"Un passat incòmode", Borja de Riquer i Permanyer

El proper 26 de gener farà 80 anys que les tropes del general Franco entraren a la ciutat de Barcelona. Quinze dies després arribaven a la frontera amb França després d’haver ocupat tot el territori català. Per als catalans acabava una llarga guerra de dos anys i mig però no començava la pau, s’iniciava el franquisme.

Si totes les guerres són odioses, les de caràcter civil són doblement indesitjables perquè provoquen trencaments interns a tots els nivells, des de l’ideològic, polític i social fins al local, el religiós i el familiar. Les esquerdes poden ser més o menys desiguals i profundes però el que és segur és que són difícils de reparar i d’oblidar. I molt més si un cop acabat el conflicte els guanyadors no impulsen una política de conciliació i de superació de les divergències, sinó que aprofiten la ­situació per passar comptes amb els ­vençuts i pretendre destruir-ne fins el ­record. És per això que la memòria de la Guerra Civil està inexorablement lligada a la del franquisme.

La llarga durada de la dictadura, el fet que durant la transició s’optés per oblidar les responsabilitats dels militars, dels polítics i dels funcionaris repressors i més endavant l’exigüitat de les polítiques democràtiques a l’hora d’abordar la visió de la guerra i del règim de Franco han fet que restin massa coses encara pendents.

Morts a Triana, Sevilla, després de la repressió del general Queipo de Llano

Els especialistes que estudien els països que han tingut dictadures repressives sostenen que en els moments de la recuperació de la democràcia cal impulsar polítiques públiques que si bé han d’atendre preferentment la reconciliació ciutadana, mai no poden oblidar tres aspectes: la recerca de la veritat del que va succeir, la recupe­ració de la memòria i el reconeixement dels represaliats i l’aplicació d’una jus­tícia reparadora. Ara fa cinc anys, a l’informe redactat pel relator especial de les Nacions Unides, el colombià Pablo de Greiff, respecte de la política espanyola sobre la promoció i la protecció dels drets humans, es deia: “ Los legados de la Guerra Civil y de la dictadura continúan sien­do objeto de diferencias más profundas de lo que podrían ser”. Malauradament avui aquestes diferències persisteixen i es palesen de nou en la gran resistència de les dretes a qualsevol política de memòria democràtica.

La dreta que ha arribat aquests dies al poder a Andalusia porta en el seu programa la derogació de la llei de Memòria Històrica Democràtica d’aquesta comunitat, aprovada el 28 de març del 2017. És una llei important i de gran impacte, ­sobretot si hom té en compte que aquest territori fou el que va patir les represàlies més massives durant la Guerra Civil i la postguerra: un mínim de 47.399 andalusos han estat identificats com a víctimes dels franquistes, xifra que multiplica per cinc la repressió republicana. I això ho sabem gràcies a les recerques realitzades les tres darreres dècades, quan es van ­poder identificar la majoria de les víctimes i es va comprovar que més d’un 30% ho foren com a resultat d’execucions extrajudicials i van ser enterrades en cen­tenars de foses comunes. I entre aquestes víctimes no es compten els presos polítics morts a les presons i als camps de concentració a causa de les males condicions de vida i els maltractaments. Només a la presó de Còrdova, l’any 1941, hi van morir 502 reclusos.

Avui aquesta tasca d’investigació his­tòrica realitzada pot ser liquidada. El ­programa de memòria històrica andalús per a l’etapa 2019-2023 preveia invertir cinc milions d’euros per obrir 700 foses, on es calcula que hi ha enterrades unes 10.000 persones, i també volia crear un banc d’ADN per identificar les víctimes. Tot aquest pla d’actuació i la continuïtat dels equips de recerca pot desaparèixer perquè el nou Govern, integrat pel Partit Popular i Ciutadans, ha acceptat l’exi­gència de Vox de liquidar aquella llei perquè, segons aquesta formació ultradre­tana, “ impone, de forma totalitaria, una versión oficial muy sesgada de la historia andaluza”. Esclar que el PP ja estava força predisposat a fer-ho. El mateix Pablo ­Casado ha parlat de “l a irresponsable e innecesaria política de memoria histórica (...) que ha significado una sectaria reescritura de la historia”.

El nou Govern andalús ha anunciat la substi­tució de la vella llei per una de nova, anomenada “de concòrdia”, que cercarà “ cerrar las heridas”. Ja sabem prou bé com la dreta espanyola acos­tuma a tancar les ferides del passat: evitant que se’n parli, prohi­bint que s’investigui i dificultant que es divulgui. Per als que se senten incòmodes amb el passat la millor forma de tancar les ferides és un oblit que, amagat sota una espúria “concòrdia”, eviti el debat ciutadà. La dreta té moltes coses a amargar del seu passat, i més en un país com ­Andalusia on les represàlies dels terra­tinents sobre els camperols assoliren un caràcter de quasi “holocaust”, com ho ha qualificat Paul Preston.

Els andalusos van representar gairebé el 40% del total de les víctimes del franquisme. No ha d’estranyar que el nou ­Govern dretà andalús es mostri tan in­teressat a no remenar més l’incòmode passat del franquisme. Ves a saber el que encara podria arribar a sortir.