"El gitano d’ERC i la doble moral", Joaquín Luna
Té la seva conya que dilluns, dia internacional del Poble Gitano, ERC fulminés el número 30 de la llista d’Ernest Maragall per dir el que molts gitanos pensen sobre l’homosexualitat. Es dedueix que l’artista Sicus Carbonell era una figura recreativa i, com passava amb les festes dels señoritos, ERC el volia per cantar unes rumbes i picar de mans.
Sicus Carbonell, l’ànima de Sabor de Gràcia, no anava per a alcalde ni per a Molt Honorable President de la Generalitat, aquest càrrec que sembla rifar-se a base debons padrins(ja en van dos de seguits, d’allò més desafortunats). Era i és un artista gitano sense experiència política. Potser li va semblar atractiu per avalar la declaració d’Oriol Junqueras davant del Suprem: ens encanta Espanya! Perquè la rumba, per molt catalana que sigui, no deixa de tenir el seu puntet de relació amb el molt espanyol flamenc.
El cas és que, en un dia tan assenyalat per al poble gitano, Sicus Carbonell va opinar a Betevé –amb sinceritat impròpia dels avesats professionals de la política, com el seu cap de llista– que un gai “a mi, a mi, em fa pena perquè és una dona atrapada en el cos d’un home”. Després, va provar de matisar i va matisar: abans que res hi ha les persones.
Senyors i senyores d’ERC. Si volen vostès presumir de pluriètnics, feministes, LGTB, ecologistes, independentistes fraternals, animalistes o tantes idees avantguardistes i –sobretot– políticament correctes com defensin, jo els aconsellaria –fitxat ja Comín, el Houdini català– candidats interns, que ni canten rumbes ni piquen de mans amb la gràcia del Carbonell.
Tampoc no fitxin comediants –quines baralles amb Puigcorbé!– ni es- portistes model Piqué –vers lliure–. Els deixaran amb un pam de nas i queda- ran malament davant les visites. I els electors.
Potser ignoraven les virtuts i els defectes de la comunitat gitana?
Alguna cosa em diu que buscaven un gerro que posés color, sal i art a una oferta electoral. Altrament, no haurien fulminat i llançat a la gàbia dels lleons un artista gitano que –ens agradi poc o molt– es va expressar amb sinceritat, una de les grans virtuts dels seus. Aquests no van de guais: són transparents (els ho diu un que va veure el Paula i de farres i toreros en comença a saber una mica).
Carbonell es mereixia una segona oportunitat –com molta gent, delinqüents inclosos– i no aquesta lapidació fàcil, pròpia dels temps i de la manera de fer política que corren. No és estrany que hi hagi tants ciutadans que podent guanyar-se la vida tinguin al·lèrgia a servir la societat mitjançant els partits.
Aquesta columna no podia acabar sense recordar que ERC va tenir un dels seus apparàtxiks a la picota –el que va dir allò d’elegir una consellera per les mamelles i es va quedar tan ample– i aquí, ai las!, van ser molt, molt, molt comprensius.
Fart de la doble moral.