massiu esclavatge xinès per a dones de països veïns del sud

https://www.hrw.org/report/2019/03/21/give-us-baby-and-well-let-you-go/trafficking-kachin-brides-myanmar-china

Resultat d'imatges de kachin women girl yunnan hrwL’any 2011 la família de la Seng Moon va acabar en un campament per a desplaçats interns després d’escapar-se dels combats a l’estat de Kachin, al nord de Birmània. Quan, al cap de tres anys, aquesta jove va fer els 16, la seva cunyada li va dir que podia trobar feina de cuinera a la veïna província xinesa de Yunnan. Ella no hi volia anar, però el salari que li oferien era molt més alt que qualsevol altre que pogués cobrar al camp de refugiats, de maner que la seva família va decidir que ho havia d’acceptar.

Anant cap a la Xina, la seva cunyada li va donar una cosa per beure, suposadament per al mareig, que va fer que s’adormís immediatament. “Quan em vaig despertar, tenia les mans lligades a l’esquena. Vaig cridar i vaig plorar demanant ajuda, però no em va sentir ningú”, va explicar mesos més tard a l’organització Human Rights Watch ( HRW). Després de passar diversos mesos tancada amb una fa­mília, la seva cunyada va tornar
per portar-la a una altra casa,
on s’havia de casar amb un xinès.

“La família em va ficar en una habitació. Em van tornar a lligar les mans. Van tancar la porta durant un o dos mesos. Cada vegada que l’home xinès em portava menjar, em violava. Al cap de dos mesos, em van treure de l’habitació, i el pare de l’home em va dir: ‘Aquí tens el teu marit. Ara sou una parella ca­sada. Sigueu amables l’un amb l’altre i construïu una família feliç’”. Al cap de set mesos, la jove es va quedar embarassada. Quan el nen va néixer i ella va demanar de tornar a casa seva, el seu marit li va dir que ningú no l’ aturaria. “Però no
et pots emportar el meu fill”, li va advertir.

El seu dur testimoni és un dels 37 que es recullen al demolidor informe Dona’ns un nadó i et que HRW va publicar ahir. Al llarg de 112 pàgines, l’organització humanitària denuncia la passivitat de les autoritats xineses i birmanes davant el fenomen del tràfic d’esposes al gegant asiàtic. “[ Tots] miren cap a una altra banda mentre traficants sense escrúpols venen dones i nenes de Kachin per al seu captiveri i abusos indescriptibles”, explica Heather Barr, autora del text. “L’escassetat de mitjans de subsistència i la falta de protecció dels drets més bàsics fan que aquestes dones siguin preses fàcils per als traficants, que tenen poques raons per tenir por de l’aplicació de la llei a banda i banda de la frontera”.

Els delinqüents s’aprofiten de la desesperació per alimentar la seva maquinària perversa. Al costat birmà, unes 100.000 persones malviuen com a desplaçats en un context bèl·lic als estats de Kachin i Shan. Mentre els homes fan la guerra, moltes famílies depenen de les dones per subsistir, cosa que les porta a buscar més bones oportunitats a la Xina, on la feina no escasseja i els sous són més alts. Malgrat que algunes ofertes són certes, moltes només són esquers per atreure aquestes joves necessitades.

D’altra banda, al costat xinès quatre dècades de política de fill únic i d’avortaments selectius per tenir un nen i no una nena han
creat una situació d’escassetat de dones. D’acord amb la British Medical Journal, al gegant asiàtic hi “falten entre 30 i 40 milions de dones”, cosa que provoca que altres tants milions d’homes, sobretot al món rural, tinguin molt poques possibilitats de casar-se i tenir
descendència. En aquesta situació, hi ha famílies xineses que opten per comprar dones i nenes de països veïns com Birmània, Laos o el Vietnam.

Segons les supervivents, la majoria van ser enganyades per familiars o coneguts en qui confiaven, que les van vendre per un preu que oscil·la entre els 2.600 i els 11.500 euros (varia depenent de l’edat i el físic). Una vegada al país veí, solen ser tancades i violades fins que procreen i la família s’assegura la continuïtat del seu llinatge.

Fins ara, ningú no sap del cert quantes dones són venudes cada any. Mentre que la Comissió de Drets Humans birmana va registrar 226 casos el 2017, els activistes consideren que aquesta xifra només representa una petita part i que el total podria ser molt més alt. “És difícil saber si puja o baixa,
però diversos experts consideren que la xifra augmenta mentre el conflicte a Kachin continua”, afirma Barr.

A part dels abusos físics i emocionals, moltes d’aquestes dones són obligades a treballar a la casa i les terres de la família capturadora. Mentre que unes quantes es van aconseguir escapar per tornar al seu país gràcies a l’ajuda de la policia xinesa, la majoria ho van fer pels seus propis mitjans, preguntant a estranys fins a trobar algú que els pogués donar un cop de mà. Això sí, per aconseguir-ho gairebé totes van haver de deixar enrere els seus fills, que la família sempre sol tenir controlats.

El pitjor és que, quan tornen a casa, el calvari no s’acaba. Primer, perquè moltes arrosseguen un fort trauma i tenen problemes físics derivats dels abusos a què els seus cossos han estat sotmesos. A més a més, el conflicte militar continua, de manera que s’enfronten a la mateixa angoixa financera que tenien abans del segrest. I, per si no fos prou, els persegueix l’estigma del deshonor que suposa haver mantingut relacions sexuals sense estar casades. “La gent et mira amb menyspreu perquè has estat traficada a la Xina”, va dir una supervivent a Barr. Per rematar-ho, n’hi ha que no suporten estar separades dels fills que han deixat enrere per poder fugir, de manera que fins i tot n’hi ha que volen tornar a la Xina per poder estar amb ells.

Per HRW, ni la Xina ni Birmània –incloent-hi els funcionaris de l’ Organització per la Independència Kachin– no fan prou atenció a aquest problema ni fan prou per ajudar les dones i nenes objectiu dels delinqüents. “Haurien de fer molt més per prevenir el tràfic, rescatar i ajudar les víctimes i portar els traficants a judici”, assenyala Barr. “Els donants i les organitzacions internacionals haurien de donar suport als grups locals que fan l’àrdua feina que els governs no estan fent per rescatar-les i ajudar-les a recuperar-se”.

, Hong Kong, 21/03/2019 - lavanguardia

Aprovada el 1979, la llei del fill únic combinava propaganda, pressió social i penalitzacions econòmiques per aconseguir els seus objectius. Escudant-se en la seva importància per facilitar el desenvolupament de la nació, la seva aplicació va ser molt estricta, i durant anys es van registrar milers d’esterilitzacions i avortaments forçosos, infanticidis i la persecució i empresonament dels que s’atrevien a denunciar els fets.

Amb el pas dels anys i l’augment de l’esperança de vida, la legislació es va anar relaxant, fins que l’any 2016 tothom va tenir dret a tenir la parelleta. Les autoritats defensen que aquest experiment social va evitar uns 400 milions de naixements, cosa que els va servir per controlar el creixement de la població i lluitar contra la pobresa.

Tot i això, a part de la baixada de la taxa de natalitat o de la reducció de la població activa, una de les grans xacres associades amb la llei del fill únic és la diferència entre el nombre d’homes i dones que avui dia hi ha a la Xina. La limitació de tenir només un fill, sumada a la tradicional preferència per l’ home, va provocar que durant anys les parelles recorreguessin als avortaments selectius per complir amb les seves expectatives. Com a resultat, el país té més de 30 milions d’homes solters que difícilment trobaran parella en el futur, cosa que alimenta el mercat del tràfic de dones dels països veïns.

21/03/2019 - lavanguardia