"La catastròfica política antidroga de Trump", Don Winslow

Donald Trump s’ha proposat de restablir una de les polítiques socials més catastròfiques de la història dels Estats Units: la guerra contra les drogues.

El president vol tornar-nos a una era ja periclitada d’empresonaments massius i guerra declarada contra el narcotràfic que va contribuir sensiblement a augmentar la població reclusa del país, la més important del món en l’actualitat, amb 2,2 mi­lions de presos. Pel que sembla, aquesta xifra no li sembla prou gran, al president justicier, ni l’hi semblava al seu còmplice, l’exfiscal general Jeff Sessions.

Trump i Sessions opinen que la guerra contra les drogues ha estat fabulosa. O bé ignoren lamentablement la realitat, o bé han decidit ignorar-la a cons­ciència.

Com a autor d’ El poder del perro, i ara de La frontera, vaig passar gairebé vint anys documentant-me i escrivint sobre la guerra contra el narcotràfic. Després de cinc dècades de conflicte, les drogues són ara més barates, més accessibles i més potents que mai, com el mateix Sessions va reconèixer al seu moment. Si aquesta és la idea que el senyor Trump té de l’èxit, no em vull ni imaginar què serà per ell el fracàs.

L’ anomenada guerra contra les drogues va quadruplicar la nostra població reclusa –formada aclaparadorament i desproporcionadament per minories–, va generalitzar la imposició de la cadena perpètua a delinqüents no violents, va militaritzar els nostres cossos policials, va promoure l’horrorós concepte de la privatització de les presons (és a dir, el sistema penitenciari com a font de beneficis empresarials), va fer miques la Carta de Drets constitucionals i va costar més d’un bilió de dòlars als contribuents.

Potser Trump ignora tot això? Sens dubte el president i qui va ser el seu principal braç executor en matèria judicial són conscients que els delictes violents han assolit mínims històrics als Estats Units i saben que la majoria dels criminòlegs estan d’acord que l’empresonament va ser un factor molt secundari en la disminució d’aquesta mena de delictes, que ja fa tres dècades que dura. Les causes més importants van ser els canvis demogràfics, la millora de les tècniques policials, les polítiques d’assistència social i un fort creixement econòmic.

Trump i Sessions esmenten un increment en les taxes d’homicidis en algunes ciutats dels Estats Units des de l’any 2015. Però gairebé la meitat d’aquests assassinats, majoritàriament relacionats amb bandes organitzades, van tenir lloc en un sola ciutat: Chicago. La resta es concentrava principalment a Houston, Baltimore i Washington. De fet, l’índex de morts violentes a Nova York ha baixat un 25 per cent durant aquest període.

Trump i Sessions culpen d’aquesta violència el narcotràfic, però aquesta afirmació és, com a mínim, reduccionista.

Fixem-nos en el cas de Chicago. Alan Neuhauser assenyalava en un article de US que el cos de policia de Chicago ha vist reduït en un 25 per cent el nombre dels seus detectius d’homicidis des de l’any 2008. I fa dos anys l’estat d’Illinois va retallar dràsticament el pressupost destinat a programes d’assistència social i prevenció de la violència, cosa que es va traduir de manera directa en un augment significatiu dels crims violents.

El superintendent de la policia de Chicago, Eddie Johnson, ha declarat: “Barris empobrits, gent sense esperança... D’aquí és d’on surt tot plegat. Mostri’m un home sense esperança i jo n’hi assenyalaré un que està disposat a agafar una arma i fer qualsevol cosa amb ella”.

Johnson té raó. Un estudi del Brennan Center for Justice demostra que les ciutats que han patit com a mínim una dècada d’empobriment i augment de l’atur són precisament on més ha augmentat la violència.

Que hi hagi una relació directa entre pobresa i delinqüència no hauria de sorprendre el president dels Estats Units, ni l’excap del seu ministeri fiscal, però pel que sembla, així és.

Trump vol retallar els pressupostos destinats a programes d’assistència i benestar social i tornar a l’era de les detencions i els empresonaments massius. En resum, a la guerra contra les drogues. Pretenen canviar mesures polítiques que funcionen per d’altres que han demostrat la seva absoluta ineficàcia.

L’ajudant de Sessions, Steven Cook, va afirmar en declaracions al Washington “El tràfic de drogues és intrínsecament violent. Els narcotraficants mouen grans quantitats de diners líquids. No poden resoldre les seves disputes als tribunals. Les resolen al carrer i recorrent a la violència”.

El senyor Sessions ha fet declaracions semblants.

I tots dos tenen raó: el tràfic de drogues és intrínsecament ­violent.

A causa de la prohibició de les drogues.

La nicotina és una droga legal, i les companyies tabaqueres no van tirant trets pel carrer. L’alcohol és una droga legal i no es veuen bandes massacrant-se unes a altres pel dret a vendre cervesa i whisky (tal com passava en temps de la prohibició).

Hi ha, naturalment, una altra diferència fonamental entre els narcotraficants i els que venen alcohol o tabac, i és que aquests últims són en la seva immensa majoria blancs. Si vens drogues il·legals, acabes a la garjola; si vens alcohol o tabac en quantitats ingents, et conviden a la Casa Blanca.

Les desigualtats racials són innegables: els homes afroame­ricans tenen tretze vegades més probabilitats d’anar a la presó per delictes relacionats amb el narcotràfic que els blancs, que presenten un consum d’estupefaents relativament molt més gran. Les condemnes a la presó que afecten els afroamericans són un 13 per cent més llargues que les que afecten els blancs. La guerra contra les drogues ha estat en bona part una guerra contra la gent de color.

Pel que sembla, a l’actual administració dels Estats Units no li importa que les polítiques siguin racistes. Encoratjat pel seu cap, el senyor Sessions va instar els fiscals federals a sol·licitar sistemàticament sentències màximes per a tots els delictes relacionats amb les drogues, fins i tot per als no violents.

És un error i un despropòsit en tots els sentits.

Sabem que els programes de rehabilitació i tractament de drogodependents són molt més eficaços que la presó a l’hora de reduir el consum de drogues. De fet, a les nostres presons abunden les substàncies il·legals, i els que hi ingressen sent addictes solen sortir-ne sent addictes. Si l’empresonament massiu funcionés, el nostre problema amb les drogues no hauria d’haver millorat a hores d’ara, i no al contrari?

Però en lloc de fer un esforç decidit per resoldre el problema de les drogues en el seu origen –en un moment en què mor més gent dels Estats Units per sobredosi d’opiacis que no pas per accidents de trànsit–, Trump es dedica a agitar davant l’opinió pública trompe-l’oeils com el mur fronterer –que no farà absolutament res per reduir l’afluència de drogues– i advoca per “tancar-los a tots”, esgrimint declaracions fàcils que posen de manifest la seva mandra intel·lectual i que potser com a proclames són eficaces, però que com a mesures polítiques resulten esfereïdores.

L’empresonament massiu és, a més, desastrós des d’un punt de vista fiscal.

El Govern de Trump, que es vanta de les seves retallades pressupostàries, pretén “am­pliar” les nostres despeses en presons, malgrat que un any d’internament en una cel·la de Califòrnia surt més car –75.650 dòlars– que un curs a Harvard. El 2012 els Estats Units gastaven 63.400 milions de dòlars a l’any en la seva maquinària peniten­ciària. Trump vol gastar-ne encara més.

Arremeten contra les bandes que empunyen armes, però no ho fan tant contra els que ­promouen l’ús d’armes entre l’opinió pública dels Estats Units. L’ Associació Nacional del Rifle ( NRA) va donar més de trenta milions de dòlars a la campanya presidencial de Trump, que al seu torn va prometre –entre altres coses– posar fi a les “zones lliures d’armes”. L’exfiscal general Sessions ha obtingut la màxima qualificació que atorga la NRA als polítics en actiu (a més de 35.750 dòlars en contribucions a la seva cam­panya per al Senat) i va votar en contra de la comprovació d’antecedents penals en els possibles compradors a les fires d’armes.

La meva novel·la Corrupción policial tractava sobre la lluita del Departament de Policia de Nova York contra les drogues i les armes. La investigació que vaig dur a terme en el moment d’escriure-la demostra que la major part de les armes fetes servir per bandes violentes pro­cedeixen d’estats amb una reglamentació permissiva respecte a l’ús d’armes i cap restricció respecte a les fires d’armes. Des d’aquests estats, els compradors traslladen les armes per la “ Canonada de Ferro” de la Interestatal 95 i la seva xarxa annexa de carreteres fins a ciutats com Chicago, Baltimore i Washington: armes que els cossos poli­cials s’esforcen agosaradament per retirar dels carrers i que acaben amb la vida de bergants, però també de vianants innocents i policies. Trump i Sessions, però, advoquen per relaxar les escasses restriccions encara vigents.

Això no és llei i ordre. És arbitrarietat i desordre.

En l’última etapa del govern d’Obama per fi comencem a veure una política més assenyada respecte a les drogues il·legals: clemència per als delinqüents no violents que complien llargues condemnes a la presó, voluntat de posar fi a les sentències mí­nimes obligatòries, una actitud menys agressiva respecte al compliment de la reglamentació contra la marihuana, o l’abolició de la privatització de les presons a nivell federal.

En les seves infinites presses per desfer, sense solta ni volta, tot el que va fer Obama, Trump vol revertir aquells avenços i reprendre una política obsoleta i fracassada que només donarà com a resultat més patiment, més malbaratament i més morts.

És a dir, una catàstrofe.

10-III-19, lavanguardia, Don Winslow