"La fatuitat imperant", Glòria Serra

A Novosibirsk, al centre de Sibèria, un nom amb ressonàncies de Miquel Strogoff, hi ha un espectacular llac d’aigües cristal·lines de color turquesa que s’ha convertit en un reclam per a influencers i amants de l’exhibicionisme d’Instagram. Des que algú va fer la primera foto, l’indret és un formiguer. Però la realitat és que es tracta d’una abocador tòxic d’una central tèrmica propera format per òxids metàl·lics i cendra de carbó. De fet, els visitants asseguren que l’aigua fa bona olor, com a detergent, que no és més que l’emanació química de l’abocador. Ha estat inútil que l’empresa que explota la central hagi avisat del perill i hagi col·locat cartells amb advertències; cada vegada hi va més gent. Com a mesura radical, han decidit tancar la carretera d’accés abans que algú no s’intoxiqui o quedi atrapat pel fons pantanós de l’estany.

Quan encara no m’havia refet de la lectura d’aquesta notícia, m’assabento que hi ha una rèplica de la història a Espanya. En plena Costa da Morte Gallega hi ha un indret que porta dècades sent el malson dels ecologistes i els veïns. El mont Neme, un dels llocs més bells de Galícia, acull una antiga mina de wolframi, l’enigmàtic ­metall que tant cobejaven els nazis d’Espanya i que va ser present a l’històrica entrevista entre Franco i Hitler. La mina va ser explotada fins fa ben poc sense mesures de protecció del medi ambient, regeneració de l’entorn ni subtileses semblants. Ara mateix, com passa amb la de Sibèria, s’ha convertit en un estany d’aigües de color turquesa que amaga un abocador de metalls pesats. No cal ni dir que l’indret s’ha convertit en lloc de peregrinatge. Influencers, instagramers o exhibicionistes que pengen fotos artístiques a les xarxes banyant-s’hi, abans d’anar corrents als ambulatoris amb problemes a la pell o irritacions als ulls provocats per les aigües contaminades. I així seguirà fins que l’Administració no es decideixi a la neteja de la zona, per a la que es va prometre un pressupost de més de set-cents mil euros que mai no arriba. És esgarrifós llegir alguns dels comentaris dels instagramers: “Vam estar amb problemes de salut més d’una setmana, però va valer la pena, la foto és una passada!”. No el lloc, la foto.

És el signe del temps. La gent vol que les coses siguin com volen i no com són en ­realitat. Tot s’aprima: la reflexió, la complexitat, la mateixa realitat. Les violacions són culpa de les dones. L’atur, dels immigrants. Miratges com la unitat de les forces independentistes, que mai no va existir més enllà d’una fotografia per a la galeria i una aferrissada lluita pel poder a l’interior. Com la unitat de les esquerres a Madrid. L’augment dels populismes s’explica també per aquest narcisisme mentider d’Instagram. És més fàcil acusar de tots els problemes que visc als immigrants, al feminisme, al comunisme, a l’independentisme o a l’unionisme, que assumir les pròpies responsabilitats, descobrir les de l’altre i tractar d’arribar a acords i ces­sions. Es pensa que l’individualisme és el concepte que defineix aquest segle. Però he trobat una paraula que encaixa millor: la fatuitat: la dels ciutadans plens de ­presumpció i vanitat infundada. Ho diu el diccionari.

21/07/2019 - lavanguardia