"Trilogia de les drogues", entrevista a Don Winslow
Es diu Winslow. Don Winslow. Té 65 anys i fins als 40 i escaig va treballar com a detectiu privat. Avui és un dels novel·listes que tenen més èxit comercial al món, en el seu cas sobretot a través de l’anome nada trilogia de les drogues, que es va iniciar amb El poder del perro (2005), va continuar amb El cártel (2015) i ara arriba a la seva culminació amb La frontera (Harper Collins), un patracol de més de 900 pàgines en què retrobem l’agent Art Keller, que arriba a director de la DEA, i en l’altre bàndol veiem com els joves, fills o nets dels mafiosos fundadors, aconsegueixen el control de sagnants càrtels com el de Sinaloa. El mètode Winslow no enganya ningú: acció trepidant, diàlegs que es poden tallar amb un ganivet, violència, ritme, sexe, intrigues...; el que en cinema seria una superproducció amb actors famosos i molt de pressupost (de fet, Ridley Scott prepara una sèrie de tota la trilogia). Winslow respon per telèfon a les preguntes de La Vanguardia des de casa seva a Califòrnia.
Per què una tercera part?
La particularitat d’aquest lliurament és que reflecteix el que passa als EUA: la frontera, l’emigració, els canvis polítics...
Tres i prou? Per què no quatre o sis?
No vaig creure mai que serien tres. Amb el primer vaig donar el tema per tancat, i amb el segon em va passar el mateix. Però, desgraciadament, van arribar coses noves i terribles: l’epidèmia d’heroïna als EUA, les taxes d’assassinats a Mèxic, l’arribada de Trump... Li prometo que aquest és l’últim.
Els lectors han pogut seguir Art Keller durant un llarg període, des dels anys setanta fins a l’actualitat. Com ha canviat amb el temps?
Molt. Comença sent un idealista, després el tracte amb els càrtels el trastoca, l’obsessiona la idea de la revenja i es torna rígid en la seva idea de la justícia, es fa més sagnant, es converteix en algú introvertit. Malgrat això, tot i que més desitjós de revenja que de justícia, Keller continua sent Keller.
El narco Adán Barrera –que aquí ja és mort– és més Pablo Escobar o més el Chapo?
Podria ser qualsevol dels dos perquè són de la mateixa generació, la que té a veure amb els inicis del narcotràfic, els pares fundadors, l’un a Colòmbia i l’altre a Mèxic. Però aquest llibre va d’una altra generació, sense la seva personalitat carismàtica, ni el background d’aquesta gent . Bé, hi ha una cosa que sí que té a veure amb la desaparició del Chapo –en el seu cas, per detenció–: el caos en què s’enfonsa la seva organització i tots els moviments que es duen a terme per omplir aquest buit.
Pels pobles per on passa Keller hi ha cartells amb el lema “ Adán viu”.
Sí, la gent els veu com a ídols, perquè ajuden les seves comunitats, alhora que, d’altra banda, les massacren. Són capaços de tallar caps, però també d’obrir un hospital o una escola.
Llegim que hi ha més de 250.000 morts tan sols a Mèxic...
Mèxic passa el període més sagnant de tota la seva història, i EUA, el pitjor des de la guerra civil del 1861-1865, molt més mortífer que totes les guerres exteriors que hem mantingut com a país.
Mostra els càrtels com a monarquies antigues, amb els seus rituals i els fills que succeeixen els pares.
Són organitzacions hereditàries, arbitràries i estructurades jeràrquicament, amb cops d’Estat, també com passava a les monarquies europees, exemple de malbaratament, ostentació i explotació del poble.
Com són els narcos joves?
Molt diferents. Els vells venien del camp, treballaven els conreus, tenien cultura de l’esforç, van lluitar molt per arribar on van arribar. La generació següent va néixer i va créixer en la riquesa absoluta i això els ha donat certs vicis, una corrupció i perversió més grans i menys tolerància a l’adversitat. Si llegeix Shakespeare, Enric IV i Enric són grans obres, però el personatge d’ Enric VI és el més complex i fascinant. Passa una cosa semblant.
A la ficció solem veure la corrupció del costat mexicà, però vostè és molt dur mostrant la podridura a l’altra banda, als EUA.
El tràfic de drogues no és un mal procedent de l’espai exterior. Els nord-americans –i vostès els europeus– som els consumidors mundials de droga més importants, som els creadors d’estructures criminals per a aquest comerç, gran part dels beneficis són nostres, en termes econòmics: bancs, immobiliàries i institucions de tot tipus als EUA es beneficien dels diners del narcotràfic, també polítics. Enviem cada any 64.000 milions de dòlars a uns psicòpates perquè vagin matant la població. Una mica de culpa en tindrem, oi?
El seu president dels EUA a la ficció, John Dennison, vol construir un mur. A qui ens recorda?
Escric sobre el nostre temps: aquest llibre s’ambienta al present, no hi ha res que no hagi passat en la realitat. El mur de Trump no serveix per a res: ni atura les drogues –que entren pels ports– ni el crim.
I per què ho fa, doncs?
Perquè ho va prometre en campanya. Cap expert no recomana un mur. Necessitem un líder més madur, que escolti els entesos del mateix Govern, que permeti que l’eduquin. No un fatxenda que vol imposar els seus prejudicis.
Si Shakespeare fos viu, escriuria sobre la guerra de les drogues?
No en tingui cap dubte, treballaria per a HBO o Netflix. Dickens faria el mateix: sèries. Tornarien una vegada i una altra al que tingués més èxit: diverses temporades de la família reial anglesa, per exemple.
La primera causa de mort entre els menors de 55 anys al seu país...
...és la sobredosi.
Quines solucions hi ha?
Legalitzar el comerç de drogues, així es destinarien els recursos d’aquesta guerra a qüestions com el desenvolupament econòmic, la salut, l’educació...
Però, si les legalitzem, potser no tindrem criminals, però es multiplicarien els addictes, no troba?
Les experiències al Canadà, Portugal, Holanda i altres llocs no van en aquest sentit, tot i que allà es tracta de drogues toves. Però estem en la pitjor situació que hàgim viscut mai i alguna cosa diferent caldrà fer.
Quina sèrie o pel·lícula de narcotràfic recomana?
Cap. No les veig, no n’he vista mai cap. És una cosa deliberada, perquè no em pertorbi la percepció com a narrador. Prenc els meus apunts directament de la realitat.