"Avaluar-se per quedar bé", Xavier Bru de Sala

Tant o més ocult que un protocol de Sió, hi ha un mètode d’aplicació universal per autoavaluar-se en matèria de desenvolupament cultural (sostenible, és clar). Les onades del mar no mesuren la seva alçària i l’exhibeixen, els vents no han inventat l’escala Beaufort, ni els terratrèmols, la de Richter. La sanitat i l’ensenyament es veuen obligats a prestar atenció a la reacció dels usuaris. Els restaurants fan el possible, i alguns fins i tot trampes, per ser ben valorats en la xarxa. En canvi –com si els estudiants es posessin ells mateixos les qualificacions– els professionals de la cultura urbana l’avaluen, s’avaluen, sense la intervenció de cap criteri objectivable, organització imparcial o mirada externa. A partir d’un protocol, això sí, recomanat per una irrellevant organització mundial constituïda pels mateixos avaluadors reconvertits en avaluats i viceversa. Es tracta del protocol més arbitrari del món, conegut només pels gestors que viuen de cara als polítics i d’esquena a la creació, a les percepcions i a les pulsions ciutadanes. Malgrat les severes advertències de Fumaroli, l’avanç dels gestors cap al parasitisme institucionalitzat sembla imparable.

Si algun lector curiós pretén saber-ne més, haurà de buscar C21LAB, en què C21 significa ‘Cultura 21’, i LAB, ‘laboratori’ (ningú sap de què perquè la qüestió és quedar bé amb la matriu CGLU, Ciutats i Governs Locals Units). En l’àmbit dels drets culturals (universals, no creguin), s’especifica que la cultura ja no és una opció o una preferència, sinó un dret ciutadà. N’hi ha prou que un municipi s’adhereixi a aquest sublim principi, sense que li sigui necessari definir aquest vague dret, perquè s’autosituï molt amunt en el rànquing. Amb aquest i vuit àmbits més, identificats com no podia ser de cap altra manera a partir d’una iniciativa barcelonina, s’arriba de seguida a tocar el cel amb les peülles. La creativitat, com més lluny millor.

1-VII-19, Xavier Bru de Sala, elperiodico