"Jesús era jueu", John Carlin

Dos jueus ortodoxos, vestits de negre i amb trenes, caminen per un carrer i ­veuen un cartell a l’entrada d’una església que diu: “ Paguem 100 dòlars si es converteix al cristianisme”. Es miren i un li diu a l’altre: “Com ho veus? Cent dòlars. No està malament”. “Ni boig”, li contesta el company. El primer entra a l’església i es bateja. Al cap d’una estona surt i el company li diu: “Què? T’han donat els 100 dòlars?”. “Déu n’hi do com sou!”, li contesta el flamant convers. “Sempre pensant en el mateix...”.

Vaig sentir l’acudit aquesta setmana en un vídeo al Museu Jueu de Londres. Formava part d’una exposició molt oportuna a Anglaterra, ja que gairebé cada dia es llancen acusacions d’ antisemitisme contra el Partit Laborista, el dels obrers i la igualtat. L’exposició es diu Jueus, mite, diners i intenta documentar i refutar el que és probablement el prejudici més antic de la humanitat. N’hi ha i n’hi ha hagut molts més. Contra els musulmans, els catòlics, els protestants, els negres, els blancs, els hindús, els mexicans, els argentins, els ianquis, els francesos, els alemanys, els anglesos,
els africans, els xinesos, els catalans, els espanyols, els aficionats del Reial Madrid i... bé, no hi ha espai en aquest article per esmentar-los tots. Sent com som, tan necessitats d’objectes de menyspreu o d’odi, la llista és gairebé infinita. Però el prejudici contra els jueus és el que resisteix més el pas del temps.

Tot va començar fa dos mil anys amb els Evan­gelis cristians. Segons l’exposició al museu, els dos episodis fundacionals, clavats pels segles dels segles en la consciència col·lectiva d’ Occident, són el de Jesús expulsant els mercaders del temple i el de Judes venent Jesús per 30 monedes de plata. Com molts prejudicis, aquest s’origina en una gran fal·làcia. O, més ben dit, en una perversa omissió.

Judes es converteix en la personificació dels ­jueus mentre s’oblida, per l’amor de Déu, que Jesús també era jueu. Com ho van ser Mateu i els altres evangelistes i després Pau, les epístoles del qual van transformar el que havia estat una secta dissident del judaisme en una religió universal. Més coherent hauria estat que s’associés als jueus no amb l’avarícia traïdorenca de Judes sinó amb el missatge d’amor i generositat que va patentar Jesús.

Però no. Estigmatitzar els jueus ha resultat útil com a arma política des de l’edat mitjana fins a l’edat nazi i més enllà. Com diu el capítol u del vell manual populista, el rei, el president, el cabdill o el que aspira al poder identifica un enemic i, tot seguit, es representa com el líder que defensarà el poble contra les seves maldats. Tantes vegades el jueu ha estat l’assenyalat que el prejudici ha depassat la política i s’ha consolidat en gairebé totes les cultures. Hitler ho va tenir fàcil. Quan va fer servir els jueus com a amenaça per canalitzar ressentiments i unir els alemanys sota la seva capa protectora, ja tenia la major part de la feina propagandística feta.

El fet que alguns insisteixin que l’ Holocaust no va passar mai, i que va ser una altra invenció conspiradora jueva, dona l’obscena mesura de com perdura la caricatura. L’arreladíssima idea que els jueus són uns avars obsessionats amb els diners és l’emblema i prototip d’aquella propensió tribal de l’ésser humà (se’n diu nacionalisme) a catalogar els que pertanyen a un grup diferent com si cadascun dels seus membres fos tan homogeni com una espècie d’insectes. La qual cosa ens porta a mantenir dues idees absolutament contradictòries al cap alhora. D’una banda sabem que cada membre de la nostra família és un món, infinitament variat i insondable. Però la mare, el pare, els fills, els avis, els nets i els nebots en una família de jueus/musulmans/catalans/francesos, etcètera, etcètera, etcètera, tots, tenen personalitats idèntiques. Com si fossin, com deien els nazis dels jueus, paneroles.

Ningú no se salva d’aquest impuls reductiu, l’arrel dels pitjors mals de la humanitat. Podem apaivagar les ­nostres consciències pensant que no té cap transcendència declarar en un dinar entre amics que els ciutadans de cert país o de certa religió o color són tots uns prepotents, o uns lladres. Estaríem parlant aquí de prejudicis a foc lent. El problema arriba quan ­apareix un polític o un partit que per arribar al poder o preservar-lo apuja la temperatura i de sobte les emocions bullen. Apareix l’oportunista, neix la crisi, alguna cosa es trenca, es diuen barbaritats i la ­civilització fa un pas per tornar cap a la jungla. És el cas de Trump amb els mexicans. O el dels líders brexiters amb el sempre latent sentiment antieuropeu de molts anglesos. O el de certs espanyols amb els catalans o el de certs catalans amb els espanyols. Les conseqüències no són mai bones.

En el cas dels jueus, als anys trenta i quaranta a Alemanya van ser catastròfiques. Malgrat l’esforç de molts, començant pels alemanys mateix, les dades demostren que avui la percepció negativa dels ­jueus creix, en bona part com a dany col·lateral del tsunami populista que ­recorre el món. Jo soc dels que pensen que els jueus es mereixen una atenció especial. En part perquè el món està en deute amb ells per l’atroç tracte que han rebut durant segles, com vaig constatar en l’exposició que vaig veure aquesta setmana. En part perquè hi ha molt més verí en el prejudici antijueu que en l’antifrancès o antianglès.

Algú em dirà: “I què passa amb Israel?”. Bé. La meva opinió és que hi ha similituds entre l’apartheid sud-africà i la política que exerceix el primer ministre Benjamin Netanyahu. Però el que m’enfurisma és que la gent identifiqui tots els jueus amb aquest sector relativament petit de la població jueva mundial que vota la seva candidatura. És la versió contemporània de l’antic reflex d’identificar els jueus amb Judes o amb els mercaders del temple.

Combatre aquests processos mentals és una noble missió. Triomfar en això és molt difícil. Som mesquins per naturalesa. Però cal intentar-ho. Aprendre dels Evangelis i fer un esforç per veure els jueus com a gent igual de bona o igual de dolenta, igual de boja o igual de sana, igual de garrepa o igual de generosa que tots els altres seria un bon començament. Dos mil·lennis després, ja és hora d e posar fi a aquesta merda.

, 16/06/2019 lavanguardia