" L’arc de sant Martí del caos", Pilar Rahola

Més que un avís, és una prevenció: no aconsello aquest llibre. De fet, no me l’aconsello ni a mi mateixa, perquè hi he entrat i n’he sortit tantes vegades, d’ell, i en totes amb tal embolic emotiu, que encara soc incapaç de saber si avorreixo L’arc de sant Martí de gravetat, definitivament derrotada davant el seu caos, o caic ren­dida als seus peus, finalment seduïda per l’orgasme còsmic de les seves mil cent ­pàgines.

Pot ser que sigui derrota i seducció alhora, perquè aquest és l’efecte de follia i catarsi que causa l’univers literari de Thomas Ruggles Pynchon, l’home invisible del qual ningú no coneix fotos, més enllà dels seus temps a Cornell, quan assistia a les classes de Nabokov, o del seu pas per la Força Aèria nord-americana. Sens dubte, al seu costat, l’esquerp Salinger sembla miss Simpatia. L’etiqueta clàssica el considera l’escriptor postmodern per antonomàsia i ningú no dubta que és un dels més grans del segle, i de tots els segles, en etern preàmbul del Nobel. Però sempre serà un autor tan complex, caòtic, capri­ciós, demencial i genial, que deixa Joyce com a lectura de primària. Personalment, no he llegit cap llibre tan alambinat i obtús com aquest arc de sant Martí que balla per la nostra ment amb embogits personatges i atribolades històries, atrapats en el deliri paranoic obsessiu del seu autor. És com entrar al laberint del rei Minos, sense el fil d’Ariadna, a risc de ser devorats pel Minotaure.

Tanmateix, si hi ha coratge, capacitat de risc i temps per perdre’s en una aventura literària sense concessions, heus aquí aquest llibre monumental, excessiu, histèric i indiscutiblement extraordinari, després de la lectura del qual res no és el mateix. Queda ja dit, doncs, que si algú decideix obrir la porta de l’univers Pynchon serà sota el seu propi risc, perquè és segur que aconsellar aquest llibre significa perdre amics. En qualsevol cas, per als valents és aconsellable buscar algunes guies de lectura que corren per la xarxa, perquè fer l’ascens als seus cims al·lucinògens sense grampons i piolets és una enorme temeritat. Servidora la va cometre i encara està perduda.

Per desentranyar una mica la troca, algunes explicacions bàsiques.

Una de les poques fotografies de Thomas Pynchon, del 1955 (Getty)

Primer, no hi ha trama lineal, ni personatges centrals, ni històries concretes, sinó milers d’històries, desenes de personatges delirants, i moltes trames superposades que recorren una idea inicial: al Londres sota les bombes, el capità ­Pirate Prentice, integrant d’un grup de paranormals al servei aliat, i refugiat en un hotel amb els seus homes, resisteix als nazis menjant bananes que conrea a la teulada, mentre vigila la seva arma secreta, un tipus anomenat Tyrone Slothrop, que, després de patir experiments amb el professor pavlovià Laszlo Jamf, posseeix un penis que es posa erecte cada vegada que un míssil alemany V-2 s’acosta, perquè el seu cos s’excita sobre manera amb l’Impolex G, l’aïllant del coet. I així, abans de la caiguda del míssil, Slothrop gaudeix d’una monumental erecció que prevé l’explosió. Ve a ser com una mena de defensa d’un míssil sexual davant l’omnisciència d’un míssil bèl·lic. Com que Hitler té la mà trencada quant a bombardejar Londres, el pobre Slothrop pateix un permanent ­priapisme que li causa més dolors que orgasmes, i així s’inicia l’aventura. La frase amb què s’obre el miler de pàgines sembla del Gènesi, “arriba un crit a través del cel”, i encara que sabem que som a Chelsea el 44, bé podria tractar-se de l’apocalipsi de qualsevol guerra, en qualsevol temps i lloc.

A partir d’aquí, el deliri en forma de salts espaciotemporals, barreja de realitat i al·lucinació i una quantitat de per­so­natges i històries sorprenents, com el pop Grigori que rep formació militar; la bombeta revolucionària Byron, que se sent perseguida; el descomunal adenoide ­limfàtic que ho devora tot al seu pas i viu en el cap de lord Blatherard Osmo, o el Schwarzkommando, el grup de negres hereros que vol llançar un darrer coet a l’Alemanya vençuda, amb el jove Gottfried (esclau sexual del pervertit comandant de les SS Blicero, responsable dels V-2) vestit amb el plàstic Impolex.

Tot en permanent viatge al·lucinogen amb desenfrenat sexe, sàtira despietada i aclaparadora mestria literària. Perdudes en els embolics dels personatges i de les ­seves històries, les obsessions de Pynchon: la paranoia, ingredient fonamental de la literatura; el control de l’individu per part del sistema, al qual cal combatre amb sexe, drogues i contracultura; l’instint destructiu de la guerra i l’horror de la bomba atòmica; i en el resum final, la lluita per la llibertat individual, que Pyn­chon eleva a la categoria de gran epopeia humana.

L’arc de sant Martí de gravetat és una novel·la única en la història de la literatura, potser només equiparable a l’ Ulisses de Joyce. Tal vegada la seva lectura sigui una pujada a l’Everest en plena tempesta d’hivern, i que pocs arribin al cim. I res no assegura que al cim no hi hagi boira.

Però fins i tot amb la seva enorme dificultat, és una lec­tura que ens reinventa com a lectors i ens sacseja com a éssers humans. És antipàtica i grandiosa, desmesurada i fascinant, avorrible i seductora. L’antinovel·la o potser la novel·la total.