el gas, font de tensió geopolítica a la Mediterrània oriental

Un míssil antiaeri sirià va impactar dilluns a la matinada al nord de Xipre. Malgrat que no va aconseguir fer caure el caça israelià que havia mort quinze si­rians, va fer recordar que tot el Mediterrani oriental està situat sobre un volcà... O una bombona de gas.

Perquè la troballa de diversos jaciments de gas els últims anys hauria de portar a llarg termini pau i prosperitat, però de moment està inflamant la tensió. I la pedra de toc –o l’esca– és el conflicte hibernat de l’illa de Xipre.

Turquia, privada de recursos energètics, no para d’afegir llenya al foc, suposadament en nom dels turcoxipriotes sota la seva tutela. Mentre que la Unió Europea posa tota la carn a la graella de la República de Xipre, Estat membre dominat pels grecoxipriotes.

A mitjans de juny, la cimera dels països del sud d’Europa va condemnar els fets consumats de Turquia, que els darrers dos mesos ha enviat dos vaixells de prospecció fortament escortats a aigües que Xipre considera seves. “Estem perforant la nostra pròpia plataforma continental”, es justifica Ankara.

Però el president francès, Emmanuel Macron, va ser taxatiu a Malta: “ Turquia ha de posar fi a les seves activitats il·legals a la zona econòmica exclusiva de Xipre; la UE no mostrarà cap debilitat”. També els EUA han qualificat d’“altament provocadores” les accions d’Ankara.

Un dels vaixells turcs, el Fatih ( Conqueridor), va començar les prospeccions a l’oest de l’illa fa dos mesos, protegit per la fragata Barba-roja i, ocasionalment, per avions F-16. Un altre, el Yavuz ( Ferotge ), va ser enviat a l’est fa tot just dues setmanes.

El primer ministre grecoxipriota, Nicos Anastasiades, parla de “segona invasió turca” i el seu país ha iniciat procediments legals, contra tres empreses no turques implicades en les prospeccions i contra vint particulars.

Així que el mateix gas que ha solidificat la lluna de mel entre Israel i Egipte –que s’alternen els papers de comprador i venedor– està enverinant encara més, unes milles més al nord, les tenses relacions de Turquia.

Cal recordar que Xipre és una illa dividida des de la invasió turca del 1974. Dues illes, dues capitals. I el malson d’Ankara és que continuï creixent l’abisme econòmic entre el nord de l’illa sota el seu control –en uns llimbs jurídics– i el sud reconegut internacionalment. Més enllà de la tutela de l’autodenominada República Turca del Nord de Xipre, Turquia té altres motius per fer l’ aixafaguitarres. No la mou només l’ambició per explotar el gas, sinó també la competència per canalitzar-lo. Alta política.

Cal recordar que la dècada va començar amb la troballa del jaciment Tamar, en aigües d’Israel, poc abans que es descobrís el Leviatan, encara més important. Tots dos podrien convertir Israel en exportador de gas en pocs anys, però la geopolítica intractable de la zona –la Síria d’Al-Assad i un Líban hostil com a barreres– forçaria una solució costosa, però amb altres avantatges.

A començaments d’any, els ministres d’ Energia d’Israel, Egipte, Grècia, Xipre, Palestina, Jordània i Itàlia es van reunir al Caire per promoure EastMed. Turquia, que és clau de pas –també de refugiats i immigrants– es resisteix a deixar de ser-ho. EastMed, el projecte de gasoducte impulsat per la UE per canalitzar gas del Mediterrani oriental via Xipre i Creta, entra en competència directa amb el Corredor de Gas del Sud i amb TurkStream, que en tots dos casos travessen Turquia. En el primer cas, el recorregut entre l’ Azerbaidjan, Geòrgia i Turquia està acabat, mentre que el gasoducte Transadriàtic amb què empalma –i que va de Grècia a Itàlia passant per Albània– ho està en un 90%. En aquest últim tram hi participen Enagás (16%) i BP (20%).

Igualment, TurkStream, que porta gas rus directament a través del Mar Negre fins a la Turquia europea, haurà d’entrar en funcionament abans de sis mesos i després abastir Bulgària.

Cal afegir que Naturgy i ENI disposen d’una altra peça clau per a les ambicions exportadores d’ Egipte ( Zohr) i els seus veïns: una de les dues plantes de liqüefacció de gas egípcies, a Damieta. Inactiva des de fa anys per falta de subministrament per a l’exportació per part de l’ Estat egipci, segons un laude recent Egipte hauria d’indemnitzar el consorci hispanoitalià amb uns 1.700 mi­lions d’euros, segurament en gas.

Les aigües del Mediterrani no estan en calma. Israel i el Líban no es posen d’acord sobre el límit de les seves aigües territorials, fet que afecta un important jaciment. Igualment, Israel coarta l’explotació per part dels palestins del gas trobat davant les costes de Gaza. Mentre que Turquia no ha aconseguit acordar les seves fronteres marítimes amb els seus veïns mediterranis.

El president turc Recep Tayyip Erdogan deplora de tant en tant que el fundador de la República, Atatürk, va cedir “massa illes” a Grècia. Una en particular pesa com una llosa en el repartiment d’aigües territorials: la diminuta Castel·lòrizon. La més oriental de les illes gregues –que abans va ser Castellroig, la possessió més oriental de la Corona d’Aragó– va ser on es va rodar el film Mediterraneo. I, com un punyal al ventre, amplia en cinemascop la jurisdicció grega.

Turquia no l’accepta. Com no admet el dret de la República de Xipre a concedir llicències d’exploració i explotació mentre l’illa estigui dividida. Els turcoxipriotes, diuen a Ankara, tenen dret a la seva part del pastís. Per a desgràcia d’aquests, gairebé totes les troballes s’han produït al sud de l’illa, clarament sota la jurisdicció de la República de Xipre. Per tot això, Turquia opta pels fets consumats i les demostracions de força per millorar la seva posició negociadora. Fins al punt que l’estiu passat l’armada turca va desbaratar els intents de l’ ENI italiana de dur a terme prospec­cions als blocs que li havien estat adjudicats per Xipre. En vista d’això els EUA van enviar la Sisena Flota i Exxon va poder continuar sense novetat les seves tasques en un altre bloc amb una firma qatariana i anunciar, aquest any, la segona troballa més important en aigües xipriotes.

La militarització creixent d’aquestes aigües és visible en l’ampliació de la base xipriota de Mari, desitjada per la marina francesa, que vetlla pels interessos de Total –amb blocs adjudicats– i que ara està de maniobres navals amb Egipte. Al maig era la Marina turca la que realitzava els exercicis més grans de la seva història: cent trenta vaixells a tres mars. I Londres manté, esclar, les seves dues bases a Xipre.

Atenes, per la seva banda, va adjudicar la setmana passada blocs d’exploració a Total i ExxonMobil, a prop de Creta, en el seu primer intent seriós en aquest camp.

El Mediterrani oriental entra en una nova fase gasosa. En part perquè Atatürk no només es va quedar amb el Kurdistan sense petroli, sinó també amb el Me­diterrani sense gas. Roques i ­peixos.