"Sobre la gestació subrogada", Lorenzo Bernaldo de Quirós

La maternitat subrogada és un debat de plena actualitat a les Espanyes. En uns països, Nova Zelanda, el Canadà, Austràlia, Holanda o el Regne Unit..., està permesa sempre que no comporti una contraprestació econòmica; en d’altres, Israel, l’Índia, Rússia, Ucraïna o alguns estats nord-americans, com ara Washing­ton o Califòrnia, aquesta fórmula és acceptada. En els dos casos, la legislació inclou regles per protegir els drets de totes les parts involucrades en aquesta avinença contractual. Les crítiques a aquesta forma de reproducció són bàsicament de caràcter moral i tenen un marcat biaix paternalista; suposen una evident i poc justificada limitació de la llibertat individual, dels acords voluntaris realitzats entre éssers adults i racionals.

Les societats modernes es defineixen o, més ben dit, es caracteritzen per l’existència d’un pluralisme de concepcions sobre la vida bona. Això no implica assumir una posició relativista, sinó reconèixer l’existència objectiva d’una multiplicitat de valors que constitueixen una realitat consubstancial als homes i no una creació artificial i subjectiva de la fan­tasia individual. La­ ­conseqüència lògica d’aquest plantejament és la tolerància envers els projectes vitals ­aliens i el dret de cada persona a perseguir els seus fins i objectius mentre no impedeixi als altres fer el mateix i la seva conducta no causi dany a tercers.

A priori, la gestació subrogada altruista semblaria plantejar menys problemes que la seva alternativa remunerada. Estaríem davant d’un acte de liberalitat l’única recompensa del qual és ajudar els altres a tenir fills, assumint costos reals i potencials elevats. Tot i això, aquesta decisió tendeix a qualificar-se de censurable si es converteix en una transacció monetària. Això suposaria tractar les dones com a instruments susceptibles de ser explotats i els nens com a un objecte de compravenda. Aquesta tesi uneix en una singular coalició tant molts defensors de la moral tradicional com la majoria dels grups feministes.

Ara bé, la dona és propietària del seu cos i ha de tenir autonomia per disposar-ne com cregui oportú. Per tant, no hi ha cap argument sòlid que justifiqui la ­introducció de cap impediment legal amb la finalitat de conjurar la celebració d’un pacte voluntari amb un/s tercer/ s, a canvi d’un preu, pel qual es compromet: a quedar-se embarassada, a portar la gestació a terme i a donar a llum un nen perquè una altra persona o persones es converteixin en els seus pares. Dit això, una vegada tancat el contracte, les parts tenen un conjunt de drets i obligacions que no poden ser modificades tret de causes específiques de força major o per mutu, explícit i indubtable consentiment.

(Emilia Gutiérrez)

Qualsevol regulació ha de garantir els drets de la mare subrogada. Cal exigir-li un comportament que no posi en risc l’èxit de la gestació, però no concedir als futurs pares la capacitat de decidir sobre aspectes que vulneren la seva autonomia personal i la seva integritat física; per exemple, poder interrompre l’embaràs si ho consideren oportú. Això sí que equivaldria a atorgar a aquells la facultat d’utilitzar una persona com un ens desproveït de drets bàsics. En altres paraules, permetre a una dona la realització d’un contracte que la priva del control sobre la seva pròpia salut és una modalitat d’esclavitud inacceptable en una societat civilitzada.

Sovint s’afirma que la maternitat subrogada atribueix als nens un valor similar al derivat de comprar-se un cotxe o un altre bé. Això significa que l’amor professat pels pares estarà condicionat per la satisfacció de les expectatives creades pel ­producte adquirit, la qual cosa és un sofisme. D’una banda, els pares potencials no paguen pel dret a convertir-se en progenitors legals, sinó pels serveis de gestació prestats; d’una altra, la satisfacció d’una quantia, sovint molt alta per aquesta feina, implica la presència d’una poderosa motivació d’índole no material per obtenir la paternitat. Altrament, la relació contractual no tindria lloc.

D’altra banda, l’afirmació que les dones que tenen com a única motivació el desig d’ajudar altres persones a formar una família es preocuparan pel benestar del fetus més que les que ho fan per diners no és consistent. Fins i tot l’acceptació d’aquest enfocament no permet deduir que les mares subrogades no han de ser compensades per la seva feina. La raó és elemental: el pagament no exclou l’altruisme. No es pot afirmar que, per exemple, les infermeres que cobren per cuidar els seus pacients ho fan pitjor o els dispensen menys dedicació que les que els atenen de manera gratuïta. Un acte pot estar motivat per la generositat encara que comporti un retorn pecuniari.

La resistència de bona part del feminisme militant a aquesta forma de gestació no té fonament i entra en contradicció amb els principis que en teoria inspiren el seu ideari: el control per part de les dones del seu cos, la seva llibertat perquè triïn viure com desitgin d’acord amb les seves idees i preferències. A la pràctica, la seva posició qüestiona la racionalitat d’éssers dotats d’intel·ligència i majors d’edat, capaços de saber quins són els seus interessos, vetllar per ells i prendre decisions responsables.

L’actitud antimaternitat subrogada mantinguda pels grups denominats pro vida resulta sorprenent. Es tradueix a negar el dret a l’existència a éssers humans sota el pretext que la seva arri­bada al món no s’ajusta als cànons que aquells consideren correctes. Aquesta actitud és legítima i gairebé sempre obeeix a causes lligades a concepcions religioses o morals molt respectables, però que no cal imposar de manera coercitiva als altres. Si la seva consciència veda a un individu de fer alguna cosa, no ha de fer-la, però aquesta decisió és estrictament personal i no extensible a ningú altre sense el seu beneplàcit.