"Progressistes intermitents", Sergi Pàmies
Fa un dia i mig que la detenció aparentment arbitrària de setze independentistes a Girona ocupa un espai mediàtic considerable. Escaldats per experiències anteriors, podem atribuir-ho a la perversa propaganda contra Espanya i refugiar-nos en una coartada de silenci més traïdora que prudent. Podem, també, esperar que algú amb autoritat desmenteixi les acusacions d’abús de poder i deliri procedimental i compensi els que fan servir les evidències per multiplicar les interpretacions. Parlo des de l’òptica de qui, sense ser independentista, ja ha assumit que les decepcions també li arribaran des d’una estructura que es vanta d’aplicar la legalitat però que, en nom de ves a saber qui, imposa la passivitat com a resposta i estímul de l’adversari.
¿On són Iceta, Arrimadas o els que habitualment afirmen que actuen en nom de tots els catalans? ¿Per què no posen el seu càrrec de diputats al servei de l’exigència d’explicacions i responsabilitats? ¿Per què s’amaguen darrere d’un silenci que o bé els situa en el territori de la incompetència o bé fomenta el risc de la interpretació basada en la ignorància? Si fos la primera vegada que passa, podríem atribuir-ho a l’estadística d’un accident. Per desgràcia, en els últims deu anys hi ha hagut una constant desatenció dels espais de comunicació i, en comptes de respondre a cada falsedat amb veritat i a cada veritat amb coratge, els partits addictes a la discòrdia electoralista s’han estimat més el soroll que l’argumentació. Des de fa uns mesos, i gràcies a una carambola que va establir que el govern de Rajoy havia sigut el gran obstacle per a una distensió territorial, el socialisme i els seus aliats s’han omplert la boca de bons propòsits estatutaris. ¿Aquests bons propòsits no passen per Girona? ¿On eren els delegats del govern, hereus d’una tradició tan desacreditada que només canviarà quan els que en són titulars la dignifiquin? Sense ordre judicial i amb una personalització anònima d’un policia de detenir setze persones (el relat de l’alcaldessa de Girona, no desmentit per cap altra versió, és un exemple de com es menysté la cultura democràtica), la informació de seguida evoluciona cap a l’opinió i es transforma en combustible de part (igual que en altres moments és el no independentisme més sensacionalista qui s’apropia de les barbaritats sectàries del Govern de la Generalitat o de les mentides industrials fabricades per perpetuar el conflicte). Però si el socialisme actual, a Madrid i a Barcelona, pretén fer creïble el seu compromís progressista amb la legalitat estatutària, no pot ser intermitent ni oportunista. Ha de tenir una presència convincent en moments com aquest no pas per compensar el circ de la propaganda sinó per representar la inquietud i la repulsa de molts ciutadans que cada vegada que anem a votar tenim menys possibilitats de trobar una llista que ens representi.