"No subvencionem individus sinó la seva formació", Lars Trägårdh

Suècia continua sent un paradís socialdemòcrata que cal imitar?

Aquest és un error molt estès. Suècia no és gens socialista; al contrari: és una de les economies de lliure mercat més obertes i competitives del món. Som, sobretot, grans exportadors i això exigeix que cada suec contribueixi a l’eficiència comuna.

Però també es cuiden del feble.

Perquè treballi després. El fonament de la nostra cohesió no és tant la solidaritat com la convicció que tothom –inclosos escolars i jubilats– ha de contribuir a la prosperitat del país. No hi ha cap individu més menyspreat per un suec que un altre suec que s’escaquegi de treballar, pagar impostos o complir la llei.

Aquest valor escandinau és invers al de la nostra picaresca peninsular.

La contrapartida d’aquesta exigència és una enorme confiança mútua en la nostra societat civil i les nostres institucions i polítics, començant per l’Agència Tributària, la institució més popular de Suècia. Confiem més en els polítics i institucions que els altres europeus.

Com ara quant més?

A Suècia, Noruega o Dinamarca aquesta confiança en l’Estat i els seus representants és del 70% i a França, per exemple, amb prou feines arriba al 20%.

Per què creuen tant en el seu Estat?

Perquè tot el nostre contracte social està basat en idees molt simples des que vam crear els fonaments de Suècia fa mil anys: tots hem de treballar i pagar impostos per, a canvi, tenir drets i reconeixement social.

I el pacte continua funcionant?

Des del punt de vista econòmic, sí: tenim una economia potent i amb molt poc atur. Però s’estén certa sensació de malestar i risc que no existia fins ara.

Vostès van ser un país molt pobre al segle XIX i als noranta la banca es va enfonsar.

Vam ser pobres i emigrants, és cert, encara que avui sembli fàcil oblidar-ho. I també vam caure als noranta en l’avarícia de les bombolles. Però avui aquesta inquietud nacional de la qual parlo està relacionada, sobretot, amb l’increment de la immigració.

Tampoc no són originals en això.

Però la diferència amb els nacionalistes hongaresos, per exemple, és que nosaltres sí que tenim molts immigrants: el percentatge d’immigració més gran d’Europa. Hi ha barris a Estocolm amb el 75% de població immigrant de segona generació.

Per això creix l’extrema dreta?

La nostra extrema dreta de fet defensa el mateix pacte social que la socialdemocràcia dels seixanta, però només per als suecs d’origen.

El benestar suec només per a suecs?

(Àlex Garcia)

Això diuen els ultres i així marquen distàncies respecte al liberalisme globalitzador amb la seva visió postnacional dels mercats i es distancien també de l’internacionalisme de l’esquerra i la seva ajuda al tercer món i l’ONU.

Vostès van ser els campions de la pau, dels cascos blaus i d’alguna causa perduda.

I a l’esquerra encara persisteix aquest internacionalisme tercermundista i la vocació de pacificadors universals contra la qual ara reacciona l’extrema dreta nacionalista.

I la secessió de Noruega es lamenta?

Com sap, va ser acordada el 1905. I es recorda, però no hi va haver conflicte amb els noruecs.

Un cas extraordinari en la h istòria.

Un altre graner de vots per a la ultradreta és la Suècia buida, de zones rurals, on diuen que viuen autèntics suecs oblidats per l’Estat.

Oblidar-los va contra el seu igualitarisme?

Un altre error: no tenim tradició igualitària. Som ferotgement individualistes en la nostra visió luterana de l’existència. Menyspreem la caritat: res de Càritas a Suècia. Ni almoines.

Per què?

Perquè aquesta va ser l’obsessió socialdemòcrata que casava perfectament amb la luterana: substituir la caritat i la filantropia dels rics per la feina; els impostos i els mateixos drets i obligacions per a tots els suecs.

Com atenen els pobres, llavors?

No subvencionem individus sinó la seva formació: els donem oportunitats perquè després les tornin a la societat amb escreix. El que l’Estat garanteix als suecs no és el benestar a canvi de res, sinó l’oportunitat de guanyar-se’l.

L’ascensor social funciona de debò?

És l’essència del nostre pacte social. Els suecs creuen que l’Estat ha d’invertir en cada individu perquè torni la inversió multiplicada amb la seva feina. I això inclou l’educació, també la superior, i la sanitat, però recordi que la societat és molt competitiva i espera que l’individu ­torni amb escreix aquesta inversió amb la seva feina i impostos.

Res de generositat, doncs.

No som caritatius. La idea luterana és que cadascú ha de llevar-se d’hora, pentinar-se i anar a treballar. I això inclou la família.

Per què insisteix en la família?

Perquè a Suècia cadascú es paga els seus impostos: res de pagar com a matrimoni. I a partir d’això, sí, existeix un cercle de confiança en els qui, com tu, compleixen les seves obligacions de suecs. Els que no compleixen són marginats.

És fàcil tenir confiança social en un país petit i ètnicament homogeni.

No són la mida ni l’ètnia el que la genera, sinó els nostres valors i conductes, i si ho dubta, repassi la llista de països tan petits i homogenis com el nostre però pobres.

25/05/2019 - lavanguardia  / lacontra, Lluís Amiguet.