el ‘cumpleanys’ de Rosalía

La nostra companya de redacció Marta Ricart piulava divendres: “Soc del Pallars i a casa tota la vida hem dit cumpleanys i botella com la Rosalía, ves per on”. El melòman Sergi Cuxart hi afegia la ironia: “La gent escandalitzada amb Rosalía pel cumpleanys, com si fucking money man ja aparegués a les homilies d’Organyà”. I Quim Monzó, agafant la primera frase de la novel·la Els sots feréstecs (1901), de Raimon Casellas, i elevant l’aposta, va fer aquest tuit: “ ¿Ahont reira de bet deuhen haver anat a raure els óssos corcats d’aquell jayo del dimoni, #TraTrá?”.

Rosalía en una imatge del videoclipMilionària Rosalía en una imatge del videoclip Milionària

Tot això va esclatar dijous, quan Rosalía Vila Tobella va estrenar el single F*cking money man, amb una cançó en català, Milionària, i una altra en castellà, Dio$ No$ Libr€ D€l Din€ro. Les xarxes socials de seguida van bullir com a cassola en forn, però en aquesta ocasió no només per la vàlua indiscutible de les noves propostes de l’artistassa de Sant Esteve Sesrovires, sinó perquè a la cançó en català hi ha algunes paraules no normatives; en definitiva, barbarismes. Començant pel títol, que ella pronuncia millonària , tal com surt sobreimprès al videoclip, seguint amb bautitzo ( “bautitzo el iot” ) i acabant amb la gran polèmica: cumpleanys . És ben bé que amb el català es donen unes situacions que no passen en altres llengües. La precarietat i la minorització a què el volen sotmetre alguns partits polítics fa que alguns parlants estiguin pendents de qualsevol element distorsionador per llançar atacs que sovint resulten desmesurats i acaben produint l’efecte contrari. L’art és lliure, és un dels camps en què la llibertat d’expressió és més important, i és per això que sovint els escriptors –i aquí cal incloure els lletristes– juguen amb les paraules i l’expressivitat com un element més del seu art. Si això passa en totes les llengües, la normalitat és que també passi en català. I si és trap no ens ho hauríem ni de plantejar. En aquest cas, als crítics que han mostrat el malestar per aquests tres barbarismes els ha passat allò que l’arbre no els ha deixat veure el bosc. Per sort, la majoria dels lingüistes i també les entitats que vetllen pel bon ús de la llengua han celebrat que Rosalía hagi fet aquesta cançó en la llengua d’Ausiàs Marc i Marta Ricart. Que l’artista hagi emprat el català és una operació propagandística que, si qualsevol entitat oficial l’hagués volgut dur a terme, li hauria costat un ull de la cara, una milionada, vaja. Bitllets de cent a cabassos. I, en canvi, l’artista l’ha feta de franc. La directora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Ester Franquesa, va voler remarcar la importància que la cançó sigui en català perquè acosta la gent a la llengua. El Consorci per la Normalització Lingüística també es feia ressò de l’augment de consultes de persones interessades a saber més coses del català i aprendre’l. El que ha fet Rosalía és donar normalitat a una de les dues llengües oficials que es parlen a Catalunya. Contra els que voldrien que només la parléssim en la intimitat, l’artista l’ha internacionalitzada, l’ha feta menys exòtica . Al capdavall, és un èxit d’una bona part de la societat catalana, que integra les dues cultures lingüístiques de manera natural. Cal recordar que el primer gran èxit de l’artista, Malamente , està inspirat en Gitana , una història occitana anònima del segle XIII que explica les penes i treballs d’una dona que pateix la gelosia del seu home. La violència masclista tan antiga i tan moderna, malauradament. Malamente. Ara bé, es podrien haver evitat, aquests barbarismes? Segurament que sí, però l’expressivitat de la cançó i el que n’hem arribat a parlar (com ara aquest article) se n’haurien ressentit. I pels que es pensen que les altres cançons catalanes estan perfectament escrites segons la norma de l’IEC, només han de donar un cop d’ull al treball de fi de grau de Traducció i Interpretació de la UPF de l’alumna Dolça Poch Almar, que Arnau Tordera, el cantant d’Obeses, va referenciar a les xarxes arran de la polèmica millonària . No se’n salva ningú, des de Lluís Llach i Serrat fins als Catarres, passant per Sopa de Cabra, Sau, Manel, Els Amics de les Arts, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos... És important diferenciar entre error i transgressió. Picasso sabia pintar amb un academicisme extraordinari, però amb el cubisme va voler transgredir l’art tradicional i empènyer la concepció artística cap a camps inexplorats. Picasso no cometia errors, transgredia. Quan Rosalía diu cumpleanys no s’està equivocant, és plenament cons­cient que està transgredint la norma, perquè és una artista i ho vol fer així. Potser sí que molts dels barbarismes que sentim en els grups més nostrats són errors i no transgres­sions, però la llibertat de l’artista se situa per damunt de qualsevol diccionari. I, de fet, és l’única manera que la llengua avanci. Avui no parlem igual que fa vint, cent o cinc-cents anys.

Milions de gràcies, Rosalía.

, Barcelona, 07/07/2019 - lavanguardia