el ’Procés' de fa 150 anys el liderava en Joan Alsina (i avui?)
Les polítiques de memòria sempre han estat selectives i sovint carregades d’ideologia. Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona va decidir canviar el nom al carrer Secretari Coloma, posat l’any 1939, i recuperar l’anterior, el de Pau Alsina. Segurament molts ciutadans es pregunten: qui és aquest Pau Alsina? Aprofito el canvi de nomenclatura per reflexionar un xic sobre qui eren i què representaven Coloma i Alsina.
Joan de Coloma fou l’hàbil i fidel secretari polític de dos reis, Joan II d’Aragó i el seu fill Ferran el Catòlic, que ha passat a la història per haver redactat l’any 1492 dos documents de gran transcendència: el reial edicte que donava 4 mesos als jueus per a convertir-se al cristianisme o abandonar els regnes dels Reis Catòlics i les capitulacions de Santa Fe, que van estipular les condicions del viatge de Colom a les Índies i concretaven els beneficis que en trauria d’aquella empresa. Els historiadors també han remarcat que Coloma, tot i casar-se amb María Pérez Calvillo, de família de conversos, defensà la cruel persecució d’aquesta minoria per la Inquisició. Coloma fou acusat de corrupte i de nepotisme, però aconseguí ser declarat innocent, i morí essent un ric terratinent. No sé per quin mèrit concret l’ajuntament de Barcelona decidí honorar Coloma l’any 1939 dedicant-li un carrer, però m’ho puc suposar: haver contribuït a la unificació religiosa i justificar la repressió dels transgressors el situava dins la més clara ortodòxia del nou règim.
I també puc comprendre la pretensió del primer Consistori franquista quan va suprimir el carrer dedicat a Pau Alsina i Rius, un teixidor de vels barceloní que fou el primer obrer elegit diputat a Corts. Eliminant el seu nom dels carrers de la ciutat es volia llançar a l’oblit un home que representava unes causes considerades malvades el 1939: l’obrerisme, l’antimilitarisme, el republicanisme i la democràcia.
El general Serrano entra a Madrid després de la revolució del 1868 (Getty)Convé recuperar la figura d’Alsina per entendre millor aquesta aversió dels franquistes. Nascut a Barcelona l’any 1830, de jove es vinculà a l’obrerisme i al republicanisme i l’any 1864 ja el trobem com a signant del manifest que defensava l’acció col·lectiva dels treballadors per forçar els patrons i l’Estat a millorar-ne les condicions laborals i de vida. Amb la revolució de setembre de 1868, tingué un destacat protagonisme: a la llista de membres de la junta revolucionària de la Diputació de Barcelona apareix en primer lloc “Pablo Alsina, obrero”. Es presentà a les eleccions a diputats de 1869 com a representant de les Societats Obreres de Barcelona, dins de la candidatura del Partit Democràtic Republicà Federal, i va obtenir 26.386 vots dels 52.058 emesos, és a dir, més del 50%.
Aprofito el fet de parlar d’aquesta època per recordar que fa 150 anys, pel gener del 1869, els espanyols foren convocats per primer cop a participar en unes eleccions democràtiques per sufragi universal masculí. I s’ha fet poc esment que un dels fets més rellevants d’aquells comicis fou el diferent comportament de Catalunya respecte del conjunt espanyol. Tot i que les candidatures “monarquicodemocràtiques” del govern de Serrano i Prim obtingueren la victòria, a Catalunya hi hagué un clar triomf republicà: resultaren elegits 28 republicans federals, set governamentals i dos de la coalició ultracatòlica. Catalunya fou l’únic territori on les candidatures del govern de Madrid foren àmpliament derrotades.
Pau Alsina tingué una actuació destacada en aquelles primeres Corts democràtiques a les quals hi presentà nombroses exposicions sobre “las reformas sociales que todos los amantes de la justicia deseamos”: llibertat de cultes, d’impremta, d’ensenyament i d’associació. Demanà la supressió de les quintes i de l’impost dels consums i que es gravés fiscalment els productes de luxe. Presentà una exposició signada per 120.000 treballadors catalans en favor de la protecció de la indústria i una altra, que defensà ell mateix en el plenari, signada per 8.000 treballadors, on es proposava la constitució de jurats mixtes entre patrons i obrers com a eina per a resoldre els conflictes laborals. Igualment donà suport a la petició presentada per diferents societats obreres per la creació d’un banc nacional dedicat a la protecció de l’obrer davant l’atur, les malalties i la jubilació. Lògicament votà contra la Constitució monàrquica del 1869 i contra l’elecció d’Amadeu de Savoia com a rei d’Espanya. A més, Alsina fou un dels dirigents del fallit aixecament republicà contra les quintes de la tardor de 1869 i hagué d’exiliar-se a França uns mesos. Tornà a Barcelona i fou un dels organitzadors del congrés del Centre Federal de Teixidors a Mà i pel setembre de 1872 fou elegit senador de la província de Barcelona, obtenint 119 vots d’un cens de 184 electors indirectes.
No penseu que els ajuntaments democràtics han trigat massa temps en restituir l’honor i la memòria d’aquest barceloní que fou el primer en parlar al Congrés dels Diputats en nom dels treballadors? No seria un bon exercici democràtic recordar els valors que propugnava llavors Pau Alsina? Penso que no són gaire diferents dels que avui encara ens cal defensar.