> "La millor política educativa del món (no, no és la catalana)", Timo Riiho <

Timo Riiho, catedràtic; analitza l’educació finlandesa, la millor d’Europa segons l’OCDE.
Tinc 61 anys: un bon professor és qui sap aprendre i cada vegada gaudeixo més sent-ho. Vaig néixer a Kotka, Finlàndia. Sóc catedràtic de Llengües Iberoromàniques de la Universitat d’Hèlsinki. A punt de ser avi. Sóc luterà sense fervor. Ni d’esquerres ni de dretes: sóc un liberal.

Els estudiants finlandesos són els millors d’Europa a l’avaluació PISA de l’OCDE. Els seus professors, tanmateix, no estan més ben pagats ni les seves escoles més ben equipades. El professor Riiho aventura una explicació: els finlandesos no fan política amb la seva educació –pública i gratuïta– i exigeixen més titulació, idiomes i especialització que nosaltres als aspirants a la docència. I com que li exigeixen molt, el docent a Finlàndia gaudeix de molt de prestigi i reconeixement social. El doctor Riiho ve a col·laborar –i es paga el viatge– amb l’escola Onze de Setembre de Sant Quirze, convidat pel professor Joan Serrat i Rodeja, que vol aprendre.

 

Per què l’educació finlandesa és la millor d’Europa?
Per començar, perquè mantenim la nostra educació per sobre del debat polític partidista. En canvi, em sorprèn i m’irrita –perquè estimo aquest país– com aquí, cada vegada que guanya el PP o el PSOE, volen canviar de dalt a baix el sistema educatiu.
Una altra mostra que la nostra democràcia s’ha degradat en partitocràcia.
Doncs hi hauria d’haver institucions més enllà dels partits: consensuades per tots i gestionades per una societat civil activa, diversa i plural. L’educació és massa important per deixar-la a les mans exclusives dels polítics i ha de tenir un consens a prova d’eleccions.

Ja m’explicarà com ho aconsegueixen a Finlàndia.
El primer que necessita un bon professor és que els polítics el deixin treballar...

Un bon professor i tothom.
... Després, la bona educació és la que no deixa ningú enrere. Ningú. A Finlàndia, el 99,9 per cent de l’educació és pública i gratuïta, però pública no vol dir burocràtica: la societat civil s’implica en la seva gestió. Està finançada a mitges per l’Estat i els ajuntaments.

Amb generositat?
No més de la possible. De fet, ara mateix, com a conseqüència de la crisi, és probable que augmenti el nombre d’alumnes per aula fins a quaranta.

Suposo que els finlandesos paguen millor que nosaltres els professors.
No és així. Els sous –els he comprovat– dels ensenyants a Finlàndia no són superiors als dels espanyols. Són semblants.

Llavors no és qüestió de sou.
No senyor. El que sí que he observat és que a Finlàndia els requisits d’accés al professorat són més exigents que els seus.

Expliqui’ns.
Per començar, tots els professors han de parlar perfectament les dues llengües del país: suec i finlandès. Perquè Finlàndia és un Estat bilingüe, ja que hi ha una minoria –el 6 per cent– suecoparlant.

Vostè parla suec, també?
Naturalment: sóc funcionari. A més, hem de parlar anglès. Els mestres de primària necessiten la llicenciatura en Pedagogia i la majoria completen una altra llicenciatura universitària en una matèria específica: Exactes, Física, Biologia, Lingüística... Molts obtenen el doctorat abans de començar a ensenyar i hi ha una considerable i molt útil proporció a l’aula d’especialistes en problemes del llenguatge i en trastorns de l’aprenentatge.

En què es nota tota aquesta exigència?
Que no tenim ni suspens ni fracàs escolar tal com ho entenen vostès. Quan un nen es queda endarrerit, el pedagog és el mateix professor i hi intervé.

Però hi ha nens amb menys aptituds que d’altres... o potser a Finlàndia no?
He assistit a aquest debat altres vegades. Els nens amb menys capacitats, en principi, no se segreguen, perquè incloent-los amb els altres milloren i els millors n’aprenen encara més tenint l’oportunitat d’ajudar-los.

Però a Finlàndia vostès tenen pocs nens immigrants, oi...?
Sí, és així, perquè per a un extracomunitari és molt difícil aconseguir permís de residència. Finlàndia s’ha distingit històricament a Europa per aquesta política.

... I és més fàcil ser solidari amb qui és com tu.
És la història la que ens fa així. Durant 800 anys ens van dominar els suecs; i després els russos durant 100 anys més. Per això, l’escola finlandesa sorgeix amb la voluntat de recuperar la llengua nacional al segle XIX. I no voldria parlar malament del meu país...

Només es corregeix l’error que s’admet.
... Però li recordaré que les últimes eleccions legislatives les ha guanyat un partit gairebé d’extrema dreta que ha insistit a mantenir la immigració en mínims. Així que ja veu que no tot és tan formidable.

Són un país petit i homogeni.
Una vasta geografia per a tot just una mica més de cinc milions d’habitants. Però és més aviat l’educació la que ens converteix en una nació homogènia, i no al revés.

I la formació professional és bona?
El que li puc dir és que el sistema és molt flexible i permet compaginar amb facilitat ensenyaments professionals i acadèmics: el pas d’un cicle a l’altre és habitual.

Encara que traiem pitjors notes que vostès en PISA, ens enveja en alguna cosa?
Sens dubte: aquí la família és un factor d’influència beneficiosa molt més gran que a Finlàndia i vostès socialitzen millor els seus nens i joves. La família finlandesa massa sovint creu que l’educació és competència exclusiva de l’escola.

I quin és el problema?
Que l’educació no és exclusiva ni de l’escola ni dels professors: tots ens hi hem de comprometre. I encara que treguin bones notes a l’Informe Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants (PISA) de l’OCDE, els nostres nois, en general ben formats intel·lectualment, no sempre són ben educats.

Vostè parla un castellà excel·lent.
I entenc el català. No té mèrit: sóc catedràtic de Llengües Iberoromàniques. Vaig aprendre l’eusquera, a més, per la hipòtesi d’afinitat amb el finès, perquè és un fòssil vivent apassionant i complex i perquè és substrat del castellà.

14-I-12, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia