“El feixisme no és el contrari de l’esquerra, sinó de la democràcia”, Michela Murga

Per saber quant de feixisme hi ha en la societat que t’envolta, o en tu mateix, Michela Murgia ha ordit un text irònic, Instruccions ( Ed. Empúries), en cas­tellà Instrucciones para convertirse en fascista (Seix Barral).

Provocadora per naturalesa, Michela Murgia proposa el següent raonament per donar resposta al preocupant augment de l’apologia del feixisme: “Ser demòcrata exigeix un esforç enorme. Implica lluitar amb la realitat, garantir la participació... No perdem més temps. El feixisme és un sistema més arrodonit per garantir que un estat funcioni òptimament; el nazisme era molt pràctic”. És això el que passa pel cap d’alguns?

Murgia va néixer el 1972 a Cabra ( Sardenya), on encara viu. Després d’estudiar teologia es va dedicar de ple a la literatura, i el seu debut, La acabadora, va obtenir el premi Campiello. “Però aquest últim llibre el vaig començar després d’una xerrada amb els meus fills. Ells no veien feixisme on jo sí que en ­detectava. Per ells el feixisme és un fenomen històric, no pas polític. No s’adonen del que passa. Els vaig voler advertir”.

Compromesa amb les polítiques d’esquerres, és popular el seu ac­tivisme en suport dels refugiats que arriben a les costes europees. Al seu assaig difícil de classificar
hi afegeix un enginy: el feixi, un qüestionari que alerta ­sobre una ideologia que ha tornat per contaminar. I ens obliga a qüestionar-nos-el.

Hi ha gent que és feixista i que no ho sap?

Per descomptat. Cauen en els “feixismes de sentit comú” com ara la por cap a l’emigrant. “Si una violació la comet un refugiat, la violació és més greu”. Aquesta frase la va pronunciar la vicepresidenta del partit demòcrata! És una frase xenòfoba, però ella ni se’n va adonar...

Vostè ha enginyat un feixistòmetre que mesura les possibilitats de caure en aquesta ideologia. En quins paràmetres es basa?

He recopilat frases pronunciades per polítics italians de tot l’arc institucional al llarg dels últims vint anys. Els indicadors del mètode ­feixista estan molt més difosos del que creiem. El masclisme, el populisme, el patriarcat, la xenofòbia i l’autoritarisme són, en realitat, formes molt comunes en partits que no dirien mai que són feixistes.

Quin va ser el resultat que va obtenir vostè, algú inicialment d’esquerres?

Set punts: protofeixista. Això és el que vull explicar. El feixisme no té a veure amb la dreta o l’esquerra. El feixisme no és el contrari de l’esquerra, sinó de la democràcia.

Si, com manté vostè, la culpa de l’augment d’ideologies feixistes és una democràcia desgastada i corrupta, què en fem de la democràcia?

Millorar-la. L’única alternativa és el bon manteniment del sistema. Com Churchill, crec que és el pitjor sistema que tenim... si excloem tots els altres.

Afirma que qui s’agafa al feixisme és la gent amb por de perdre tot el que té.

Sí. El feixisme és per als que senten por, per a gent covarda, insegura. Treu el consens de la por; treballa amb això. Som fràgils i tendim a deixar-nos guiar. El feixisme no té solucions: té culpables.

Hi ha cap nacionalisme que no desemboqui en feixisme?

Crec que sí, tot i que són pocs. Sempre que el nacionalisme es faci servir per protegir de les pors i no sigui excloent. El nacionalisme català, per exemple, no és feixista. És ­inclusiu. Barcelona, amb l’atemptat de la Rambla, va donar una lliçó d’acolliment. La seva alcaldessa va fer un discurs magnífic.

Ha sentit parlar de Vox?

Ja trigava a aparèixer això al seu país. A Itàlia portem avantatge: en tenim el copyright. En els meus somnis una democràcia no permetria un partit que es declara xenòfob, però és inevitable.

Creu que aquí ens salvem?

No gaire. Aquest matí he estat en un programa de la televisió catalana i m’han explicat que els periodistes no poden fer servir les expressions exiliat o pres polític. És de riure. Això és feixisme, clarament.

Ha rebut amenaces?

Sí. A les xarxes hi havia gent que demanava la meva mort, m’odiaven, em desitjaven presó i vio­lació... Aquest és el nivell! Vaig ­haver de clausurar les presenta­cions públiques del llibre. La policia m’acompanyava arreu per seguretat, però era incòmode. El més sibil·lí que m’han dit m’ho va dir Salvini a les xarxes. Va escriure: “Si aquests són els intel·lectuals, digueu-me què puc fer?”. A canvi vaig rebre moltíssims suports, molts.

, Barcelona, 02/04/2019 - lavanguardia