*Europa i Portbou*, José María Lassalle

La història és coneguda, encara que l’hem de revisitar una vegada i una altra per no oblidar-la. De fet, el seu protagonista va escriure que “en una bona narració sempre descobrirem alguna cosa que ens serveixi”. I aquesta narració és inesgotable. La nit del 26 de setembre del 1940, Walter Benjamin va escriure un relat tan trist que encara ens estremeix. Ens va explicar el seu suïcidi. El seu gest va ser el desenllaç d’una fugida de la Gestapo que va portar l’intel·lectual berlinès a emanci­par-se de la por que el tenallava des que Hitler va envair França uns mesos abans. Primer, va buscar aquesta emancipació guiat pel camí d’una oportunitat que l’esperava a l’altra banda de l’ Atlàntic. Després, tancada aquesta sortida i retingut a Portbou en espera de la seva deportació, abraçant un son de morfina que va posar fi a la seva vida. Des d’aleshores, la seva mort simbolitza un mite polític i intel·lectual. Un mite sobre la fragilitat de la intel·ligència davant la desraó; sobre el deure cívic de cuidar la capacitat crítica de pensar el nostre temps davant els setges de la por. Però sobretot, un exemple sobre la dignitat que conté l’ésser humà com a dipositari d’una esperança irreemplaçable d’alliberament davant l’opressió, vingui d’on vingui.

El mite de Benjamin a Portbou s’actualitza sempre. Va i ve. Ens parla sense parar des del passat per advertir-nos de les amenaces que sempre sobrevolen el present. Especialment ara, quan una part d’Europa desitja llançar-se als braços del nacio­nalpopulisme i dels qui defensen una democràcia il·liberal. Una Europa de fronteres i exclusió, blanca, homogèniament cristiana i assentada sobre un tradicionalisme arcaïtzant que amaga un feixisme renovat que vol ser la solució a les seves incerteses i frustracions. Davant d’això, l’experiència sacrificial de Benjamin és una invitació que la idea civilitzatòria d’Europa resisteixi a l’oferir, entre altres coses, la capacitat d’admetre’ns fràgils i subjectes a límits, perquè, en l’essència d’ allò que som, el dolor opera com el principal descodificador de nosaltres mateixos. El suïcidi de Benjamin es va produir perquè l’hegemonia del totalitarisme volia neutralitzar el que representava: l’alteritat de la diferència heterodoxa i crítica. Els seus perseguidors van tenir clar que no tenia cabuda dins d’una Europa que el feixisme reconstruïa a partir de fonaments de violència i exclusió. Per això van promoure la seva captura. Per això van desplegar una cacera sobre algú com ell, que carregava set anys d’exili a l’esquena per invocar una llibertat crítica que es va convertir en un abisme pel qual finalment es va precipitar.

La casualitat va voler que aquella tragèdia personal succeís en un lloc que va cartografiar l’empremta d’una altra tragèdia, aquesta col·lectiva. A Portbou es va suïcidar Benjamin, però poc abans la Segona República Espanyola havia mort als seus carrers i places. Ho va fer acompanyada per la desesperació de cen­tenars de milers de republicans que van fugir cap a l’exili perseguits pel mateix afany d’ordre del feixisme, convertit en un diluvi que després va negar amb fúria tot el continent. És curiós que l’última destinació de Benjamin fos Portbou i que fins allà viatgés per consumar una experiència de pèrdua i derrota davant la intransigència. El filòsof encarna com pocs la imatge d’un jueu errant que va sembrar un pensament fronterer i irreverent. Que privilegiava el des­viat, rar i marginal. L’hereu d’una tradició cultural semita d’heterodòxia i embriaguesa extravagant que va anar donant batzegades crítiques tota la seva vida, explorant territoris del coneixement que posaven a prova l’establert. El seu viatge intel·lectual errant va acabar a Portbou, on es van donar desgraciadament les condicions perquè no pogués ar­ribar a la seva meta: aquella Universitat de Colúmbia on els seus amics de l’ Escola de Frankfurt l’espera- ven per continuar treballant a favor de l’eman­cipació humana davant l’opressió que exercia el feixisme.

David Mauas va explicar al seu magnífic documental Quién mató a Walter Benjamin... l’escenari d’un crim ritual perpetrat mitjançant el braç d’una desesperació submergida en morfina. Una cosa que havia an­ticipat Ricardo Cano amb la seva ­novel·la El pasajero Benjamin. Un crim ritual que el feixisme va dur a terme perquè no podia pair la presència d’algú que irradiava la condició ma­leïda de la raresa que rebutja l’ordre per principi, conscient que en totes les seves manifesta­cions sempre es presenta un vector de ­repressió i silenciament del que no està norma­litzat.

Aquell crim ritual pot produir-se una altra vegada si Europa no resisteix en les pròximes eleccions del 26- M el setge d’una actualització del rostre feixista que va arrossegar Benjamin a desitjar la mort. El nostre continent hi torna. Ho fa sota la pressió d’una part de la societat que abraça la xenofòbia, la intolerància i el fanatisme; que vol aixecar murs, proscriure els immigrants, exigir-nos als altres que moralitzem la nostra conducta i que acceptem una normalització de la violència que ens familiaritzi amb ella.

La política es banalitza com el mal de què parlava Hannah Arendt. ­Admetem la seva presència com un actor més, restant pes a la seva gravetat i establint les bases perquè s’envileixi el nostre continent. Aquí resideix el problema d’Europa i la incertesa que pesa sobre la seva viabilitat, i que no és cap altra que el rerefons acovardit d’unes societats que es perceben en declivi i trencades. Víctimes d’un futur ple de pessimisme i incertesa que fa que desitgin grans dosis d’ordre per tots els porus generacionals i de classe. La decisió dels europeus en les pròximes eleccions del 26- M influirà en moltes coses. La més important, saber si volem que Europa es converteixi en un espai per a l’esperança i la llibertat, o al contrari, per al ressentiment i l’exclusió. Tant de bo que el dilema no bloquegi la nostra decisió de conti­nuar aprenent de la narració que Benjamin ens va deixar escrita aquella nit tardoral del 1940 a Portbou.