sistema electoral i Senat distorsionen la democràcia
La distorsió democràtica que registra l’elecció del Senat es podria tornar en contra del centre i la dreta a la cita electoral del 28 d’abril. Si, finalment, el PSOE fos el partit més votat el 28- A, però PP, Ciutadans i Vox sumessin la meitat o més dels sufragis emesos, podria donar-se la paradoxa que el centre i la dreta controlessin el Congrés (sempre que reunissin més de 175 escons), però es quedessin en minoria a la Cambra Alta. La raó d’això és el caràcter majoritari de l’elecció, ja que la llista més votada al Senat s’emporta tres dels quatre llocs en disputa a la majoria de províncies, i la segona ha de resignar-se amb la plaça restant (i les altres forces polítiques, amb cap).
L’elecció al Senat és nominal i els votants poden escollir el candidat de qualsevol llista, però a la pràctica s’imposa la disciplina de partit i es reprodueix la mateixa correlació de forces que al vot al Congrés. A més, pel seu caràcter insular, les Balears i les Canàries aporten un total de nou circumscripcions (algunes amb un sol senador a elegir), mentre que Ceuta i Melilla escullen dues actes cada una, que s’adjudica la formació més votada.
La magnitud de la distorsió democràtica s’aprecia en què, amb poc més del 33% dels vots emesos (calculats a partir de la suma de les paperetes del candidat popular més votat a cada província o circumscripció: 59 en total), el PP va obtenir un 62% dels 208 senadors elegits en les legislatives del 2016. En canvi, el PSOE, que va aconseguir prop d’un 23,5% de les paperetes, va obtenir poc més d’un 20% dels senadors. I la situació va ser més punyent per a Podem, els candidats del qual van aconseguir gairebé un 20% de les paperetes, encara que només van obtenir un 8% dels escons de la Cambra Alta. Esclar que Ciutadans va recollir un 11% dels vots al Senat (més de dos milions i mig de paperetes), però el partit d’Albert Rivera no va obtenir cap senador electe.
Aquest pervers mecanisme podria portar ara a una situació inversa. D’acord amb una projecció territorial del sondeig de GAD3 publicat per La Vanguardiael 17 de febrer, el PSOE seria el primer partit a 27 províncies (o a unes 30 circumscripcions). Aquesta circumstància li suposaria un mínim de
103 senadors dels 208 que s’escullen a les eleccions legislatives. Si a aquest còmput s’afegeixen els
18 senadors socialistes designats pels parlaments autonòmics, la xifra final s’elevaria a 121 (veure gràfic adjunt) en una Cambra composta per 266 seients (cosa que situa la majoria absoluta a 134).
En canvi, el Partit Popular només obtindria 84 senadors que, juntament amb els 19 d’actuals de designació autonòmica (i pendents dels resultats del 26 de maig en les comunitats que renoven les seves cambres), sumaria un total de 103. I això significa que, fins i tot afegint-hi els sis de Cs i l’únic de Vox per designació autonòmica, el centre i la dreta sumarien un total de 110 seients, a 24 de la majoria absoluta. Per la seva part, l’esquerra (PSOE i Podem) sumaria 128 senadors i en necessitaria almenys sis més del contingent nacionalista (un total de 28) per reunir la meitat més un del Senat.
Tot i això, aquesta correlació es veuria radicalment alterada si el centre i la dreta intentessin un mínim reagrupament del vot. Per exemple, si populars i Vox es presentessin amb llistes conjuntes i aconseguissin que tots els seus votants al Congrés també donessin suport a aquestes candidatures al Senat, llavors aquella coalició reduiria a 13 les circumscripcions on el PSOE seria la força més votada, mentre que la llista de PP i Vox guanyaria en 37 districtes. D’aquesta manera, sense comptar amb els sis senadors autonòmics de Cs, el bloc de la dreta ja sumaria la meitat de la Cambra (133 ). I la majoria del centre i la dreta seria encara més aclaparadora si presentés una candidatura única al Senat i la gairebé totalitat dels respectius votants de PP, Cs i Vox li donessin suport. En aquest cas, el bloc conservador aconseguiria 160 dels 266 senadors de la Cambra. És a dir, els sobrarien suports per tirar endavant la seva proclamada aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Ara bé, els assajos de coalicions mostren que no sempre es recullen tots els vots que sumen per separat cadascun dels socis. En els comicis del 2000, el PSOE i IU van concórrer en coalició al Senat en desenes de províncies, sense que això evités una nítida majoria del PP ni una visible fuga de vot d’esquerra en l’elecció a la Cambra Alta.