"Que es podreixin", Francesc-Marc Álvaro
Faré servir un terme que agrada molt als partidaris de fer política, entre els quals m’incloc: els empitjoradors van guanyant la partida. L’últim sondeig de GAD3 per a La Vanguardia incloïa una dada que descriu un país –aquí em refereixo a tot Espanya– més proper a la lògica del Vell Testament que a aquella autocrítica que pocs fem, esperant que molts col·legues de Madrid (i de tot allò que abans se’n deia “provincias”) també la vagin fent. La dada és rotunda: un 64% dels espanyols rebutgen frontalment que el futur govern espanyol pugui indultar els líders independentistes en cas que siguin condemnats pel Tribunal Suprem a penes de presó. Si es maneguen les dades sense la proporció d’enquestats catalans, el rebuig de l’indult assoleix un 70%, mentre que només un 18% de ciutadans no catalans ho consideren pertinent. Resum: l’“a por ellos” carcerari és dominant en la societat espanyola i és assumit transversalment per votants de tots els partits polítics, fins i tot una majoria dels que trien la papereta de Podem. És el que hi ha, vet-ho aquí.
Puc sentir frases com “s’ho mereixen” o “ells s’ho han buscat” o “així n’aprendran”, és la telepatia de l’articulista, no us espanteu. Hi haurà lectors d’aquest paper que amollin aquestes expressions i que, enmig d’un cert emprenyament, abandonin la lectura en aquest punt, i vagin a buscar el confort d’una opinió que els reafirmi sense manies en les seves certeses. Als que estigueu disposats a continuar llegint-me, us convido a fer-vos algunes preguntes. Abans de prosseguir, una altra dada, complementària: el sondeig de GAD3 ens diu també que, a Catalunya, un 57% dels enquestats són favorables a l’indult mentre un 33% hi són contraris; és rellevant que la posició sobre aquest assumpte sigui tan diferent de la del conjunt d’Espanya, encara que la proporció de catalans partidaris de la mà dura contra els independentistes sigui una mica més d’un terç de la ciutadania, una dada que no es pot esquivar.
(EFE)Per què tants espanyols volen veure podrir-se a la presó Junqueras, Forcadell, Forn i tota la resta? Només els violadors i els assassins més cruels desperten aquest tipus de sentiments. I els terroristes d’ETA, per descomptat. Però les dones i els homes que són jutjats davant del Tribunal Suprem no són assassins, ni violadors, ni terroristes, ni són colpistes, malgrat que diversos polítics, certs analistes i alguns mitjans insisteixen diàriament en la idea que el que ha passat a Catalunya és igual o pitjor al que va passar a Espanya el dia 23 de febrer del 1981, quan efectius de la Guàrdia Civil van prendre amb la pistola a la mà el Congrés dels Diputats i van segrestar ses senyories i el govern espanyol. Els líders del procés català no van utilitzar la força en cap moment i sempre van propugnar que es fessin accions pacífiques.
Per què tants espanyols volen veure podrir-se a la presó Junqueras, Forcadell, Forn i tota la resta? Aquesta és la pregunta més important de la política espanyola d’avui. Més important que la demagògia de Pablo Casado i Albert Rivera junts, més que els coros y danzas de Vox, més greu que la condescendència de Pedro Sánchez quan proclama solemnement que “el problema a Catalunya no és la independència, és la convivència”. Però, en canvi, és una qüestió menys greu que l’existència provada d’una trama de policies mafiosos que, al dictat de ministres i altres càrrecs, s’han dedicat a intentar destruir la reputació de polítics rivals, amb el concurs de certs mitjans. La gent de les Espanyes que vol veure podrir-se a la presó Junqueras, Forcadell, Forn i la resta se sent tranquil·la sabent que han existit governants recents que han permès, tolerat i ordenat accions més pròpies de règims autoritaris que d’una democràcia?
Per trobar respir entre uns suposats milloradors d’ofici, busco el que han dit els bisbes espanyols, homes de fe dels quals s’espera sempre una militància clara en la compassió. En el document que han redactat sobre el present cicle electoral, no hi ha cap referència a la penosa situació dels candidats catalans en presó provisional. Ni una paraula. En canvi hi trobo això: “Tant en el camp de la identitat nacional com en el de la identitat personal, l’anomenat ‘dret a decidir’ no és moralment legítim en si mateix, ja que suposaria l’absolutització de la voluntat de poder desvinculada de la moralitat del contingut de la decisió i del marc social i institucional on es prenen les decisions. Si, a més, l’ambient cultural en el qual es promou, de manera acrítica, tal autodeterminació està dominat per emocions i sentiments, el risc de decidir en contra de la dignitat de la persona, de la justícia i del bé comú és molt alt”. Un far de llum (i caritat) en plena tempesta.
Per què tants espanyols volen veure podrir-se a la presó Junqueras, Forcadell, Forn i tota la resta? Siguem positius i constructius: el mateix sondeig publicat per La Vanguardia indica que, en el conjunt d’Espanya, un 44% dels ciutadans estan a favor d’aplicar novament l’article 155 mentre un 45% hi estan en contra. El got mig ple i tot allò que es diu.