"Una llei injusta no és una llei", Ramin Jahanbegloo

Els unionistes espanyols solen dir que els dirigents independentistes catalans donen més valor a la independència que a les institucions democràtiques, i que prefereixen la sedició i la il·legalitat a la legalitat i legitimitat de la Constitució espanyola. Però què entenem per legalitat i legitimitat quan parlem de lleis injustes? Diu sant Agustí en una famosa cita: “Lex iniusta non est lex” (“Una llei injusta no és una llei”). Aquest lema el va fer servir Martin Luther King en el moviment dels drets civils per descriure la segregació racial i la discriminació contra els afroamericans. En la seva famosa 'Carta des de la presó de Birmingham', Luther King afirmava: “Qui infringeixi una llei injusta ho ha de fer obertament, voluntàriament, acceptant la pena que li correspongui. Afirmo que la persona que infringeix una llei que, segons la seva consciència, és injusta i que accepta voluntàriament una pena de presó perquè la comunitat esdevingui conscient de la injustícia d’aquesta llei, en realitat expressa el màxim respecte per la llei”.

Si Luther King tornés ara a la vida, com interpretaria el judici als líders catalans? Avergonyiria els dirigents polítics espanyols per la seva flagrant renúncia al concepte de justícia. Però potser també avergonyiria aquells que, dintre de la societat espanyola, han caigut en la trampa d’aplicar una doble vara de mesurar a la injustícia. Luther King ens animaria a tornar a una societat en què la gent es preocupés pel sofriment dels altres i ens recordaria que la definició de la justícia vigent avui a la societat espanyola no es correspon amb l’originària. De fet, probablement definiria la justícia com la necessitat de donar un tracte imparcial als líders catalans i no sotmetre’ls a un judici que és una burla de la justícia i un recordatori dels temps de Franco.

El que ara cal entendre és el fet que per als grans líders pacifistes, com Gandhi o Luther King, l’autèntica condició per a la legalitat i legitimitat de la llei no és l’acció reguladora de l'estat sinó un acte polític dels ciutadans. El problema de la justícia no té res a veure amb la pregunta “qui governa?”, sinó amb una recerca constant d'autonomia i un qüestionament crític de les institucions socials del moment. En conseqüència, tant la crítica com la democràcia estan estretament vinculades al desenvolupament de l'autonomia dels ciutadans. En una democràcia, les normes socials i els valors compartits s'institucionalitzen, per definició, en un procés obert de qüestionament en què els ciutadans sempre poden preguntar quin és el significat i la validesa de les institucions de la llei i la justícia.

 

La crisi catalana de la política consisteix en el valor d’una vida pública compromesa i també en un esperit no-violent


En aquest sentit, en una societat democràtica els ciutadans contribueixen col·lectivament a elaborar les lleis. Intervenen en el procés en nom de la justícia i el bé comú i, també, per democratitzar la democràcia.

Si tornem ara al tema català, podem dir que el que podem anomenar la crisi catalana de la política espanyola no ha sigut sinó un esforç per democratitzar la democràcia espanyola. La democratització i l’eticalització de la política espanyola han portat els independentistes catalans a desobeir, més enllà del principi de la por, el gest hobbesià de l'estat espanyol i les seves accions repressives. Tot el procés català de resistència no-violenta es basa en el domini d’aquesta por. Amb l’objectiu d’afegir un significat al concepte de no-violència com a mitjà per a l’eticalització de la democràcia i, a més, eliminar l’orientació hobbesiana del concepte espanyol de la política, el moviment independentista català planteja la idea de la democratització de la democràcia com a principi rector i, alhora, com a garantia que hi ha un límit per a l’ús abusiu del poder polític, sigui a través dels partits polítics o de les normes constitucionals.

L’estratègia del moviment independentista català ha representat un canvi fonamental; s’ha passat de l’eterna idea de vincular la decisió política a la primacia de l’estat a una altra idea, la primacia dels ciutadans, d’acord amb la qual les activitats de la vida pública de la política catalana constitueixen un argument a favor de la responsabilitat dels ciutadans. Així doncs, el principi català de no-violència se’ns presenta com un desafiament contra la violència sempre involucrada en els fonaments d’un ordre sobirà. La crisi catalana de la política possibilita, sens dubte, una síntesi entre dos conceptes: autonomia ciutadana i acció no-violenta. Aquesta síntesi potencia la capacitat cívica dels ciutadans catalans per redefinir la política en funció de tot allò que explícitament tenen en comú, dels trets que defineixen les seves relacions de reciprocitat i, també, de l’objectiu prioritari a llarg terme d'una societat justa. La crisi catalana de la política no consisteix només en el valor d’una vida pública compromesa, sinó també en un esperit no-violent en un món compartit. Com veiem a partir de la reacció no-violenta dels líders catalans processats, hi ha en la crisi catalana de la política una naturalesa dialògica que s'expressa ara i aquí en la idea d’una comunitat que es respecta a ella mateixa i que també s'esforça per eliminar les seves imperfeccions en lloc d’oprimir els altres.

Traducció: Lídia Fernàndez Torrell

09/05/2019 ara

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal