"Injustícia", Manuel Castells
És difícil una avaluació equànime de la causa oberta al procés quan hi ha tantes passions contradictòries desfermades. És normal, perquè es tracta de la qüestió fonamental de la identitat nacional, tant per a catalans com per a espanyols. I és sabut que les emocions solen predominar sobre la raó. Però hauria de ser possible una reflexió serena sobre un tema que s’entremesclarà en la vivència quotidiana del nostre país en temps venidors. I que, potser, engendri drames individuals i col·lectius que ens amarguin l’existència. Ja s’ha esgotat la tinta, inclosa la de la meva ploma, intentant analitzar els orígens, causes i conseqüències d’aquesta ruptura de la convivència. No tornem sobre el tema, ja hi ha les hemeroteques, les biblioteques i els llocs d’internet per a qui vulgui entendre i no només vociferar.
Ni tampoc no és necessari allargar-se sobre el que és obvi: que un conflicte polític requereix un tractament polític i no judicial. I això intenten els que des d’ Espanya (com Sánchez) i des de la Catalunya que no se sent Espanya (com Junqueras) busquen crear les bases d’una relació constructiva que miri cap al futur possible en lloc de clavar els pendons en un passat impossible fet de fragments atroços de la nostra història. Però hi ha alguna cosa més, per sobre de la política: l’ètica. En un món òbviament en descomposició, aquí, allà i més enllà, l’únic que ens pot salvar com a espècie i com a societat és el recurs a valors ètics fonamentals de la nostra dignitat com a humans. Drets humans en el sentit ampli. Traduïts en el respecte personal i institucional a l’altre, qualsevol que sigui aquest altre. En aquest sentit, institucions democràtiques que es comportin com a tals constitueixen la connexió necessària entre l’ètica i la política, entre l’haver de ser moral i l’ésser social legal. Desgraciadament, l’observació imparcial del que està passant en el procés a l’independentisme al Tribunal Suprem fa témer que s’està forjant una tremenda injustícia. Una injustícia que serà recordada en la història com a tal i que tacarà per molt de temps la credibilitat democràtica del nostre país, despertant els dimonis inquisitorials que van caracteritzar Espanya durant la major part de la seva existència com a nació. Dimonis que es disposen a assumir-se com a senyories. I no només Vox. I no només la dreta, tal com observem en actituds visceralment intolerants d’algunes icones socialistes. Quina és l’arrel de la Inquisició en les seves múltiples encarnacions? La presumpció de culpabilitat. I la immobilitat d’un dogma de fe que comporta la condemna per simplement per posar-lo en qüestió. Doncs bé, hi ha símptomes d’aquests prejudicis en la pràctica judicial a la qual assistim.
En els meus estudis de Dret a les facultats de Barcelona i París vaig aprendre que un procés penal jutja, i eventualment condemna, actes, no intencions. La intenció provada pot ser un agreujant, però no un acte delictiu si no vulnera a la pràctica cap dret protegit per la llei. De manera que, més enllà del rebuig subjectiu de la legitimitat establerta per la Constitució del 78, fins i tot dins de les normes de la mateixa Constitució, si no hi ha actes que tinguin la conseqüència material de subvertir la seva ordenació, no hi ha delicte, ni presumpció de delicte, per moltes declaracions d’intenció que es facin. La declaració unilateral d’independència per una part del Parlament de Catalunya va ser un brindis al sol sota la pressió emocional del moviment social independentista, com han declarat els seus autors reiteradament. I no per covardia, perquè han demostrat la seva disposició al sacrifici en nom dels seus ideals. La declaració ni tan sols es va publicar al Diari Oficiali no va comportar cap acte administratiu. Intenció, no acció. A mi em sembla un acte irresponsable, però la irresponsabilitat no és un delicte, perquè si fos així hi hauria molts polítics a la presó.
Es va convocar un referèndum des de les institucions per votar sí o no a la independència. Les dues opcions, independentment que la meitat de l’electorat el boicotegés. Però aquell referèndum tampoc no va tenir cap conseqüència legal ni pràctica, encara que s’utilitzés com a referència de legitimitat. Va ser, esclar, un acte de desobediència al Govern de l’ Estat, i com a tal podria castigar-se, generalment amb inhabilitació, però no és un crim. I en el cas que s’utilitzessin fons sense autorització, que s’ha de veure, seria malversació, tal com va apreciar la justícia alemanya sense veure indicis de rebel·lió.
El que està fora de tot dubte, excepte per als fanàtics, és que no hi va haver rebel·lió perquè això requereix violència. I l’única violència l’1 d’octubre, i en altres moments, va provenir de les forces policials, com va poder observar en directe el món sencer. De fet, l’argument especiós és que la crida a un referèndum il·legal va motivar la violència perquè va obligar la policia a fer servir violència... Simplement escandalós.
Però per què aquesta malvolença i parcialitat de fiscals i jutges? Té una arrel ideològica i política, no jurídica. Perquè la norma no és mai automàtica, requereix una interpretació i aquesta interpretació és esbiaixada. No per mala fe, sinó per predisposició ideològica cap a la defensa de la nació espanyola que no es pot qüestionar. En realitat, la separació de poders no existeix en gaires democràcies, inclosa la nostra. Perquè el Consell General del Poder Judicial, que ordena el conjunt del sistema judicial, és designat pels partits majoritaris al Parlament. Així, es cataloguen els jutges en conservadors i progressistes. Però resulta que hi ha un tema en què tots els partits espanyols estan d’acord: la unitat d’ Espanya. I, per tant, en això també concorden tots els jutges al CGJP, Suprem i Constitucional. Han d’anar amb compte en un sol tema: drets humans. I aquí els espera el Tribunal Europeu, última defensa contra la injustícia.