"L’Estat del judici", Jordi Amat
Primavera del 2008. “No sé si todavía estamos a tiempo”. Amb aquesta expressió, angoixada, Adolfo Prego –magistrat a la Sala Penal del Tribunal Suprem– tancava la versió escrita d’una reflexió que tres dies després seria l’eix del seminari “Derecho penal y defensa del ordenamiento constitucional”. L’organitzava l’àrea d’estudis sobre la Constitució de la Fundació FAES, que subministrava munició ideològica a l’oposició de Rajoy. En aquella sessió Prego, que era habitual del think tank conservador, seria ponent i discutiria amb altres juristes destacats.
De la mateixa manera que es fan simulacres d’incendis, va advertir, més valia curar-se en salut abans que les flames cremessin. “Lo que está en juego es la soberanía nacional y la integridad territorial de España, cuya nación es indisoluble. Esto y no otra cosa es lo que se encuentra en el fondo de la necesaria protección penal frente a ciertos actos aparentemente democráticos de consulta popular, que se evidencian como preparatorios o favorecedores de una futura secesión”. Per evitar la fallida de l’Estat, defensava la reforma del Codi Penal. Davant de la hipòtesi d’una secessió proclamada per un Parlament autonòmic (com havia succeït el 1934, segons ell), proposava un canvi legislatiu. Perquè amb el codi vigent les autoritats públiques que desobeïssin només podien ser multades o inhabilitades. La seva reforma, en canvi, permetria criminalitzar-les.
Durant els anys del sabotatge conservador de l’Estat del 78, liderat per un sector de la dreta que s’anava fent reaccionària, Prego va actuar com a jurista i activista qualificat. No es podia dubtar gens de la seva adscripció ideològica: es va posicionar en contra de totes les polítiques paradigmàtiques de la Segona Transició de Zapatero. Enfront del dictamen favorable a la llei Integral contra la Violència sobre la Dona, ell, en tant que membre de la Comissió d’Estudis i Informes del Consell General del Poder Judicial, va ser un dels promotors de refusar-lo: el trobava constitucionalment discriminatori per als homes. Com a membre de la mateixa Comissió va donar suport a un informe contra l’Estatut, abans que fos reelaborat a les Corts. En públic va ser crític amb la reforma del Codi Penal que legalitzaria el matrimoni homosexual (proposava que la llei fos votada en referèndum) i es va posicionar militantment en contra de la llei de Memòria Històrica. Eren els dies neocons.
El 2005 fou ponent a les “Conversaciones en el Valle de los Caídos”. Dos anys després, en una entrevista concedida a la revista de l’Hermandad del Valle, fixava la seva idea d’Espanya. “Es una entidad histórica, milenaria, que se recibe en depósito y se administra con la obligación de transmitirla a las siguientes generaciones”. Com si fos una realitat suprahistòrica. “Ninguna generación de españoles, ninguna, puede tomar decisiones sobre la destrucción de España o sobre su unidad. España no pertenece al patrimonio de los españoles; los españoles pertenecemos a España”. En tant que vicepresident del Casino de Madrid, presentaria llibres de Pío Moa sobre història contemporània d’Espanya escrits des d’una òptica de revisionisme contrarevolucionari. I des de finals del 2005, des de la seva creació, va acceptar ser patró d’honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española; Denaes es va gestar després de l’èxit de la convocatòria “Por la unidad de España: por la igualdad y la solidaridad de todos los espanyoles”, organitzada pel Foro de Ermua a Madrid i amb assistència, entre d’altres, d’Ana Botella o Ruiz-Gallardón. Portaveu d’aquella nova fundació, que s’estrenava interposant la querella contra Pepe Rubianes, ho era Santiago Abascal.
Són fils de la coagulació política d’una nova extrema dreta que estava fagocitant l’heroic combat civil contra ETA. Prego hi era. Un any abans de la fundació de Vox, es crea la plataforma Reconversion.es. Populisme pur. La liderava Vidal-Quadras i des del primer moment comptà amb Abascal. Impugnaven l’Estat del 78 argumentant que era víctima de la partitocràcia. Defensaven que el sistema s’havia de reformar de cap a peus perquè era corrupte i ineficaç. En una de les poques activitats d’aquesta plataforma, celebrada el novembre del 2012 a l’hotel Intercontinental, Prego –que ja havia deixat el Suprem– va fer un parlament reprenent arguments exposats al seminari de FAES: si l’article sobre el delicte de rebel·lió del Codi Penal no es reformava, la unitat nacional quedava a la intempèrie. L’Estat “carece de respuesta penal adecuada”, afirmava, en cas de proclamació d’independència. Tampoc va obtenir ressò.
I els fets es van precipitar. “Los hechos me han venido a dar la razón nueve años más tarde. El Estado hoy está desarmado ante una posible proclamación pacífica de independencia de Cataluña”, declarava el 17 de setembre del 2017 al periodista Carlos Berbell. Si li haguessin fet cas, si s’hagués fet la reforma que ell proposava, als polítics se’ls podria acusar de rebel·lió contra l’ordre constitucional. Però ja no podia ser. Érem al mig del remolí. No hi havia violència. S’havia arribat massa tard.