tirania lliberticida massiva xinesa al Turquestan Oriental (Xinjiang)

Una pantalla gegant, amb imatges del president Xi, emet propaganda al centre històric de Kashgar, ciutat mil·lenària de Xinjiang Una pantalla gegant, amb imatges del president Xi, emet propaganda al centre històric de Kashgar, ciutat mil·lenària de Xinjiang (Xavier Mas de Xaxas)Amb prou feines queden rastres de Kashgar, la vella Kashgar de fa dos mil anys, un oasi al desert de Taklamakan, punt clau en la primera ruta de la seda. Grans blocs de pisos i àmplies avingudes gairebé han esborrat l’antiga trama urbana de carrers estrets i cases de tova. Les façanes del barri històric resisteixen com a reclam ­turístic.

Les càmeres de la policia pentinen l’espai públic. Reconeixen les cares i segueixen les persones. No es pot anar enlloc sense que ho vegin. La sospita és col·lectiva i opressiva. Hi ha més de 700.000 ciutadans sota control.

El sistema ho sap tot de tothom. Qui són, què pensen i què fan. És un sistema infal·lible que combina les imatges amb mostres d’ ADN i dades biogràfiques. Utilitza una tecnologia militar, pensada per a la guerra i que a Kashgar atemoreix la població i reforça l’autoritarisme.

Kashgar és una zona de guerra. És a Xinjinag, a prop del Pamir. Kazakhs, tadjiks i kirguís conviuen amb la majoria uigur. Són pobles turcmans d’ Àsia central, musulmans del segle X, un passat que el Partit Comunista Xinès està decidit a eliminar.

Les autoritats imposen un progrés que esborra la tradició, deshumanitza el musulmà i el converteix en una peça més de l’engranatge totalitari. L’objectiu és que aquest individu treballi i obeeixi, i que ho faci sense pensar i, molt menys, sense recordar. El seu model ha de ser el xinès
d’ètnia han. Més del 90% dels 1.390 milions de xinesos són han. Hi ha onze milions de uigurs a Xinjiang.

Passegem per Kashgar. Les càmeres ens segueixen i el mateix fan policies de paisà. Hi ha comissaries i punts de control a gairebé cada cantonada, tanques i vigilants als accessos als barris més tradicionals, on hi continua havent una mesquita, on costa de veure homes entre els quinze i els cinquanta anys.

Veiem nens i gent gran, dones que parlen amb veïnes. És evident que falten homes joves. Molts són als camps de reeducació. Se sospita que poden ser fins a dos milions de persones les que estan tancades en presons polítiques. Equivalen a un 10% de la població musulmana adulta de Xinjiang. Els satèl·lits occidentals van detectar aquests centres de detenció per primer cop el 2017. Cada vegada n’hi ha més i són més grans.

El governador de la província els anomena “centres de con­versió educativa i formació professional”. Els interns, segons
han explicat a l’agència Xinhua, són voluntaris que adquireixen coneixements moderns, millo-ren la seva comprensió de la història i la cultura xinesa i aprenen un ofici.

Els que han fugit expliquen una altra història. Per començar, ­diuen que el seu carnet de ciutadania es va quedar sense punts. Els perdien per haver dejunat durant el Ramadà i no beure alcohol, per haver llegit l’ Alcorà, per haver anat a la mesquita, per haver visitat un mausoleu sufí, per haver rentat els morts i donar-los sepultura sota terra en lloc d’incinerar-los, per portar una barba anormal o un vestit massa ample, per haver posat noms musulmans als fills, per haver assistit a cerimònies tradicionals, per no haver vist la televisió pública o no haver escoltat la ràdio oficial, per haver tingut continguts prohibits al mòbil o per haver trucat a l’estranger. Només perquè són uigurs perden deu punts. Encara que s’esforcin mai seran xinesos perfectes. La sospita els acompanya sempre.

La població està obligada a vigilar-se entre si. Hi ha un vigilant rotatori per cada deu habitatges. Els fills, sense saber-ho, passen informació compromesa sobre els seus pares als mestres a l’escola, que actuen com a policies.

A mesura que perden punts, els uigurs perden drets. Perden, per exemple, el dret a agafar un autobús o un tren, a rebre un subsidi o aconseguir un habitatge millor. Si perden punts no poden comprar gasolina o determinats aliments, tampoc no poden comprar un telèfon mòbil, un ordinador o un ganivet. Els ganivets de cuina tenen categoria d’arma blanca. Requereixen una llicència. Tots els ganivets de Xinjiang estan registrats des que el 2014 vuit uigurs armats amb ganivets van matar 31 persones a l’estació de Kunming. A les cuines dels restaurants ­pengen d’una cadena fixada a la paret.

Un dels uigurs que va fugir al Kazakhstan va explicar recentment al New York Review of Booksque quedar-se sense punts implica anar al camp de reeducació i renegar de l’islam i els avantpassats, fer autocrítica de les idees pròpies i acceptar les noves. Han d’estudiar-hi l’idioma i la història de la Xina, cantar l’himne del Partit Comunista i veure pel·lícules d’adoctrinament. La tortura espera els més rebels.

La cultura uigur es considera més baixa, un endarreriment. La llengua i l’escriptura han deixat d’ensenyar-se a les escoles.

Nosaltres vam arribar a Kashgar a mitjan maig. Els arbres ha­vien recuperat el fullatge després del dur hivern. Bufava el vent i s’aixecava la pols, el gran enemic del sistema de vigilància, perquè embruta unes càmeres que només rendeixen al màxim en un ambient net i transparent.

Vam sortir a passejar aviat al matí i vam veure els veïns que regaven els carrers perquè la pols no s’aixequés. Estan obligats a fer-ho i, mentre obeeixen, no volen que els preguntis per la seva vida, que indaguis en les seves opinions. De manera que som­riuen quan passes de llarg, alleujats d’haver evitat un perill.

Kashgar és una ciutat silenciosa. Les motos són elèctriques. Els vehicles no poden passar dels 40 quilòmetres per hora. Han d’anar a poc a poc perquè les càmeres puguin identificar els conductors. Les entrades i sortides de l’àrea urbana queden registrades. És impossible entrar o sortir sense passar per un punt de control, sense permetre que una màquina t’escanegi els ulls i comprovi les teves empremtes. Guàrdies armats amb fusells d’assalt supervisen el procés d’identificació.

Centenars de funcionaris miren les pantalles i creuen dades. La companyia Huawei els ajuda a analitzar-los. Són els soldats d’aquesta guerra moderna que es lliura a Xinjiang des de fa deu anys per esborrar el passat i la identitat de la majoria musulmana. La seva arma més poderosa és un telèfon intel·ligent amb un sistema operatiu Android que els diu, a peu de carrer, qui és qui.

El general d’aquest exèrcit es diu Chen Quanguo. És el cap del Partit Comunista a Xinjiang des del 2016. Venia del Tibet, on havia esclafat la revolta dels monjos budistes que s’immolaven. Ho va fer amb un ampli desplegament policial, que incloïa el patrullatge continuat de vehicles blindats i controls sorpresa en què es detenien desenes de persones. Tenia ordres de fer el mateix a Xinjiang.

Els uigurs de l’exili denuncien la discriminació que pateixen en mans dels han. El 2009 una protesta uigur a Urumchi, capital de la província, va acabar molt malament. La càrrega policial va desencadenar la violència. Van morir uns 200 han. Les autoritats van detenir milers de uigurs. No se sap quants en van morir.

Tot i que l’origen de la protesta va ser el racisme, les autoritats la van tractar com si hagués estat un alçament terrorista i separatista, el més greu des de la revolució cultural. Van tallar internet i la telefonia mòbil durant deu mesos. La repressió s’ha mantingut des d’aleshores.

L’estratègia del general Chen té èxit. La població uigur està terroritzada. Ningú no protesta. Chen ha estat recompensat amb una cadira al politburó del Partit Comunista. El Partit Comunista Xinès no era així. Tolerava la diversitat. Els 55 grups ètnics del país rebien el tracte de nacionalitats. Aquest sistema, tot i això, va ser abolit arran dels aldarulls del 2008 al Tibet i del 2009 a Xinjiang. El va substituir un de nacionalista i centralitzat. Es va imposar l’assimilació per crear una identitat homogènia xinesa.

El Partit Comunista que havia inventat les regions autònomes i aplicat l’estratègia d’“un país, dos sistemes”, renegava ara de la diversitat. Aquest nacionalisme repressor s’ha accentuat des que Xi Jinping va aconseguir el poder el 2012.

La ciutat vella de Kashgar està deserta. Són les nou del matí, segons l’hora oficial, que és l’hora de Pequín, si bé els uigurs tenen el seu propi horari, més d’acord amb el sol. El seu rellotge marca les set i s’acaben de despertar.

Ningú no travessa l’esplanada oberta davant la mesquita d’ Id Kah, la més gran de la Xina. Un furgó de la policia està aparcat en un dels extrems, al costat d’una pantalla gegant que reprodueix ininterrompudament imatges propagandistes del president Xi. Aquesta esplanada era un jardí amb arbres frondosos fins que els responsables del control de la població van recomanar talar-los.

A dins tampoc no hi ha ningú. Una dona neteja els radiadors. No hi ha llibres a les prestatgeries, i una mesquita no s’entén sense llibres, sense creients llegint-los, resant, conversant, dormisquejant sobre les estores.

El Partit Comunista considera que una religió només és segura si és ortodoxa i està controlada. El budisme i el catolicisme, per exemple, es permeten perquè estan controlats. El sufisme uigur és una versió heterodoxa de l’islam, a més del nucli identitari d’una nació, i per això no s’ha de tolerar.

Id Kah està buida però continua dempeus. És molt més del que poden dir altres mesquites i mausoleus de Xinjiang, que els últims anys han estat enderrocats. No importa el seu valor històric. Mentre tinguin un valor simbòlic corren perill.

El 1989 el Partit Comunista va esborrar la memòria de la revolta democràtica de Tiananmen. Després, el 1999, va esborrar la disciplina espiritual Falun Gong. Tenia 70 milions de seguidors i era el moviment religiós més popular de la Xina. Ara convertirà els ­uigurs en un succedani d’allò que van ser els seus pares. A uns quants, els fidels i desnaturalitzats, els recompensa amb càrrecs administratius. Dimecres els va demanar que ballessin a la plaça davant la mesquita d’ Id Kah per celebrar la festa d’Al- Fitr, el final del Ramadà, i ells es van prestar a la propaganda.

A la Xina, la història és líquida, es reescriu i es purga. Herois i malvats sovint canvien els papers perquè el relat compleixi la seva funció política. Ha de ser èpic i inapel·lable. Kashgar ho demostra. Ara té una memòria imposada i inventada. Fins i tot ha perdut el nom. Els xinesos l’anomenen Kashi.

, Kashgar, 08/06/2019 - lavanguardia