"La retirada dels llaços grocs", José Antonio Martín Pallin

La Junta Electoral Central, l’11 de març del 2019, va requerir el president de la Generalitat perquè “ordeni, en el termini màxim de 48 hores, la immediata retirada de les banderes estelades o llaços grocs que puguin trobar-se a qualsevol edifici públic dependent de la Generalitat de Catalunya”. La Junta Electoral admet que els dos signes poden ser legítimament utilitzats per les formacions polítiques en la seva propaganda electoral, “però no pels poders públics, ja que aquests han de mantenir una rigorosa neutralitat política”. Es basa en sentències de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, segons les quals la llei prohibeix als poders públics –que estan al servei de tots els ciutadans– prendre partit en les eleccions.

No hi ha res a objectar al recordatori de la neutralitat política dels poders públics durant els períodes electorals, però sempre dins de les previsions de la llei electoral. La llei ordena que els poders públics, en pe­río­de electoral, només poden fer campanyes institucionals de foment de la participació, evitant orientar el vot. També està prohibit fer exhibició dels seus ­as­so­li­ments o efectuar inauguracions propagandístiques. En tot cas, la llei no contempla l’incompliment d’aquestes advertències com a delictes electorals.

La primera qüestió que es va haver de plantejar la Junta Electoral Central és si els llaços grocs són un signe ideologicopolític dels partits independentistes o, més aviat, una demostració pública de protesta, que sorgeix arran de la presó preventiva dels acusats i que s’hagués retirat si s’acorda la seva llibertat.

La citació de sentències de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem demostra que el conflicte no hauria hagut de desbordar mai les fronteres de l’administratiu, ­entre altres raons perquè es tracta d’una ­decisió política i no d’un acte adminis­tratiu.

(Xavier Cervera)

L’incompliment de l’acord de la Junta Electoral Central ha donat lloc a què el ministeri fiscal acusi el president de la Generalitat del delicte de desobediència o alternativament de denegació d’auxili. El ministeri públic pretén una condemna per negar-se obertament a donar el degut compliment a resolucions judicials o decisions o ordres de l’autoritat superior, dictades en l’àmbit de la seva respectiva competència i revestides de les formalitats ­legals. El delicte comporta la pena d’inhabilitació per a feina o càrrec públic o, en el cas de la denegació d’auxili, la suspensió de feina o càrrec públic. En altres paraules, la destitució del president de la Generalitat per decisió dels jutges.

Els acords de la Junta Electoral Central no tenen la consideració de resolucions judicials. L’única possibilitat per aplicar la desobediència seria considerar-la com a autoritat superior al president del govern d’una autonomia, elegit per la voluntat sobirana dels ciutadans reflectida en el Parlament, la qual cosa no té suport constitucional ni legal. La majoria dels països que respecten la jerarquia de valors democràtics eviten sobrevalorar el principi d’autoritat, més propi d’una dictadura, optant per una solució que remeti els conflictes o friccions entre autoritats al camp del dret administratiu, defugint l’aplicació del dret penal. Alemanya, Àustria, Suïssa, França i Portugal no inclouen el delicte de desobediència entre autoritats en el Codi Penal i remeten la seva valoració al dret administratiu.

La Sala Segona del Tribunal Suprem realitza una aplicació extensiva i contrària al principi de legalitat del dret penal, elevant a la categoria de delicte de desobediència actes que de cap manera no encaixen a l’article 410 del Codi Penal que tutela, com a bé jurídic protegit, el normal funcionament de l’administració pública.

Si es respecta la divisió de poders, en cap cas la desobediència no pot imputar-se als actes de la Mesa d’un Parlament (cas ­Atutxa) o decisions de govern de caràcter estrictament polític (casos Homs i Mas) que no han desobeït mai una autoritat judi­cial ni un superior jeràrquic. Aquests dos últims casos són vistosos.

Durant anys ningú no ha discutit que el Tribunal ­Constitucional no és un òrgan del poder judi­cial, per la qual cosa integrar les seves decisions a l’àmbit judicial constitueix una interpretació extensiva, incompatible amb els principis elementals del dret ­penal. En el cas Atutxa, és cert que l’ordre procedia d’una autoritat judicial, però no respectava la sobirania del Parlament. Així ho va entendre el ministeri fiscal i ho va ratificar el Tribunal Superior de Justícia del País Basc. El Tribunal d’ Estrasburg va anul·lar la condemna. En el cas dels llaços grocs, hi ha altres vies sancionadores, però mai les que preveu el dret penal. Pel que fa a la denegació d’auxili, és tan gran el disbarat, que no val la pena comentar-ho.