"Sortir de l’atzucac", Borja de Riquer i Permanyer

Les eleccions del proper 28 d’abril es produiran en el marc d’una excepcional situació política. El plet català ha acabat per provocar una greu crisi constitucional i ha evidenciat les febleses de la democràcia espanyola. Els comicis tindran lloc en ple procés judicial contra els dirigents de l’anterior govern de la Generalitat, als quals se’ls demana severes penes de presó, mentre d’altres polítics, entre ells el president Puigdemont, són a l’exili. Estem assistint a una insòlita campanya electoral a causa de la vehement bel·licositat que estan emprant les forces polítiques espanyoles més dretanes contra la Generalitat amb la voluntat de liquidar bona part de la seva obra i convertir aquesta institució en poc més que una diputació. Es tracta d’una ofensiva duríssima des de conviccions nacionalistes i conservadores que ha servit per fer aflorar la natura autoritària de les dretes espanyoles i que evidencia que, si guanyessin les eleccions, imposarien no només una involució centralitzadora, que afectaria totes les comunitats autònomes, sinó que també intentarien liquidar molts dels drets, llibertats i avenços socials aconseguits els darrers anys.

Davant d’aquesta greu situació, el sobiranisme català torna a aparèixer desunit i feble, alhora que el Parlament i el mateix Govern de la Generalitat es mostren inoperants. Tot sembla massa condicionat i ­paralitzat pel judici als polítics independentistes i pel seu resultat. A més, es fa palès que un dels principals problemes que ha d’afrontar el moviment sobiranista és haver deixat la direcció del procés en mans d’uns partits i d’uns polítics molt hipotecats per les seves rivalitats, pels seus propis interessos i per un tacticisme curt de mires. És per tot això que molts catalans que han sortit al carrer any rere any i que han votat les opcions sobiranistes estan avui força desconcertats.

(Bloomberg)

El procés ha produït divi­sions polítiques dins la societat catalana, tot i que no un trencament tan radical com alguns sostenen. Però és ben evident que només amb el suport d’àmplies majories ciutadanes es podrà assegurar la seva continuïtat. Significativament, ja gairebé ningú parla d’arribar a la independència en 18 mesos, ni proposa vies unilaterals. Són majoria els partits que, tot i haver-se saltat la pantalla del dret a decidir per apostar directament per la via unilateral, ara tornen a proposar com a objectiu unitari un referèndum pactat. Per això les eleccions del proper 28 d’abril seran decisives perquè aquesta aspiració del sobiranisme sigui factible o no. Ara bé, precisament perquè aquest objectiu és molt difícil, caldria exigir als dirigents independentistes una estratègia política més clara. Anar desunits a les Corts Espanyoles no ajuda gaire, si hom creu necessari redreçar l’actual situació política espanyola, que, diguem-ho ben clar, és força desfavorable al moviment sobiranista català.

Exigir la llibertat dels presos polítics, mitjançant la seva excarceració immediata o l’indult, en el cas que siguin condemnats, és la demanda prioritària, però per poder aconseguir-ho cal que canviï molt el clima polític espanyol. Seria insensat que l’ac­tuació dels nous parlamentaris independentistes a Madrid fos, com algú ha insi­nuat, dura i intransigent i que acabés per accentuar la inestabilitat política i afavorís la formació d’un govern d’ultradreta. Al contrari, penso que els seus principals objectius haurien de ser, en primer lloc, aturar el perill d’una involució autoritària i centralitzadora, de la qual el moviment català i la Generalitat en serien les víctimes principals. I també és prioritari crear un ambient polític propici a la distensió i al ­diàleg que permeti superar l’actual bloqueig. Per altra banda és absolutament necessari que la Generalitat torni a governar i el Parlament a legislar. Els catalans no podem restar més temps en aquesta situació de paràlisi institucional.

Aquesta nova panoràmica, desitjable però no fàcil d’assolir, hauria d’implicar també el ple reconeixement negociador de l’altre, és a dir, que el Govern espanyol atorgués una autèntica representativitat a la part catalana. Però això no serà possible sense la prèvia renuncia a la unilateralitat, d’una banda, i a l’aplicació de la via del 155, de l’altra. Després, es podrà entrar en el terreny de les negocia­cions per veure com els catalans exerceixen el dret a decidir el seu futur.

Si realment es volen reforçar i exercir els procediments democràtics de decisió, s’ha d’estar disposat a discutir en un marc obert de diàleg per tal d’evitar el perill de la cronificació de la crisi. Per sortir de l’actual atzucac s’ha d’estar obert a debatre diferents possibilitats, a explorar nous camins i projectes i a pactar allò que tingui un major consens democràtic, esperant que després sigui ratificat pels ciutadans de Catalunya. Arribar a aquesta hipotètica solució pacífica i democràtica no serà gens fàcil, ni es farà ràpidament. Passarà temps i caldrà tenir molta paciència per negociar i pactar, i per això la unitat d’acció del sobiranisme serà fonamental. S’han comès masses errades per voler córrer molt, sense prou suport, sense un projecte clar i, a sobre, dividits.

, 18/04/2019 - 00:18h