"Vox o la brutalitat política", José María Lassalle

L’anomenen populisme i no ho és. Vox és una altra cosa. És el producte de la implosió d’una dreta sociològica atemorida pels canvis culturals del segle XXI. I, també, d’un apoliticisme transversal que aglutina una multiplicitat de malestars davant l’hegemonia intel·lectual de l’esquerra. La suma dels dos vectors desemboca en una èpica de combat ideològica que busca obsessivament l’ordre moral i la unitat política. Per tant, estem davant un fenomen que va més enllà del populisme. No s’ha d’oblidar que aquest vol reconstruir la democràcia fent-la plebea, minorant el pes formal de la legalitat i reduint la institucionalitat mitjançant l’enfortiment del lideratge. En realitat, el populisme no qüestiona la democràcia, sinó que vol maximitzar-la mòrbidament i reduir el pes del liberalisme en la seva legitimació.

Vox, com el Front Nacional, el Partit de la Llibertat, Alba Daurada, Alternativa per a Alemanya, la Lliga Nord i tants altres moviments sorgits els últims anys a Europa, va molt més enllà del populisme. Defensa una democràcia arcaica i antiliberal. Invoca un comunitarisme sentimental que funda en una idea absoluta de nació- Estat. I vol, per a això, brutalitzar la política democràtica. Anul·lar-la mitjançant el silenciament de l’alteritat i la tolerància, conceptes que menysprea perquè debiliten la dialèctica amic-enemic sobre la qual vol refundar una política nua de complexos liberals i socialdemòcrates. L’objectiu és preservar l’ordre polític i moral de la comunitat. Les altres coses, la democràcia, el liberalisme o els drets, això rai, ja que revesteix una instrumentalitat que pot ser exceptuada si l’ordre es veu amenaçat.

(foto colaborador)

El seu arcaisme rau a desterrar la racionalitat política weberiana per la seva asèpsia ideològica i la seva fredor sense testosterona. Reclama un llenguatge sense prejudicis que combati el respecte a l’altre perquè no mereix ni tan sols la seva tolerància. Per això la seva brutalitat política, expressió que va encunyar George L. Mosse, i que podríem equiparar a una empatia zero que impedeix el pacte o el consens per principi. Si l’alteritat és inacceptable moralment, llavors, a l ’altre només se’l pot sotmetre en negar-li la legitimitat de ser un interlocutor amb qui negociar. I és que l’objectiu final és preservar el poder indivís sobre el qual pivota la comunitat. Un poder unitari, que no neix de pactes ni consensos. Sorgeix de la història. No s’instrumenta en drets, sinó que és dret i gira al voltant de mites patriarcals que enalteixen les ­creences, l’autoritat, la família o la propietat.

Quan parlem de Vox i dels seus homòlegs europeus estem davant una resposta agressiva i reactiva davant un estat de coses que provoca la postmodernitat i les seves imatges de pluralisme, heterodòxia, fragmentació i relativisme. Una apel·lació a la restauració de l’ordre trencat mitjançant el combat d’allò que qüestiona o fragmenta la totalitat. Estaríem davant la resposta d’una identitat amenaçada al voltant d’un comunitarisme radicalitzat per culpa d’una democràcia liberal transformada en racionalitat instrumental. Parlem d’una espècie d’ontologia fanàtica que furga en l’inconscient col·lectiu per ressuscitar mites com la conquesta de Granada, la hispanitat, la reconquesta o l’expulsió dels jueus i moriscos, i amb els quals s’invoca una Arcàdia nacional deformada per agents nocius que han corroït les essències d’allò que s’enyora. Mites que els seus socis europeus repliquen i que invoquen una idea històrica d’Europa, blanca i cristiana, enfrontada al nihilisme, a l’igualitarisme, a l’islam i a les amenaces orientals o africanes que assetgen la civilització europea. En fi, una idea que pensa que l’eternitat i els seus mites estan del seu costat.

Vox i els altres partits europeus que sintonitzen amb ell responen a un comú denominador: el col·lapse d’una dreta que ha esdevingut un ­fenomen ideològic que remunta el seu ADN a un segle enrere. Al 1919 i a aquella Konservative Revolution ­alemanya que va desestabilitzar la trajectòria de la república de Weimar des dels seus començaments. La ­majoria de les formacions d’extrema dreta europees beuen de les seves fonts a partir de les coordenades de la Nouvelle Droite impulsada per ­intel·lectuals com Alain de Benoist o Armin Mohler. Les seves idees van ­agafar forma el 1968 a través del Groupement de Recherche et d’Études pour la Civilisation Européenne. Ho van fer per tal d’influir en la ­dreta europea i desenvolupar una batalla cultural que la rearmés ideològicament contra l’hegemonia intel·lectual del liberalisme decadent de la postguerra i de l’esquerra, marxista o no. Un rearmament ideològic que s’ha mantingut latent durant diverses dècades, però que ha trobat la seva oportunitat a partir de la crisi eco­nòmica de l’any 2008 i la fallida de les reassegurances socials i culturals que han desestabilitzat la viabilitat de la democràcia liberal a tot Europa.

Cent anys després, una nova revolució conservadora s’està gestant al continent. Arrenca amb una batalla del llenguatge que adopta un estil sense complexos, basat en mites que prescindeixen de qualsevol diferència entre el que és veritable i el que és fals. Un llenguatge militaritzat amb el terrabastall d’un bombardeig d’insults, emocions i metàfores que destrueixen el respecte i l’educació per trencar l’espinada analítica de l’interlocutor, connectant directament amb la verborrea völkischque va alimentar la base social de la Konser­vative Revolution. I tot això, al servei d’una refundació orgànica del poder que ideologitza la seva experiència i la projecta violentament sobre el causant de la seva decadència moral: aquell moderantisme que, amb el seu relativisme i el seu nihilisme, hauria traït la nació, neutralitzant-la i apunyalant-la per l’esquena amb el seu tecnicisme i racionalisme legal. Cent anys després, un feixisme postmodern inicia el seu camí a la recerca d’una nova eter­nitat. Aquesta és la diferència amb el populisme i la urgència de posar-lo en evidència.

, 19/01/2019 - lavanguardia