"Cadira buida, ningú al timó", Francesc-Marc Álvaro

Les metàfores que funcionen millor són les més senzilles. Oriol Junqueras, en la seva declaració durant el judici al Tribunal Suprem, va repetir la metàfora de “la cadira buida” per significar que el Govern espanyol no havia volgut asseure’s a dialogar per trobar una sortida política a la crisi catalana. El líder d’ERC va insistir que la cadira buida és la imatge de la negació de la política. La metàfora de la cadira descriu amb precisió l’externalització del conflicte als tribunals, la via que va triar el govern del PP presidit per Mariano Rajoy.

Al costat de la cadira buida hi ha el timó abandonat. És una altra metàfora i serveix per parlar dels que reclamen que s’assegui algú a la cadira que representa l’Estat. La decisió d’ERC i del PDECat de no votar els pressupostos de Pedro Sánchez il·lumina perfectament el pont de comandament de l’independentisme, on no hi ha ningú al timó però hi ha molta gent que va amunt i avall, fent no se sap exactament què. Algú podria tenir la temptació de dir que és normal que no hi hagi ningú al timó perquè la justícia ha escapçat els partits impulsors del procés i ha portat els seus líders a la presó i a l’exili. Però hem de ser rigorosos: mai, des del 2012, el món independentista ha tingut un timoner únic i reconegut per tothom, amb autoritat indiscutible per imposar-se a les batusses partidistes i als personalismes. Cal reconèixer que un dels punts més febles del procés és precisament aquesta absència de lideratge fort i de consens. La repressió només ha aguditzat un problema estructural que té a veure, com és sabut, amb la competència electoral i la batalla per l’hegemonia entre republicans i convergents.

(Dani Duch)

Artur Mas –que tenia un timó penjat al seu despatx presidencial i feia servir metàfores marineres– va voler ser el timoner del procés però no va gaudir mai de la confiança dels seus socis, tot el contrari. Malgrat que la seva conversió a l’independentisme va provocar que fos titllat de “traïdor” per algunes elits irades amb la transformació de CDC, una part del moviment no va acceptar mai que ell en fos el capdavanter, i sempre se’l presentava com a “dubtós”. La prova més eloqüent d’això és que Artur Mas va anar en quart lloc a la llista de la coalició Junts pel Sí, a les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015, tot i ser el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Vista amb perspectiva, la decisió d’amagar l’actiu principal del partit nacionalista majoritari va ser d’una extravagància que només s’explica per afavorir una unitat aparent, que es va fer a contracor d’ERC i d’una part de les bases sobiranistes.

Aquella operació de posar un timoner amagat i vergonyant envoltat de cares simpàtiques no va servir de res, perquè Mas va fer un pas al costat després d’aquells comicis, arran del veto a la seva persona que van proclamar els diputats de la CUP. Finalment, va ser investit president Carles Puigdemont que, tot i ser un independentista de soca-rel, no va ser percebut ni tractat mai com a timoner únic del procés; el protagonisme del vicepresident Junqueras i el paper indispensable dels deu diputats cu­paires pesaven massa. Llavors, davant les dificultats de prendre decisions, va començar a córrer una teoria singular segons la qual el món independentista tenia l’enorme sort de comptar amb “lideratges compartits”, circumstància que alguns van vendre com el descobriment de la pólvora. Els dies intensos de la tardor del 2017 van mostrar que, ni en les hores més adverses, la ­cúpula política independentista no sabia aparcar les diferències i fer confiança a un capità que agafés el timó sense sentir-se desautoritzat per molts dels que l’envoltaven, gent d’ERC i gent del seu mateix partit.

Els comicis espanyols del 28 d’abril precipiten la necessitat de repensament estratègic dels partits de l’independentisme, que pretenien passar les municipals i les europees amb una certa inèrcia, en espera de les sentències del judici al Tribunal Suprem i confiant que cada alcalde faria el que pogués. Encara que Junqueras dirigeixi ERC des de la presó i Puigdemont mantingui la seva jerarquia en l’espai postconvergent, és un fet que no hi ha ningú al timó. Per això podria passar que republicans i postconvergents no sàpiguen quin missatge han de transmetre durant aquesta immediata campanya, fruit del fet que tampoc no tenen cap objectiu clar més enllà del retòric “no passaran”. Si et presentes a les generals, no pots parlar ni actuar com la CUP, formació que es desentén de la governabilitat espanyola. ERC i el PDECat van portar Sánchez a la Moncloa i han ­accelerat el final de legislatura: són dos missatges dissonants. Més enllà del pànic dins l’Executiu espanyol i les pressions dels barons territorials del PSOE, es constata que l’absència de timoner independentista ho ha deixat tot en mans de les impressions tàctiques, l’emotivisme i la inèrcia suïcida.

L’independentisme català ha de con­jurar el perill del dia de la marmota i ha de reescriure les seves prioritats. Li cal ­trobar un timoner abans que el timó no es trenqui.

, 20/02/2019 - lavanguardia