la (in)competència dels partits indepes perjudica l’Administració Pública
Es el conte de la vella. Cada setmana els portaveus dels grups parlamentaris catalans es reuneixen a la junta per debatre sobre l’ordre del dia. I cada setmana es troben amb quatre pàgines amb tota una llista de designacions i renovacions pendents de càrrecs de les institucions catalanes. És tan llarga (més d’un centenar de noms), que ja es fa feixuc abordar la feina i posar-hi call. La llista és llarga. Ni més ni menys que 109 renovacions pendents en 28 organismes.
Hi ha renovacions pendents molt significatives, com les dels membres del Consell de Garanties Estatutàries (CGE) o la presidència del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), vacant des del 2016. També, a la Sindicatura de Comptes o al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Ara, però, a tot aquest reguitzell de càrrecs caducats s’hi afegirà un de prou rellevant i que a la junta de portaveus del Parlament hauran de subratllar amb florescent: el Síndic de Greuges, Rafael Ribó.
Ribó va ser reescollit formalment l’1 de març del 2010, durant el segon govern del tripartit, amb José Montilla de president de la Generalitat. La durada del mandat és de nou anys: per tant, dijous 28 de febrer va finir el seu càrrec. Per llei no pot ser reelegit i des de divendres és defensor del poble català en funcions.
El procediment per nomenar un nou Síndic és senzill: el president del Parlament, en el termini de deu dies a comptar des que queda vacant la plaça, declara formalment obert el procés. S’obre, aleshores, un mes perquè els grups parlamentaris presentin candidats. D’entre tots ells, la Mesa de la Cambra catalana n’haurà de proposar un nom i convocar un ple. Però si el tràmit no és complex per se, sí que ho pot ser renovar el càrrec a causa de la fragmentació i la divisió paleses al Parlament de Catalunya. El nou Síndic ha de ser escollit per una majoria de tres cinquenes parts dels escons. És a dir, 81 diputats. Requereix un gran consens, més si tenim en compte que el procés sobiranista ha partit per la meitat la Cambra. Cal recordar que la llei no permet una elecció del Síndic en segona volta només amb majoria absoluta (68 diputats). Amb tot, la clau de volta està en el PSC.
Durant el procés independentista bona part de les renovacions han quedat oblidades. A més, les legislatures han estat curtes, i per això els procediments no s’han pogut completar. A vegades, ni tan sols plantejar. I cal tenir en compte que durant vuit mesos a Catalunya es va suspendre l’autogovern amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Hi ha nomenaments als llimbs des de fa anys. Fins i tot hi ha cadires d’organismes que no han estat mai ocupades, com les de l’òrgan col·legiat de la llei de Transparència: un ens ideat per resoldre procediments sancionadors que afectin alts càrrecs del Govern. La norma va ser aprovada el 2014... Encara més: el Consell Fiscal de Catalunya no té president des de la seva creació; tampoc l’Agència Catalana de Protecció Social: algunes parts de la llei sobre la matèria van ser suspeses pel Tribunal Constitucional (TC).
El bloqueig en les renovacions s’explica per la polarització de la política catalana en l’àmbit nacional. Moltes d’aquestes no escapen als interessos polítics. La més evident, la de la CCMA, l’ens de govern de TV3 i Catalunya Ràdio. El desembre del 2018 tot semblava encarrilat perquè es renovessin els sis càrrecs del seu Consell de Govern. Així ho havien pactat JxCat, ERC i Cs (la formació liberal cedia un dels dos consellers que podia assignar al PSC). Tot se’n va anar en orris dos dies després: Ciutadans va congelar el pacte arran de les declaracions de Quim Torra sobre la via eslovena per obtenir la independència. A més, els consells professionals reclamen que s’adjudiquin les places per concurs públic.
Per tant, ara com ara, la presidència en funcions encara l’ocupa Núria Llorach (proposada per CDC) des del juny del 2018 i després de la renúncia de Brauli Duart (CDC) per anar a la conselleria d’Interior com a número dos de Miquel Buch. Si hi afegim que el 17 de desembre del 2018 Josep Vilar (PSC) també va cessar del seu càrrec, ens trobem amb ’un Consell de Govern de la CCMA en què dos dels sis càrrecs estan vacants. A més, tres dels que encara hi són, nomenats el 2012, tenen el mandat caducat. Així que només un representant compleix. A tot això, cal sumar-hi els 16 membres del Consell Assessor de Continguts i Programació de la CCMA. Tots van acabar el seu mandat el juliol del 2016 i catorze d’ells segueixen en funcions.
La llista de càrrecs que esperen la renovació és extensa. Al Consell de Garanties Estatutàries hi ha nou cadires. El novembre del 2015 van caducar dos càrrecs, i el desembre del 2016, un tercer, Joan Ridao, va renunciar per formar part de l’equip de lletrats del Parlament. El novembre del 2018 van finalitzar dos mandats més. Total: només tres membres compleixen i hi ha una vacant.
Més exemples. La Sindicatura de Comptes és l’òrgan que fiscalitza els comptes i la gestió econòmica de la Generalitat. Quatre dels seus sis càrrecs estan en funcions. Igualment està pendent la substitució del director de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades.