"L’espanyolet emprenyat", John Carlin
El veterà escriptor peruà Mario Vargas Llosa, premi Nobel de Literatura, glòria i orgull de les lletres hispanes, cosmopolita per excel·lència, continua lluitant per un món millor. L’honra. Podria haver optat per allunyar-se de la política i dedicar-se a gaudir de la bona vida a la seva casa madrilenya amb els seus éssers estimats, els seus llibres i la seva fortuna ben merescuda. Ningú no l’hi hauria retret. Però no. Aquí segueix, compromès amb la causa, batallant contra els mals del món.
La pena és que ho faci amb tan poca elegància, amb tant mal gust, de manera tan contraproduent en tan rància companyia. Les seves maneres no són les millors. El look no és digne de la seva noble trajectòria.
Mario Vargas Llosa s’ha convertit als 82 anys en
un espanyolet emprenyat més.
Ni jo ni molts altres no ens n’hauríem adonat si no fos per la carta que va escriure aquesta setmana al PEN Internacional, antic organisme que vetlla per la llibertat d’expressió i pels drets humans dels escriptors. A la carta, que ha estat notícia a mig món, Vargas Llosa va anunciar que, després de gairebé 40 anys exercint com a president emèrit, renunciava al PEN de manera “irrevocable”.
El motiu va ser una declaració del PEN feta pública dilluns en la qual s’exigeix l’alliberament immediat i la retirada dels càrrecs de sedició i rebel·lió a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, independentistes catalans que fa més de 15 mesos que són en presó preventiva. Que a Vargas Llosa no li hagués agradat la declaració, bé. Que consideri que Sánchez i Cuixart mereixen ser a la presó sense judici, enfrontats a una possible condemna de 17 anys, bé, és un punt de vista. El problema no és aquest. El problema rau en les paraules amb què el premi Nobel tria expressar-se.
Comença fent seu aquell tòpic de la dreta espanyola que diu que Sánchez i Cuixart van formar part d’“un intent de cop d’ Estat” el setembre i l’octubre del 2017. De debò, senyor Vargas Llosa? Ho diu vostè que ha escrit llibres denunciant les dictadures llatinoamericanes? Vostè que se suposa que hauria de tenir com a missió protegir la precisió en el llenguatge, donar exemple perquè les paraules no atemptin contra la veritat i contaminin el pensament polític?
(Oriol Malet)Les activitats de l’independentisme català en aquelles dates es poden anomenar de moltes maneres –gestos simbòlics, crits de frustració, criaturades, farses, collonades– però... “cop d’ Estat”? Això sí, la resposta del susdit Estat i dels seus jutges va ser com si Sánchez i Cuixart haguessin ocupat la delegació del Govern central a Barcelona amb pistoles, com si haguessin arrestat els caps de la policia nacional i posat reforços amb militants armats als posts fronterers. Però ningú no va tirar ni una pedra!
Si l’aleshores president de Govern espanyol, Mariano Rajoy, i els seus haguessin volgut reaccionar de manera adulta, pragmàtica i proporcionada, tenien almenys dues opcions millors: haver ignorat completament el suposat “referèndum” i les absurdes “declaracions d’independència” que van fer quatre irresponsables o haver somrigut i dit: “Nens, nenes: tranquils. Feu bondat. Quan se us passi l’enrabiada, en parlem, d’acord?”.
Però Rajoy i companyia volien guerra, perquè són així i perquè els convenia així, i ara Vargas Llosa els avala amb la ridiculesa que els van liderar un intent de cop d’ Estat. Però aquesta no és la perversió del llenguatge més greu de la seva carta al PEN. És més lamentable encara quan escriu cap al final que, en demanar la llibertat de Sánchez i Cuixart, el PEN dona “suport moral i institucional a un moviment racista i supremacista com és el moviment independentista català”. O sigui, que ara estar a favor de la independència de Catalunya significa pertànyer al Ku Klux Klan? Estan linxant gent al passeig de Gràcia? I a què treu cap la paraula “racista”? Bona part dels independentistes catalans tenen pares o avis nascuts a la resta d’ Espanya i, pel que jo he vist, no tenen un color de pell diferent d’ells, amb els quals comparteixen el mateix idioma i, si són creients, el mateix Déu.
Ara bé, el pitjor de tot no és el que va escriure Vargas Llosa a la carta al PEN. Va ser el que va dir uns dies abans a la convenció anual del Partit Popular que presideix el baby Trump espanyol, Pablo Casado. Primer, es rebaixa a ficar-se amb Quim Torra, el president accidental de la Generalitat. Que no entén, Vargas Llosa, que una figura mundial com ell fa malbé la seva reputació il·lustre dignificant un mediocre amb la seva mirada patrícia?
Sembla que no, perquè no només va repetir la banalitat de sempre, que el pobre Torra era “racista”, “discriminatori” i bla bla bla, sinó que va afegir que Torra “no oculta que considera els espanyols gossos rabiosos”. En el mateix acte va recordar als seus nous correligionaris, aliats de Vox, que el seu enuig prové, com llegim a les seves columnes a El País fins a l’avorriment, de la seva gran obsessió i objecte d’ira, el nacionalisme. Està bé. A molts tampoc no ens agrada. El problema és que a Vargas Llosa el disgusta massa. Vol eliminar el nacionalisme, el vol erradicar. L’odi el torna cec. Sembla que no ha entès (com tampoc no ho va entendre una altra de les seves bèsties negres, Karl Marx) que el nacionalisme és com l’hivern: hem d’aprendre a conviure-hi i, si no ens agrada, a limitar-ne els mals. Com l’enveja o la vanitat, és una constant en la societat humana des dels nostres començaments tribals.
El que resulta gairebé còmic és que si Vargas Llosa i els devots de la dreta espanyola es miressin honestament al mirall veurien que ells són nacionalistes també. En aquest cas, nacionalistes espanyols que menyspreen i detesten tant els nacionalistes catalans com els nacionalistes catalans els detesten i menyspreen a ells. Potser més.
Per ser justos, Vargas Llosa va tenir un moment de lucidesa en la seva gloriosa intervenció en l’acte del PP. Va dir que per combatre l’independentisme català, enemic de la nostra democràcia i la nostra llibertat, el millor és “derrotar-lo en la batalla electoral”. Cent per cent d’acord. Canviïn el to, canviïn les formes, no actuïn com gossos rabiosos i donin un referèndum real a tots els catalans. Veuran a més que, fins i tot a hores d’ara, el no a l’independentisme guanya. I com menys bèsties siguin, amb més comoditat.