el Capitán Trueno a Grenlàndia
Thule... Per als aficionats al còmic i les aventures fantàstiques, evoca un fred i llegendari territori del nord. Als anys trenta va ser un dels regnes ficticis imaginats per l’escriptor nord-americà Robert E. Howard, creador del mític Conan el Bàrbar. Als cinquanta i seixanta, a Espanya, era l’illa de Sigrid, la bonica i rossa reina vikinga convertida en la nòvia eterna del Capitán Trueno, el popular heroi creat per Víctor Mora. En realitat, Thule és el nom d’una antiga població del nord-oest de Grenlàndia, 1.000 quilòmetres al nord del cercle polar, on els Estats Units mantenen des del 1943 una base aèria militar. Un símbol de l’interès històric de Washington per aquesta gran illa de gels en altre temps perennes, de 2.166.000 km2i 56.000 habitants que pertany a Dinamarca. Quan el president Trump, amb la mentalitat i les maneres pròpies del promotor immobiliari que és, va proposar de males maneres a l’agost de comprar Grenlàndia als danesos estava fent una mica més que desbarrar. La compravenda de territoris ja no forma part dels usos i costums internacionals, com sí que ho va ser en el passat – Louisiana i Alaska, per exemple, van ser comprades pels EUA a França i Rússia respectivament–. Però la iniciativa de Trump, encara que anacrònica, no mancava totalment de sentit. De fet, no va ser el primer a qui se li va ocórrer la idea. Els EUA ja ho van intentar a la segona meitat del segle XIX, sota la presidència d’Andrew Johnson, i novament a la darreria de la Segona Guerra Mundial , aprofitant que les tropes nord-americanes havien ocupat l’illa, d’acord amb el governador danès –el govern de Copenhaguen estava captiu–, per evitar que caigués en mans de l’ Alemanya nazi. A falta de quedar-se Grenlàndia , Washington va aconseguir almenys consolidar la seva presència militar a l’illa –cosa que li permetia, i li permet, tenir un peu a la zona àrtica europea–, i la base aèria de Thule es va convertir en una important baula del sistema de defensa dels EUA , no només per la seva capacitat per acollir grans bombarders sinó per allotjar part del sistema d’alerta en cas d’atac amb míssils balístics. Fonamental durant la guerra freda amb l’extinta Unió Soviètica , els canvis que s’estan produint a l’ Àrtic a causa del desglaç provocat per la crisi climàtica estan revaloritzant la seva importància. La progressiva pèrdua de massa gelada a causa de l’augment de les temperatures –des del 1979 ha desaparegut un 40% del gel marí– està obrint noves possibilitats de navegació marítima i d’explotació dels recursos naturals. I despertant tota mena d’apetits. En un informe remès al Congrés el mes de juny, el Pentàgon alertava dels nous riscos que amenacen la regió i identificava Rússia –país amb més extensió de costa àrtica– i la Xina –que s’ha autodeclarat país “pròxim a l’ Àrtic ”– com els dos principals perills. Per prevenir amenaces militars i atemptats contra la lliure navegació, el Departament de Defensa proposa una “força de dissuasió creïble”. En el seu programa: la modernització dels sistemes antimíssils, el reforçament de les bases aèries a Alaska i Grenlàndia , la mobilització de la Segona Flota –suprimida prematurament el 2001 i reactivada l’any passat– i l’entrenament i equipament especial d’una força de 39.000 marines capaç d’operar en condicions extremes en un territori amb temperatures de - 30ºC , la meitat de l’any a les fosques. No es tracta d’especulacions sense base. Els últims cinc anys, Rússia ha pres la iniciativa i s’ha col·locat en una posició hegemònica a l’ Àrtic , on domina l’anomenada ruta del mar del Nord –navegable ara tres mesos a l’any però que els experts calculen que pugui ser-ho de manera permanent la dècada del 2040–. Per a la seva protecció i control, Moscou ha adoptat, així mateix, importants mesures en matèria de defensa, com la constitució del comando estratègic conjunt de la flota del nord i la creació de set noves bases militars al llarg de la costa. La navegació per aquesta ruta –que estalvia un 40% del temps de viatge amb vaixell entre Àsia i Europa– està sota control de Rosatom (la corporació estatal atòmica russa) i els seus potents trencaglaços nuclears, que dicta les seves normes. “La ruta del mar del Nord és la nostra artèria nacional de transport. És com les normes de trànsit . Si tu vas a un altre país i condueixes, acates les seves normes”, va sostenir el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, en una conferència a l’abril a Sant Petersburg sobre l’ Àrtic , segons el F inancial . Els EUA ho contesten. Un dels grans interessats en aquesta ruta marítima és la Xina , que l’ha incorporat al seu ambiciós projecte de la Belt and Road Initiative ( BRI ), la nova ruta de la seda. Pequín està interessat en la navegació, però, igual que els estats riberencs, també a posicionar-se de cara a la futura explotació dels recursos de petroli i gas natural que es presumeixen amagats sota la capa de gel. Amb aquesta finalitat, ha aconseguit introduir-se com a observador al Consell de l’ Àrtic , ha arribat a acords amb Moscou en matèria energètica i ha començat a col·locar algunes peces –estacions d’investigació– a la zona, a Islàndia i Noruega. En el marc d’aquesta estratègia, els xinesos van posar la seva mirada a Grenlàndia , i van arribar a proposar a Dinamarca la compra –això sí, sense anunciar-ho per Twitter– d’una antiga base naval i la construcció d’aeroports internacionals. Washington, segons Politico , va reaccionar immediatament i va empènyer Copenhaguen a frenar les ambicions xineses. Un informe del Parlament Europeu de l’any passat ja alertava de les maniobres de la Xina a Grenlàndia i apuntava el risc que Pequín pogués encoratjar un possible moviment d’independència inuit...
08/09/2019 - lavanguardia