”: “En Macià és l’home que està d’acord amb el to natural de l’opinió pública catalana. En Macià —concloïa Pla— és l’única esperança”. I va ser-ho fins i tot quan va haver de claudicar davant les pressions dels federalistes del seu partit, ERC, que, com si estigués passant ara, li exigiren que renunciés a la República catalana. Macià sempre va ser l’esperança i el símbol —intern i internacional— del nacionalisme català. Quan va morir, el dia de Nadal de 1933, el dol va paralitzar Catalunya i el corresponsal de The New York Times, que desconec qui era, va enviar una sèrie de cròniques sobre els efectes de la seva mort en el si d’ERC, que es debatia a patacades entre els diversos sectors, i sobre la gentada, més d’un milió de persones, que van omplir els carrers de Barcelona per homenatjar el president mort. Als anys trenta un milió de “patriotes de baix” era una multitud tan gran com els més de dos milions d’ànimes que van anar a votar l’1-O.

Ahir els carrers de Barcelona es van tornar a omplir amb la massiva participació dels “patriotes de baix”, de la gent “de base”, que any rere any manté viva la reivindicació de la llibertat i del dret a l’autodeterminació, mentre els partits es barallen i l’agenda política catalana resta contaminada pels interessos de l’agenda espanyola. I no perquè, com seria lògic, resoldre el plet català formi part d’un conflicte espanyol, sinó perquè es veu que el més important, si més no per una part dels politicastres, és la unitat de l’esquerra espanyola mentre el PSOE esbomba a tort i a dret que està disposat a continuar exercint la tirania contra l’independentisme pacífic. Només el desvergonyiment, de l’estil que va gastar la setmana passada Jordi Pujol al Círculo Ecuestre, pot justificar algunes actituds. Els “de baix” estan per altres coses. Fa temps que la mobilització sobiranista supera el 3,5% de la població que està considerat la barrera per aconseguir l’èxit d’una protesta, segons l’estudi d’Erica Chenoweth i Maria J. Stephan Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict (Per què funciona la resistència civil: la lògica estratègica del conflicte no violent), del 2011. Crec que hem superat amb escreix aquest percentatge i encara no ha tingut els efectes terapèutics i victoriosos que ja ha tingut a Hong Kong, el Sudan o Puerto Rico, com posava de relleu Antonio Pita en un reportatge a El País. La clau de l’èxit és “mantenir-se resilient davant la repressió”, aclareix Stephan, que traduït al nostre cas vol dir que ens cal persistir en la desobediència i la confrontació pacífica. L’enemic a abatre per nosaltres és més fort que altres titelles de l’escena internacional, però és igualment vulnerable.

El que realment és torbador és que un diari intransigentment espanyolista com El País, contrari al diàleg amb la majoria independentista, tingui el fetge de publicar un reportatge per exalçar, precisament, “la eficacia de movilizar al menos a un 3,5% de la población” per aconseguir que triomfi la democràcia als tres països esmentats. O tots monjos o tots canonges. Pressionar, fins i tot amb mentides, el govern espanyol —amb editorials, articles i falsedats diverses—, alimentar la xenofòbia contra els catalans perquè hi ha un 48% d’independentistes i un total d’un 80% de ciutadans que simplement reclamen votar —només votar!— és cínic. En tots els casos que esmenta el cronista ha quedat demostrat que abans d’acatar la Constitució —que tots aquests països en tenen—, cal tenir en compte les persones. Si es fes així, inclús es resoldria l’argument fals —un hit de cada Onze de Setembre— que la societat catalana està dividida. Ho està tant com moltes altres. Ni més ni menys. Només els règims totalitaris aspiren a la unanimitat. Per això coincideixen a propagar la idea de la divisió social els vells —i nous— comunistes i els antics franquistes, repartits entre els partits del trifachito. La pinça dels anys trenta que torna. Encara no han après que la democràcia és, per definició, l’expressió del pluralisme i que les societats modernes, com deia el famós barbut, són resultat del conflicte, social o nacional, de la lluita dels “de baix” contra els “de dalt”. No tenim a disposició cap Macià, per bé que la base, el poble, els de baix, confien en Carles el Gran, l’Astut, com l’anomena l’amic Jordi Galves, sempre que concorre a les urnes.   

Agustí Colomines
Barcelona. Dijous, 12 de setembre de 2019, elnacional.cat